Ningú no ho sabrà


El teletreball obre una època radicalment nova en les relacions laborals. També més arriscada: el treball aïllat ens fa a tots més vulnerables

El segle XXI va començar a Cervera. El febrer del 2002. El dia que la multinacional Lear Corporation, que fabricava cables i components per a cotxes, va anunciar que tancava la planta de la capital de la Segarra (1.300 treballadors) per endur-se la feina a Katowice (Polònia), on s’hi pagaven salaris més baixos. Mesos abans la opinió pública havia après a fer servir amb fluïdesa un concepte nou, deslocalització. Els anys després de Lear van confirmar que allò no havia estat un accident, sinó un canvi estructural. Les empreses que feien productes de menys valor afegit marxaven per instal·lar-se a territoris on els costos laborals eren més baixos.

Un altre tancament que va tenir força ressò va ser el de Samsung (447 treballadors) a Palau de Plegamans, on  hi feien carcasses per equips audiovisuals. Va ser el mes de gener del 2004. Com a Lear, la gran majoria dels que hi treballaven eren dones. En una assemblea que es va celebrar a Sabadell per discutir la conveniència d’acceptar la indemnització de l’empresa, s’hi va escoltar de tot. Parlaments emocionats, combatius, i també alguns de molt pragmàtics. El parlament que més em va impressionar va ser el d’una  treballadora molt jove. Va dir: “A mi que em donin la pasta, que jo ja em buscaré  feina en una altra fàbrica”.

La frase s’ha d’emmarcar. Perquè era  pràctica i poc realista. Probablement ella no va trobar la feina que pensava. No en una “fàbrica”, no en una cadena de muntatge com la de Samsung. El més probable (en la hipòtesi que fos una persona de formació bàsica) devia ser un futur als serveis, segurament pitjor pagat del que ho havia estat.Ella no ho sabia. Ni ella ni gairebé ningú. Però el món havia donat un tomb i havia entrat en una fase d’hiperglobalització, com la qualifica l’economista Pol Antràs en un treball acabat de publicar [Is the World Economy De-Globalising?  CEPR]. Entre els 80 i la primera meitat dels 2000 havien descarregat damunt dels nostres caps tres fúries violentes. Una, la revolució d’internet, que va reduir a mínims el cost de transmetre informació a llarga distància; l’altra, l’edat d’or de la liberalització comercial, quan molts països van  desmantellar les barreres que havien aixecat en la postguerra europea. I la tercera, la incorporació de milions de persones al mercat de treball global. De països de l’Est d’Europa, de la Xina i de la Índia. Només ells sumaven el 43,5% de la població mundial el 1990 (Banc Mundial). Eren massa coses juntes com per no imaginar que tard o d’hora els assalariats de les fàbriques occidentals no n’acabarien pagant el preu.

Diuen els meteoròlegs que a l’ull de l’huracà s’hi viu una calma absoluta. Una cosa semblant va passar aleshores. Perquè els canvis en la feina (de la indústria manufacturera als serveis, dels pobles de l’interior a la gran ciutat) es van viure sense gaire angoixa. No era que els mitjans de comunicació no parlessin de la fugida de la indústria més barata. Però tant Catalunya com Espanya anaven dopades de construcció i de turisme i la macroeconomia ho aguanta tot i té la virtut d’emmascarar els canvis.

Hem entrat en una altra fase de turbulències? O després de la pandèmia farem el camí de la globalització a l’inrevés? Antràs diu que no. Que no és probable ni una cosa ni l’altra. La globalització s’ha moderat, cert. Però la causa d’aquesta desacceleració  és que el període de canvis viscut entre el 1986 i el 2008 va ser tan intens que és irrepetible. No seria sostenible.

