Intangibles

Barcelona, una ciutat en transició: dels poders tradicionals a l’economia dels intangibles

L’edifici, una estructura neoclàssica de formigó armat, és del 1952. Està construït per Agroman i firmat per Eugenio Pedro Cendoya Oscoz. Es va ­aixecar quan els bancs dominaven la plaça Catalunya. Quan l’aspecte tangible manava en l’economia. L’important per a una empresa i per a un país era tenir actius físics. Com més, millor. Avui, a la planta baixa de l’abans seu de Banco de Bilbao a Barcelona hi ha una botiga de Zara. Inditex és un exemple d’èxit fulgurant al sector de la moda, el fast fashion. Però és un èxit en transició: els inversors valoren que augmenti les vendes per internet, però creuen que encara té massa botigues físiques.
La resta de l’edifici, les plantes que la reestructuració bancària va deixar buides, són propietat d’Amancio Ortega, l’accionista d’Inditex. Aquesta setmana n’ha llogat a Lidl quatre plantes. Lidl és un grup alemany de la distribució alimentària que ha escollit Barcelona per dirigir la seva estratègia en línia a Europa. Fa una setmana era un proveïdor de Facebook el que anunciava també el lloguer de diverses plantes a la torre Glòries. El sector immobiliari dona molt valor a aquestes implantacions. I els grans despatxos professionals asseguren que en continuaran arribant. Diuen que la ciutat té la concentració de talent necessària. Té el clima, la cultura i uns costos laborals relativament més baixos que altres capitals europees. Caldria fer les coses molt malament per trencar aquesta dinàmica.
Com encaixa tot això amb la marxa de grans seus socials, bancàries, energètiques, d’infraestructures, iniciada a l’octubre? Com quadra amb aquell èxode que es va iniciar en la dècada dels 90 motivat per l’atractiu fiscal i polític de Madrid i que es va precipitar brutalment en els dies de més inestabilitat de la crisi catalana?
És difícil donar-hi una única resposta. El sobiranisme sempre ha rebutjat que la marxa de seus hagi de tenir conseqüències. Però aquesta és una afirmació que no se sosté. La pèrdua de centres de decisió no surt mai de franc. I en termes de poder econòmic, la castanya ha estat gran. Hi ha qui relativitza aquesta pèrdua amb l’argument que en l’economia d’avui tenir la seu social en un lloc i l’activitat real en un altre importa cada vegada menys (com als Estats Units, on moltes seus són a Delaware i els centres productius en un altre lloc). I també n’hi ha que addueixen que els sectors regulats que se’n van (finances, utilities) patiran profundes transformacions que diluiran el seu pes en l’economia. Cosa que, segons com es miri , és un consol.
La clau és saber si la Barcelona dels intangibles (el talent i el coneixement acumulat), la ciutat de les start-up, els call centers i els serveis compartits compensarà la pèrdua del que van ser els seus poders tradicionals. Si serà una ciutat millor on es podran trobar millors llocs de treball.
Perquè aquesta història acabi bé, convé saber que no és bo fiar-se massa dels propis mèrits. Fa falta alguna cosa més. Es diu lideratge públic. I ara mateix és el que més es troba a faltar en aquesta economia en transició que és Barcelona.

 

(Publicat a La Vanguardia el 18 de maig del 2018)

Anuncis

Intangibles

Barcelona, una economía en transición. De los poderes tradicionales a los intangibles

 

