Setmanes que seran dècades

Hi ha dècades en què no passa res i setmanes en les que passen dècades”. La frase és de Lenin i encaixa bé amb la que ens ha caigut al damunt. Les grans ruptures, com el virus, marquen un abans i un després en la història. També en la de Barcelona. Les tendències de fons que pretenen modelar la ciutat s’acceleren. Catalitzen. Pugnaran per imposar-se unes a les altres. Si hi ha un moment per fer-ho, és aquest.Barcelona va iniciar un ascendent període de visibilitat internacional el 1992. Ara ja sabem que ha acabat. Ha durat trenta anys. El que vindrà serà diferent. No serà una postguerra, però sí una reconstrucció que determinarà la ciutat futura. Serà una cosa nova perquè el que ha passat (el que està encara passant en la vida de la gent) obliga a una decisió final en els debats que s’allarguen des de fa anys.Els elements que han sustentat la visibilitat barcelonina són coneguts. Hi ha un substrat cultural (modernisme, Miró, Picasso) que ha garantit l’atractiu d’una ciutat transitable, ara molt escorada cap al turisme de masses. Hi ha també un pol universitari, hospitalari i farmacèutic que ha après a innovar, que ha estat clau per al capital humà, però que va coix en finançament i infraestructures. Hi ha, finalment, un teixit industrial diversificat que va arribar a temps a la tecnologia de l’automòbil, però que ja ho va fer en condicions precàries (sense capital local). La crisi de Nissan és un avís massa seriós. Barcelona ha conviscut a gust amb el cotxe. Però això té el seu revers: avui és una ciutat contaminada.Moltes de la decisions que cal prendre estaran condicionades pel finançament. La ciutat que es va exhibir el 1992 no es va fer en dos dies. Heretava la iniciativa indus­trial del primer terç del segle XX. I obtenia l’ energia de l’efervescència social, cívica i cultural dels anys seixanta i setanta. Era una ciutat equilibrada. És hora de pensar una altra vegada amb aquella ambició. Repensar institucions i projectes, saber si estan a l’altura. La crisi ha redescobert la importància de l’Estat per al funcionament de les societats. Però això sempre ha estat complex per a Barcelona. L’administració entrarà en una nova fase d’austeritat. I caldrà aconseguir que els actors en joc s’impliquin com ho van fer en els noranta, que sentin que la ciutat és seva. La inèrcia, en el nostre cas, juga a la contra.

(Publicat a La Vanguardia l’11 de juliol de 2020)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s