Però sovint la història fa revolts inesperats. Vet aquí que arriba la pandèmia. Que ha fet que en els darrers nou mesos, una part important de la població occidental s’hagi vist obligada a treballar des de casa.  El que no havien aconseguit trenta anys de màrqueting  i de pedagogia tecnològica ho ha aconseguit un  virus. Els que hem treballat des de casa hem après moltes coses. La comoditat de no desplaçar-se, per exemple. O de treballar en el lloc que vas triar per viure (si és el cas). Però també hem descobert que el treball a casa et pot aïllar. O pot ser un infern si vius en un pis petit ple de canalla.

I les empreses, què n’han après de tot aquest experiment? Fonamentalment una cosa: li  han perdut la por a fer treballar la gent a distància, a gestionar equips humans dispersos. Sempre hi haurà caps que no toleren aquesta distància. I sempre hi haurà feines que exigeixen un mínim d’interacció. Però és raonable pensar que algunes de les coses apreses durant la pandèmia es quedaran un temps. La que més, la prevenció cap a les relacions interpersonals en benefici dels intercanvis virtuals. No hi ha res com el cara a cara per tancar segons quins tractes, però potser no cal desplaçar-se si això comporta riscos.

I aquí és on hi ha el perill. En els anys més intensos de la globalització va quedar clar que les cadenes de muntatge podien canviar de lloc. En canvi, el treball d’oficina era més difícil de traslladar. Hi havia raons culturals i idiomàtiques que protegien aquestes activitats  de la competència de països llunyans. Ara, però, que les empreses ja es troben més còmodes amb el treball a distància, la temptació de transferir aquestes feines a tercers serà més gran. No ens despertarem amb la notícia que una consultora tanca a Barcelona per obrir a Bombai. Però sí que hi haurà més pressió per reduir algunes activitats presencials per externalitzar-les a través de plataformes de treball a demanda. Qui hagi conegut alguna d’aquestes plataformes, com Upwork, veurà les possibilitats que s’obren a les empreses: disseny, màrqueting, comptabilitat,  suport administratiu, redacció, traducció…

Per tant, tot apunta que la globalització de la feina seguirà. Serà més suau i silenciosa que en els 2000. Però no menys dolorosa.  La gent a la que li tancaven la fàbrica almenys feia soroll. Es manifestaven,  tocaven la botzina a la plaça de Sant Jaume i fins i tot sortien als informatius de televisió. La gent que treballa des de casa que perdi la feina no farà soroll. En realitat, ni tan sols sabrem si l’ha perdut.

(Publicat a La Vanguardia el 6 de desembre de 2020)

La nueva Caixabank

El hijo de unos amigos trabaja en un banco de capital ruso con sede en Londres. Es un banco digital en el que operas a través de una app y una tarjeta de crédito. Pronto también dará prestamos, posibilidad que ahora está restringida solo a dos o tres países y para lo cual utilizan un algoritmo que les ahorra horas de estudio. Al hijo de mis amigos lo contrataron en plena pandemia y solo ha tratado  presencialmente con sus superiores una vez desde entonces. El resto, desde la formación a la operativa, ha sido a distancia. También para los clientes. Lo que cuenta ahora no es el trato personal sino lo que se conoce como “experiencia de usuario”. Aseguran que en el futuro todos los bancos serán así. Y que algunos de ellos serán filiales de grupos empresariales como Amazon, que tiene  ganas de entrar en el negocio financiero porque no sabe qué hacer con tanta liquidez.

Son organizaciones que tienen muy poco que ver con las que alcanzaron su zenit en las décadas de los 70 y 80, bancos y cajas de ahorros que llenaron de sucursales las calles de las ciudades y que contrataron a miles y miles de personas. Uno de los sueños más fácilmente realizable de los padres de clase media en aquellos años era ver al hijo trabajar en un banco o en una caja de ahorros. Insistían en que era un trabajo para toda la vida, para el no hacía falta tener muchos estudios. Era  más importante tener una buena recomendación, de algún prócer local,  saber pasar el examen psicotécnico y comprometerse a ser una persona responsable.

-¿Tiene usted novia? -le preguntaban al candidato adolescente.