El edificio, una estructura neoclásica de cemento armado, es de 1952. Está construido por Agromán y firmado por Eugenio Pedro Cendoya Oscoz. Se levantó cuando los bancos dominaban la plaza de Catalunya. Cuando lo tangible mandaba en la economía. Lo importante para una empresa y para un país era tener activos físicos. Cuantos más, mejor. Hoy, en la planta baja de la antes sede del Banco de Bilbao en Barcelona hay una tienda de Zara. Inditex es un ejemplo de éxito fulgurante en el sector de la moda, el fast fashion. Pero es un éxito en transición: los inversores valoran que aumente las ventas por internet, pero creen que todavía tiene demasiadas tiendas físicas.
El resto del edificio, las plantas que la reestructuración bancaria dejó vacías, son propiedad de Amancio Ortega, el accionista de Inditex. Esta semana ha alquilado a Lidl cuatro plantas del edificio. Lidl es un grupo alemán de la distribución alimentaria que ha escogido Barcelona para dirigir su estrategia online en Europa. Hace una semana era un proveedor de Facebook el que anunciaba también el alquiler de varias plantas en la Torre Glòries. El sector inmobiliario da mucho valor a esas implantaciones. Y los grandes despachos profesionales aseguran que seguirán llegando. Dicen que la ciudad tiene la concentración de talento necesaria. Tiene el clima, la cultura y unos costes laborales relativamente más bajos que otras capitales europeas. Habría que hacer las cosas muy mal para romper esa dinámica.
¿Cómo encaja todo eso con la marcha de grandes sedes sociales, bancarias, energéticas, de infraestructuras, iniciada en octubre? ¿Cómo cuadra con ese éxodo que se inició en la década de los 90 motivado por el atractivo fiscal y político de Madrid y que se precipitó brutalmente con la inestabilidad de la crisis catalana?
Es difícil dar una única respuesta. El soberanismo siempre ha rechazado que la marcha de sedes vaya a tener consecuencias. Pero eso no se sostiene. La pérdida de centros de decisión nunca sale gratis. Y en términos de poder económico, la castaña ha sido grande. Hay quien relativiza esa pérdida con el argumento de que en la economía de hoy, tener la sede social en un lugar y la actividad real en otro importa cada vez menos (como en Estados Unidos, donde muchas sedes están en Delaware y los centros productivos en otro sitio). Y también los hay que aducen que los sectores regulados que se van (finanzas, utilities) sufrirán profundas transformaciones que diluirán su peso en la economía. Según como, es un consuelo.
La clave está en saber si la Barcelona de los intangibles (el talento y el conocimiento acumulado), la ciudad de las start ups, los call centers y los servicios compartidos compensará la pérdida de lo que fueron sus poderes tradicionales. Si será una ciudad mejor en la que encontrar mejores empleos.
Para que esta historia acabe bien, conviene saber que no es bueno fiarse demasiado de los propios méritos. Hace falta algo más. Se llama liderazgo público. Y ahora mismo es lo que más se echa en falta en esta economía en transición que es Barcelona.

 

(Publicado en La Vanguardia el 19 de mayo del 2018)

Treballar a la torre

Indústria de la veritat?
De vegades els projectes més lluminosos amaguen les realitats més fosques

 

Dilluns transcendia que un proveïdor de Facebook, l’austríaca Competence Call Center (CCC), havia llogat vuit plantes a la Torre Glòries (abans Torre Agbar) per allotjar-hi mig miler de persones a 24.000 euros anuals. La seva feina serà eliminar continguts falsos i nocius de la xarxa. El regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme de l’Ajuntament barceloní, Agustí Colom, va dir de forma immediata que aquest era un primer pas per crear a la ciutat una “indústria de la veritat”. Indústria de la veritat: la que promou el bon ús de les xarxes socials, la que combat les notícies falses, les “fake news”. La que encaixa, segons el mateix Colom, amb l’esperit “de ciutat oberta i tolerant” que transmet Barcelona.
La indústria de la veritat serveix per eliminar els continguts que no encaixen amb les normes que aplica l’empresa que gestiona la xarxa. Als que treballen en aquesta activitat se’ls coneix com moderadors de continguts o també com “deleters” (esborradors eliminadors), nom que sembla tret d’un llibre d’Orwell. La vida d’un “deleter” no és senzilla i és bastant més complicada del que sembla. La seva missió és veure coses molt rares. Tòxiques. Decapitacions, per exemple (ja siguin de l’ISIS o de grups de narcos). Tota classe de pornografia. Crueltat animal. Moltes mentides i muntanyes de missatges d’odi, contra col·lectius, antisemitisme…
Ser un “deleter” pot canviar la teva manera de veure el món. I no sembla, sens dubte, una feina per a tota la vida.
Els problemes dels “deleters”, la inquietud per les implicacions psicològiques d’aquesta mena de feina arriben d’Alemanya. Facebook ha tingut una gran habilitat per fer arribar tota mena de continguts a milions de persones. Però ha hagut d’improvisar per controlar aquests continguts quan els governs l’han pressionat perquè els destruís amb rapidesa.
L’agost del 2015, Facebook va confiar l’activitat de vigilància i control dels continguts a Alemanya a Arvato (filial de Bertelsmann), que va obrir un centre a Berlín amb centenars de persones. El mes de gener passat, el Süddeutsche Zeitung publicava un reportatge que reflectia la duresa psicològica d’aquesta activitat. El març del 2018 Der Spiegel informava d’una inspecció de les autoritats locals a l’esmentat centre. Els “deleters” podrien estar desprotegits psicològicament en la seva activitat. L’opacitat d’una empresa com Facebook (comuna a la resta de plataformes electròniques sorgides de Silicon Valley) no ha aclarit aquests dubtes. Al novembre, Facebook va augmentar el nombre de persones dedicades a aquesta activitat al confiar la gestió d’un segon centre a Essen a CCC, l’empresa que obrirà aviat a Barcelona.
Pensar a Barcelona com a centre del desenvolupament d’una “indústria de la veritat” és una idea ambiciosa però que s’haurà de pensar una mica més. De vegades els projectes més lluminosos amaguen les realitats més fosques.

