Després del tsunami

En mig segle, el turisme ha canviat el país de manera irreversible. Motor central de l’economia, la pandèmia serà un terratrèmol per a aquest negoci. Canviar de model serà molt difícil.

El diumenge passat vaig sopar en un carrer de l’Eixample, prop del mercat de Sant Antoni, en una zona que ara és plena de restaurants asiàtics. Quedava mitja hora de llum i, assegut en una terrassa, em vaig adonar que el paisatge humà era molt diferent al que estava acostumat. La gent passejava sense pressa. Vestien de manera discreta, la roba que duien no era de colors llampants. I tothom era gran. La ciutat semblava haver perdut velocitat i per un moment hauria dit que havíem tornat als setanta.


Alguns amics que en les darreres setmanes han estiuejat a les Illes diuen haver-se sentit colpits perquè han recuperat el paisatge d’abans de la gran invasió, les platges com les recordaven fa cinquanta anys. A mi, veure Barcelona com la vaig veure aquest diumenge em va provocar una sensació agredolça. Els locals hem recuperat Barcelona, però la ciutat està tan feta al turisme, ha estat tan modelada per aquesta indústria, que costa ara veure-la d’una altra manera.


Hi ha qui pensa que la Barcelona dels anys 70 havia estat una ciutat vibrant. No els diré que no. Però la memòria sovint enganya. Fa cinquanta anys, el tros del carrer Sepúlveda on vaig sopar el diumenge era una zona amb molta activitat. Plena de tallers i de botigues on venien i arreglaven aparells de ràdio. Amb bars on els menús es pintaven a mà damunt les vidrieres. Però també era un món gris, mentalment més tancat. On l’únic que et permetia somiar era el nom d’ una granja on hi feien bons croissants. Es deia Mar del Plata.


La Barcelona dels darrers decennis s’explica (sobretot) pel turisme. No és una impressió de diumenge d’agost. En el darrer informe de Mckinsey sobre clusters a Europa, The future of work in Europe, Catalunya no hi apareix com una economia diversificada sinó com una àrea turística (tourism haven). Ho explica Jordi Maluquer a la “Història mundial de Catalunya” de Borja de Riquer. Catalunya és un model únic d’èxit turístic. Amb la Costa Brava ja batejada el 1908, el turisme de masses dels 50 i 60, Port Aventura, els creuers, el turisme urbà, la gran ciutat de fires i congressos, les estades d’estudiants de postgrau en centres públics i privats… Primera regió d’Europa en allotjaments turístics (sense comptar lloguers no registrats). Tot, vaja.


En canvi, el nostre imaginari s’arrenglera encara en els valors de la societat industrial, els de la feina ben feta i el llevar-se ben d’hora, ben d’hora. Sorprèn perquè el turisme no és el complement d’una economia que s’ha diversificat. És el nucli central d’aquesta economia! El rebuig a entendre’n la importància té molt a veure amb les connotacions negatives del negoci. Perquè crea llocs de treball més mal pagats que la indústria. I perquè una economia estructurada al voltant del turisme té un recorregut curt. Més ara, que és l’activitat més castigada per la pandèmia.


Però la veritat és que no es va arribar al turisme de forma accidental. Així com la burgesia del XIX va triar el camí de la indústria, els capitals de finals del segle XX van trobar en el turisme una mina d’or. Aquest estiu s’ha escrit a les xarxes d’ un llibre de l’historiador francès Fernand Braudel, “Le modèle italien”, on intenta esbrinar perquè Itàlia, després d’haver dominat econòmica i culturalment Europa durant dos segles (1450-1650) entra en una profunda decadència. Una explicació comuna és que la lluita contra la Contrareforma protestant va xuclar totes les energies de l’Itàlia catòlica. Braudel, però, hi aventura una altra explicació: els capitals de la poderosa burgesia italiana s’havien invertit allà on els seus banquers els havien aconsellat que hi obtindrien més rendiment: el deute públic i les terres de pagès. Els burgesos italians s’havien convertit en rendistes refinats. Havien deixat de pensar en el comerç i havien renunciat a la batalla industrial en perdre les rutes marítimes, que van acabar a mans d’holandesos i britànics. Gent menys culta i refinada, més famolenca, però més ambiciosa.


La història pot semblar llunyana. Però reverbera en l’actual declivi industrial occidental (allà on l’historiador diu holandesos i britànics, vostès hi poden posar ara els xinesos). I il·lumina el replegament local de la indústria tradicional a les acaballes del segle XX i l’atracció pel turisme. Una tria que semblava tenir molt sentit. Era un negoci que no requeria una gran tecnología, el clima i l’entorn eren ideals per aquestes activitats i la globalització anava com un coet. Les classes mitjanes s’havien acostumat a tres i quatre viatges anuals. El turisme era l’oli que feia anar els eixos de l’immobiliari, de les finances, el comerç, el transport, la restauració… Malgrat els salaris baixos, les desigualtats i la destrucció del paisatge. El pes del turisme al PIB era superior al 12% però l’efecte d’arrossegament en l’economia ha estat, probablement, més gran.


Ara es parla molt de l’oportunitat que ofereix la pandèmia per canviar de model de creixement, per refer un camí que es percep com equivocat. Certament, hem de fer una indústria més neta, digitalitzar l’economia, potenciar sectors més productius amb marge per la innovació. Però també cal ser realistes: la importància del turisme en l’economia ha estat tan aclaparador en els darrers anys que aquesta transició serà llarga i complicada. Segurament al final del camí haurem conservat molt del món al qual el turisme ens havia acostumat. I això amb una mica de sort: no tenim alternativa per donar feina a tanta gent.


L’altre dia li preguntaven a Andreu Mas Colell per aquest futur post-pandèmia, i què en pensava que s’havia de fer amb el turisme. Va contestar: “No en podem prescindir. Jo eliminaria la paraula turisme i parlaria de visitants, que inclou gent que ve a conferències, estudiants que venen a fer un màster o una cosa intermèdia, que són teletreballadors que venen per dos o tres anys”. El turisme, segons com es miri, ho és tot. I en el nostre cas ens ha canviat la vida tant com ho va fer la indústria en el passat.

(Publicat a La Vanguardia el 30 d’agost del 2020)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s