– No, no tengo novia

-Mucho mejor -respondía el jefe de personal- así no perderá usted el tiempo pensando en tonterías.

Y era verdad. Una semana después, el candidato ya estaba esclavizado delante de una destartalada máquina de calcular Burroughs (empresa propiedad de la familia del conocido escritor beat) sumando montones de letras de cambio.La banca era entonces la expresión más tangible del poder. Y lo más cerca que uno podía estar de ese poder era en Barcelona. En la plaza de Catalunya. En un edificio gris y macizo con un gran reloj en la fachada. Una de los plantas del edificio estaba llena de despachos con las paredes revestidas de madera oscura veteada que olían a puro. Por los pasillos circulaba una señora con cofia que servía las comidas. Y, con mucha suerte, un día podías cruzarte con la autoridad suprema, un señor que de vez en cuando visitaba el edificio y que tenía apellido de almirante de la Armada.

De todos los sectores económicos, el financiero ha sido históricamente la representación máxima del poder. Y la sede de los bancos, fuera en forma de capitolio o torre acristalada, el lugar donde habitaba. Un país no era un país de verdad si no tenía un sistema financiero, con un banco central que controla el dinero y una red de bancos.

La historia catalana de los últimos años ha estado condicionada por esa frustración. En los 90 se creó una asociación de nombre Barcelona Centro Financiero Europeo que quería convertir la ciudad en un centro financiero internacional. No era una fantasía. Desde Nueva York soplaban aires de liberalización en el sector. Edimburgo era una capital financiera que funcionaba al margen de Londres. Y Frankfurt tenía más bancos que Munich o Berlín, a las que miraba por encima del hombro.

Pero las cosas eran más complejas en España. Desde 1980 y en paralelo al despliegue del estado autonómico, la economía había iniciado un irreversible  proceso de concentración en Madrid. Una de las palancas de esa centralización era la regulación. Los grandes negocios (la energía, las telecomunicaciones, y también la banca) requerían de una complicidad estrecha con la administración del Estado. Barcelona quedaba fuera de esa ecuación. La ciudad tenía entonces un banco grande, una caja más grande y diez cajas pequeñas. Que parecían fuertes en su pequeñez. Pero que cayeron con el primer vendaval, la crisis del 2008.

El sorprendente desenlace de esta historia ha sido la  compra de Bankia por Caixabank. Es decir, que finalmente haya sido un banco catalán -de capital y origen catalán- el que dominará el futuro inmediato del panorama financiero español. Aunque visualizar esa hegemonía  no es fácil. La sede del banco está en Valencia, ciudad convertida en algo parecido a una Suiza neutral después del traslado allí del domicilio social días después del referéndum del 1 de octubre. El presidente, José Ignacio Goirigolzarri, es  el único  superviviente de la banca vasca (llamada de Neguri, por el barrio de Getxo en el que vivían los accionistas) que fue derrotada y fagocitada por el capital madrileño en los 90. El consejero delegado tiene la residencia en la capital española y pasó por Londres antes de acabar en la Diagonal como gestor. El primer accionista es una fundación catalana con sede también en Valencia. Y el segundo accionista el Estado, atrapado en el banco absorbido. Su mayor deseo es marchar lo antes posible.

¿En qué lugar residirá el poder del banco? No es fácil decirlo. Ni tampoco cuál es la respuesta territorial sea correcta. En la nueva Caixabank, Barcelona deberá pelear para que muchas de las actividades del nuevo banco se queden en la ciudad. Retener los buenos empleos, que será lo que al final contará.  Pero el poder… el poder estará cada vez más en la nube, como el negocio digital, que supera ya el 60%  de la operativa. En los buenos viejos años la banca decidía gobiernos, impulsaba grandes operaciones, financiaba sectores enteros. Desde la crisis financiera del 2008, que inauguró una etapa de tipos de interés cero o negativos, los bancos son distribuidores de la liquidez del banco central, suministradores de servicios que no están solos y a los que les han aparecido toda clase de competidores. La fusión es la respuesta a este nuevo escenario. Vendrán otras, con escenarios y protagonistas cada vez más lejanos.