 

(Publicat a La Vanguardia el 12 de maig del 2018)

Trabajar en la torre

¿Industria de la verdad? A veces los proyectos más luminosos esconden las realidades más oscuras

El lunes trascendía que un proveedor de Facebook, la austriaca Competence Call Center (CCC), había alquilado ocho plantas en la Torre Glòries (antes Torre Agbar) para alojar en ellas medio millar de personas a 24.000 euros anuales. Su trabajo será eliminar contenidos falsos y nocivos de la red. El concejal de Ocupación, Empresa y Turismo del Ayuntamiento barcelonés, Agustí Colom, dijo de forma inmediata que este era un primer paso para crear en la ciudad una “industria de la verdad”. Industria de la verdad: la que promueve el buen uso de las redes sociales, la que combate las noticias falsas, las “fake news”. La que encaja, según el propio Colom, con el espíritu “de ciudad abierta y tolerante” que transmite Barcelona.
La industria de la verdad sirve para eliminar los contenidos que no encajan con las normas que aplica la empresa que gestiona la red. A los que trabajan en esa actividad se les conoce como moderadores de contenidos o también como “deleters” (borradores eliminadores), nombre que parece sacado de un libro de Orwell. La vida de un “deleter” no es sencilla y es bastante más complicada de lo que parece. Su misión es ver cosas muy raras. Tóxicas. Decapitaciones, por ejemplo (ya sean del ISIS o de grupos de narcos). Toda clase de pornografía. Crueldad animal. Muchas mentiras y montañas de mensajes de odio, contra colectivos, antisemitismo…
Ser un “deleter” puede cambiar tu manera de ver el mundo. Y no parece, desde luego, un trabajo para toda la vida.
Los problemas de los “deleters”, la inquietud por las implicaciones psicológicas de este tipo de trabajo llegan de Alemania. Facebook ha tenido una gran habilidad para hacer llegar todo tipo de contenidos a millones de personas. Pero ha tenido que improvisar para controlar esos contenidos cuando los gobiernos le han presionado para que los destruyera con rapidez.
En agosto de 2015, Facebook confió la actividad de vigilancia y control de los contenidos en Alemania a Arvato (filial de Bertelsmann), que abrió un centro en Berlín con centenares de personas. El pasado mes de enero, el Süddeutsche Zeitung publicaba un reportaje que reflejaba la dureza psicológica de esta actividad. En marzo de 2018 Der Spiegel informaba de una inspección de las autoridades locales a dicho centro. Los “deleters” podrían estar desprotegidos psicológicamente en su actividad. La opacidad de una empresa como Facebook (común al resto de plataformas electrónicas surgidas de Silicon Valley) no ha despejado esas dudas. En noviembre, Facebook aumentó el número de personas dedicadas a esa actividad al confiar la gestión de un segundo centro en Essen a CCC, la empresa que abrirá pronto en Barcelona.
Pensar en Barcelona como centro del desarrollo de una “industria de la verdad” es una idea ambiciosa pero que deberá pensarse algo más. A veces los proyectos más luminosos esconden las realidades más oscuras.

 

(Publicado en La Vanguardia el 12 de mayo del 2018)

Ruptura amb les polítiques d’austeritat: les pensions tornen a pujar amb la inflació

 

Les pensions pujaran aquest any un 1,6%, com els preus. El mateix passarà el 2019. Les pensions tornen a estar vinculades a la inflació. Aquesta era una de les raons per les quals molta gent gran s’havia manifestat les últimes setmanes. La pujada és la conseqüència d’un pacte per salvar els pressupostos de l’Estat. I suposa la congelació de la reforma d’aquestes prestacions, en la qual el PP hi havia estat treballant des del 2013. O almenys el seu ajornament fins a d’aquí cinc anys. Un temps que en política és una eternitat.
La reforma dels sistemes públics de pensions és un dels grans ajustos en els quals s’ha implicat el capitalisme occidental des del canvi de segle. Cal fer memòria. En els anys 80 i 90 les expectatives col·lectives de les opinions públiques estaven tenyides d’optimisme. Tots pensaven que el temps feia pujar els salaris. Que les pensions es comportaven igual. Que els fills sempre acabaven per viure millor que els pares. Que amb els anys tots treballarien menys… No era el nirvana. Però sí el més semblant a la felicitat material que el sistema havia promès durant anys. A partir dels 2000 això va començar a canviar. Bé perquè les economies occidentals van començar a perdre velocitat. Bé perquè la globalització financera fixava un altre tipus de prioritats. Fos com fos, de sobte, el sistema ja no estava en condicions de donar a tota aquella gent el que durant mig segle els havia garantit…
La culminació d’aquell assalt al paradís capitalista van ser les polítiques d’austeritat, aplicades després de la crisi financera del 2008. En el cas d’Espanya, la reforma de les pensions (la seva rebaixa mitjançant l’aplicació de l’anomenat factor de sostenibilitat, que es deixa ara per al 2023) era el preu a pagar per una transició demogràfica accelerada i el deteriorament del mercat de treball, incapaç de sostenir amb les seves aportacions l’augment de la factura de les pensions. Hi ha un munt de raons per argumentar contra aquells càlculs. Com també n’hi ha per defensar-los. Tot depèn del tipus de polítiques que es vulguin practicar i del model de societat pel qual s’aposta.
Però el millor de la pujada de les pensions d’aquesta setmana és la lleugeresa amb què s’ha materialitzat. El saber que la primera gran ruptura amb les polítiques d’austeritat practicades a Espanya en l’última dècada, obeeix a la necessitat de supervivència política del govern. Ni és resultat d’un debat a la comissió del Pacte de Toledo ni tampoc és fruit d’escoltar els que s’han manifestat al carrer. Ha estat el PNB. I en això el PNB ha estat hàbil. Ha actualitzat el missatge que és la més social de les dretes de l’estat (no hi ha res com tenir hisenda pròpia per acostumar-se a la generositat social). Acontenta la seva clientela que es troba entre les més envellides de tot el territori. I sacrifica a l’indiscutible altar de les prestacions socials el compromís públic adquirit contra el 155 a Catalunya. Quins paios…

 

(Publicat a La Vanguardia el 28 d’abril del 2018)

Ha sido el PNV

Ruptura con las políticas de austeridad: las pensiones vuelven a subir con la inflación

 

Las pensiones subirán este año un 1,6%, como los precios. Lo mismo ocurrirá en 2019. Las pensiones vuelven a estar vinculadas a la inflación. Esa era una de las razones por las cuales mucha gente mayor se había manifestado en las últimas semanas. La subida es la consecuencia de un pacto para salvar los presupuestos del Estado. Y supone la congelación de la reforma de estas prestaciones, en la que el PP había venido trabajando desde el 2013. O al menos su aplazamiento hasta dentro de cinco años. Un tiempo que en política es una eternidad.
La reforma de los sistemas públicos de pensiones es uno de los grandes ajustes en los que se ha implicado el capitalismo occidental desde el cambio de siglo. Hay que hacer memoria. En los años 80 y 90 las expectativas colectivas de las opiniones públicas estaban teñidas de optimismo. Todos pensaban que el tiempo hacía subir los salarios. Que las pensiones se comportaban igual. Que los hijos siempre acababan por vivir mejor que los padres. Que con los años todos iban a trabajar menos… No era el nirvana. Pero sí algo muy parecido a la felicidad material que el sistema había prometido durante años. A partir de los 2000 eso empezó a cambiar. Bien porque las economías occidentales comenzaron a perder velocidad. Bien porque la globalización financiera fijaba otro tipo de prioridades. Sea lo que fuera, de repente, el sistema ya no estaba en condiciones de dar a toda esa gente lo que durante medio siglo les había garantizado…
La culminación de ese asalto al paraíso capitalista fueron las políticas de austeridad, aplicadas después de la crisis financiera del 2008. En el caso de España, la reforma de las pensiones (su rebaja mediante la aplicación del llamado factor de sostenibilidad, que se deja ahora para el 2023) era el precio a pagar por una transición demográfica acelerada y el deterioro del mercado de trabajo, incapaz de sostener con sus aportaciones el aumento de la factura de las pensiones. Hay un montón de razones para argumentar contra esos cálculos. Como también las hay para defenderlos. Todo depende del tipo de políticas que se quieran practicar y del modelo de sociedad por el que se apuesta.
Pero lo mejor de la subida de las pensiones de esta semana es la ligereza con la que se ha materializado. El saber que la primera gran ruptura con las políticas de austeridad practicadas en España en la última década, obedece a la necesidad de supervivencia política del gobierno. Ni es resultado de un debate en el Pacto de Toledo ni de escuchar a los que se han manifestado en la calle. Ha sido el PNV. Y en eso el PNV ha sido hábil. Ha actualizado el mensaje de que es la más social de las derechas del estado (no hay nada como tener hacienda propia para acostumbrarse a la generosidad social). Contenta con ello a su clientela que está entre las más envejecidas de todo el territorio. Y sacrifica en el indiscutible altar de las prestaciones sociales el compromiso público adquirido contra el 155 en Catalunya. Qué tíos…