(Escrito el 23 de septiembre de 2020. No publicado)

El vas infinit

Producte estrella del “Made in France, Duralex viu una nova crisi que pot ser la definitiva per a un producte reputat per la seva perdurabilitat

Molt pocs objectes són capaços de reflectir l’esperit d’una època. Els vasos de Duralex, empresa francesa que aquesta setmana ha entrat en una suspensió de pagaments que pot ser definitiva, es troben en aquesta llista.  Duralex, com el Citroën 2CV, la Mobylette o els bolígrafs Bic, són algunes de les grans aportacions franceses a l’edat d’or del continent, aquell període que s’estén entre el final de la II Guerra Mundial i l’any 1973, quan la primera crisi del petroli va acabar amb un llarg període de creixement i d’estabilitat. Un economista, Jean Fourastié, va batejar aquells anys com Les Trente Glorieuses, (Els trenta gloriosos)  temps en què la societat europea va accedir de forma massiva al món del consum,  va atrapar tecnològicament als Estats Units i va obrir el paradís del lleure a les classes mitjanes.

Duralex, que obté el nom del dret romà (Dura Lex Sed Lex) en al·lusió a la seva duresa, va ser concebut com el vidre definitiu, que no es trenca. Va ser un producte desenvolupat en la dècada dels trenta pels enginyers de Saint Gobain. Inicialment va ser projectat per fabricar les llunes dels automòbils (en aquells anys l’automoció europea estava en l’avantguarda de la innovació com en els 60 ho van estar els laboratoris militars californians). Després ho van adaptar a la fabricació de vasos i plats. El resultat va ser un vidre temperat a una temperatura d’entre 575 i 635 graus, sotmès després a un xoc tèrmic d’aire fred. Duralex va ser llançat al mercat el 1945. Ho van publicitar a la manera estalinista: “L’acer del vidre”. I convidaven els consumidors a utilitzar els vasos de Duralex com si fossin martells. Era veritat. No es trencaven. Com a molt explotaven en un núvol de trossets que amb prou feines tallaven.

Només una societat que havia viscut la destrucció de la II Guerra Mundial podia pensar en aconseguir un producte així.  I, en efecte, va ser una victòria per al seu temps. Les cròniques dels escriptors del bloc de l’Est dels anys 50 i 60, o les històries orals de l’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévich, quan descriuen la mediocritat del seu entorn, parlen també d’aquells objectes quotidians que sempre es trenquen o no funcionen i fan que la teva vida et sembli més grisa i insuportable.

L’èxit de Duralex al mercat va ser absolut. La companyia va actuar com a motor de la renovació de les llars franceses i europees,la fi definitiva de les atrotinades vaixelles de ceràmica. Al sud del Pirineu, Duralex era el Nord desitjable. Les famílies viatjaven Andorra per comprar-ne i el diari Liberation explica que el 1956, quan el Real Madrid es va desplaçar a París per jugar una final de Copa al Parc des Princes , el primer que van fer els jugadors va ser escapar-se a uns grans magatzems per comprar vasos i plats.

La marca va brillar en les dècades dels 60 i 70. L’empresa va ser insòlitament honesta. O ingènua. Sempre dominada per la mentalitat dels enginyers que la van inventar. Es va mantenir fidel als dissenys originals. Vaixelles transparents primer. De color ambre o verd més tard. Poques col·leccions i escassa variació. Altres productes contemporanis van ser menys fidels a la durabilitat dels seus orígens. Quan la química Dupont va descobrir que les mitges de niló, una altra conquesta d’aquells anys, duraven massa, ràpidament va buscar fórmules que les fessin més fràgils. L’anomenada “obsolescència programada”, el disseny de productes amb una vida útil curta destinats a incentivar el seu recanvi pels consumidors, manava en la indústria. Però no pera a Duralex.