 

(Publicado en La Vanguardia el 28 de abril del 2018)

Completa normalització

Sis mesos després, la realitat ha invalidat els pronòstics que es van fer sobre l’economia

 

La situació econòmica a Catalunya és de “completa normalització”, afirma davant la CNBC Román Escolano, actual i discret ministre d’economia espanyol. Quan ho diu, afegeix que això ha estat possible “després de la instauració de l’ordre constitucional”. És un afegitó que deu ser obligatori per als membres del Consell de Ministres, però que quan s’escolta a distància, sona com si estigués parlant d’un país devastat, com en aquelles guerres en les quals els dolents llançaven sal als camps per arruïnar les collites de l’enemic.
També aquesta setmana, l’FMI ha repensat la seva posició sobre la crisi catalana i els seus efectes sobre l’economia. A l’octubre, el Fons va dir que tot pintava molt malament. Fins i tot va parlar de risc de contagi a Portugal. Avui no veu aquells perills per enlloc. Tant és així que ha millorat (en aquesta ocasió en quatre dècimes) les previsions per a aquest any.
L’FMI té la seva pròpia dinàmica a l’hora de fer les previsions. Li van les muntanyes russes. Però en l’essencial s’ha comportat de manera molt semblant a altres organismes que van fer pronòstics sobre els efectes de la crisi catalana. Sis mesos després, la realitat els ha invalidat. Hi ha dues explicacions possibles. Una, que l’economia catalana tingui una resiliència excepcional davant els esdeveniments polítics. Que és poc probable i encara més difícil de mesurar. Una altra, que aquelles previsions fossin realitzades en un context polític que va contaminar d’alarmisme uns pronòstics ja complexos (de fet, el Banc d’Espanya va admetre que no hi havia models per calibrar el que anava a passar en el futur després d’una crisi com aquella).
El problema de l’alarmisme per al que ho practica és que genera anticossos. De tant sentir dir que les coses van malament, quan el receptor de la informació ho contrasta amb el que passa al seu voltant, acaba per desconnectar. Li concedeix nul·la credibilitat a l’emissor d’aquells missatges. Fins al punt que acaba creient que l’economia catalana ha sortit indemne de la fase aguda de la crisi política. Però no és exactament així. El paisatge (el del poder) ha canviat. I això ha permès presenciar fets que haguessin estat inimaginables fa només un any. Per exemple, veure Josep Oliu posant ordre en una agitada junta d’accionistes a Alacant. O a Jordi Gual i a Gonzalo Gortázar expressar-se en el valencià de La Safor en una altra junta d’accionistes a València. O comprovar que els Benetton, una família que teníem per sinònim de dedicació a la moda, són ara també els actuals copropietaris de les nostres autopistes i torres de telecomunicacions.
Per acabar. Les coses no estan com estaven fa sis mesos. El dia a dia ha incorporat també un convidat no desitjat, la legislació del 155. El pitjor del 155 no és que es deixin de fer determinades coses. O que alguns proveïdors diguin en veu baixa que millor així, perquè cobren abans (perquè les prioritats de l’actual administració no incorporen criteris “polítics” ni socials). El pitjor és que s’acabi pensant que aquesta administració és prescindible.

 

(Publicat a La Vanguardia el 21 d’abril del 2018)