La genètica de Duralex, la seva pertinença a un món d’enginyers, li va jugar una mala passada. Quan van arribar els competidors asiàtics, amb prou feines va modificar els seus plantejaments. Va mantenir una envejable relació qualitat-preu. Per a què havia de canviar si els seus productes eren perfectes? Tampoc no ho va fer quan va aparèixer Ikea, que va acostumar als consumidors a canviar periòdicament els productes de cuina amb objectes de disseny nòrdic fabricats a Romania. Duralex, al contrari, va continuar sent un producte francès fabricat a França (per un breu període de temps va fabricar a Espanya, però els productes no tenien la mateixa qualitat). No van pensar mai que un dia podien acabar avorrint el consumidor.

Duralex sempre ha rebut una bona valoració del món del disseny. Els americans adoren el french bistro style de la sèrie Gigogne. Una altra col·lecció, la Picardie està exposada al MOMA de Nova York. Però l’escassa activitat a l’hora de renovar col·leccions i el seu allunyament de les grans firmes han impedit l’aparició de literatura sobre la marca. Daniel Craig, en el paper de James Bond (una altra icona europea) sosté un vas Picardie a la pel·lícula Skyfall. També Cate Blanchett, a Blue Jasmine, de Woody Allen també apareix amb un vas a les mans. Però això és molt poc per al món de les xarxes socials.

Les exportacions als mercats de ràpid creixement van obrir un període fecund per a l’empresa. A l’Orient Mitjà els seus vasos són els preferits per prendre el te. I la més involuntària de les publicitats la hi va donar Ossama Bin Laden, que en una fotografia apareix amb un dels seus vasos (L’Afganistan va ser sempre un mercat fidel a Duralex fins que van arribar els xinesos).

L’empresa té fama de ser una Ave Fènix per la seva capacitat de sobreposar-se a les crisis. Saint Gobain se la va treure del damunt en els anys 90 i la va vendre al grup italià Bormioli Rocco & Figlio, que la va deixar caure i va acabar per revendre-la a un inversor turc ben intencionat i fascinat per la llegenda. Al final van ser els germans Ioannides els que han permès arribar fins avui, quan la pandèmia ha provocat una caiguda del 60% de les vendes. Paradoxalment, quan més es parla al món de sostenibilitat i de perdurabilitat, Duralex, pensada per durar, viu la que pot ser la crisi definitiva.

(Publicat al diari La Vanguardia el 27 de setembre de 2020)

El vaso infinito

Producto estrella del “Made in France”, Duralex vive una nueva crisis que puede ser la definitiva para un producto reputado por su perdurabilidad

Muy pocos objetos son capaces de reflejar el espíritu de una época. Los vasos de Duralex, empresa francesa que  esta semana ha entrado en una suspensión de pagos que puede ser definitiva, se encuentran en esa lista.  Duralex, como el Citroën 2CV, la Mobylette o los bolígrafos  Bic, son algunas de las grandes aportaciones francesas a la edad de oro del continente,  ese periodo que se extiende entre el final de la II Guerra Mundial y el año 1973, cuando la primera crisis del petróleo acabó con un largo periodo de crecimiento y de estabilidad. Un economista, Jean Fourastié, bautizó esos años como Les Trente Glorieuses, (Los treinta gloriosos) cuando la sociedad europea accedió de forma masiva al mundo del consumo,  atrapó tecnológicamente a los Estados Unidos y se abrió el paraíso del ocio a las clases medias.

Duralex, que obtiene el nombre del derecho romano (Dura Lex Sed Lex) en alusión a su dureza, fue concebido como el vidrio definitivo, irrompible. Fue un producto desarrollado en la década de los treinta por los ingenieros de Saint Gobain. Inicialmente fue proyectado para fabricar las lunas de los automóviles (en aquellos años la automoción europea estaba en la vanguardia de la innovación como en los 60 lo estuvieron los laboratorios militares californianos). Después lo adaptaron a la fabricación de vasos y platos. El resultado fue un vidrio templado a una temperatura de entre 575 y 635 grados, sometido después a un shock térmico de aire frío. Duralex fue lanzado al mercado en 1945. Lo publicitaron a la manera estalinista: “El acero del vidrio”. E invitaban a los consumidores a utilizar los vasos de Duralex como si fueran martillos. Era verdad. No se rompían. Si acaso explotaban en una nube de pequeños pedazos que apenas cortaban.

Solo una sociedad que había vivido la destrucción de la II Guerra Mundial podía pensar en conseguir  un producto así.  Y, en efecto, fue una victoria para su tiempo. Las crónicas de los escritores del bloque del Este de los años 50 y 60, o las historias orales de la escritora bielorrusa Svetlana Aleksiévich, cuando describen la mediocridad de su entorno, hablan también de esos objetos cotidianos que siempre se rompen o no funcionan y  hacen que tu vida te parezca más gris e insoportable.

El éxito de Duralex en el mercado fue absoluto. La compañía actuó como motor de la renovación de los hogares franceses y europeos, el final de las ajadas vajillas de cerámica. Al sur de los Pirineos, Duralex era el Norte deseable. Las familias viajaban a Andorra para comprarlo y el diario Liberation cuenta que en 1956, cuando el Real Madrid se desplazó a París para jugar una final de Copa en el Parc des Princes , lo primero que hicieron los jugadores fue escaparse a unos grandes almacenes para comprar vasos y platos.

La marca brilló en las décadas de los 60 y 70. La empresa fue insólitamente honesta. O ingenua. Siempre dominada por la mentalidad de los ingenieros que la inventaron. Se mantuvo fiel a los diseños originales. Vajillas transparentes primero. De color ámbar o verde más tarde. Pocas colecciones y escasa variación. Otros productos contemporáneos fueron menos fieles a la durabilidad de sus orígenes. Cuando la química Dupont descubrió que las medias de nilón, otra conquista de aquellos años, duraban demasiado, rápidamente buscó fórmulas que las hicieran más frágiles. La llamada “obsolescencia programada”, el diseño de productos con una vida útil corta destinados a incentivar su recambio por los consumidores, mandaba en la industria. Pero no para Duralex.

La genética de Duralex, su pertenencia a un mundo de ingenieros, le jugó una mala pasada. Cuando llegaron los competidores asiáticos, apenas modificó sus planteamientos. Mantuvo una envidiable relación calidad-precio. ¿Para qué iba a cambiar si sus productos eran perfectos? Tampoco lo hizo cuando apareció Ikea, que acostumbró a los consumidores a cambiar periódicamente los productos de cocina con objetos de diseño nórdico fabricados en Rumanía. Duralex, por el contrario, siguió siendo un producto francés fabricado en Francia (por un breve periodo de tiempo fabricó en España, pero los productos no tenían la misma calidad). Nunca pensaron que un día podían acabar aburriendo al consumidor.

Duralex siempre ha recibido una buena valoración del mundo del diseño. Los americanos adoran el french bistro style de la serie Gigogne. Otra colección, la Picardie está expuesta en el MOMA de Nueva York. Pero la escasa actividad a la hora de renovar colecciones, su alejamiento de las grandes firmas han impedido el florecimiento de una literatura sobre la marca. Daniel Craig, en el papel de James Bond (otro icono europeo) sostiene un vaso Picardie en la película Skyfall. También Cate Blanchett, en Blue Jasmine, de Woody Allen también aparece con un vaso en las manos. Pero eso es muy poco para el  mundo de las redes sociales.

Las exportaciones a los mercados de rápido crecimiento abrieron un periodo fecundo para la empresa. En  Oriente Medio sus vasos son los preferidos para tomar el té. Y la más involuntaria de las publicidades se la dio Osama Bin Laden, que en una fotografía aparece con uno de sus vasos (Afganistán fue siempre un mercado fiel a Duralex hasta que llegaron los chinos).La empresa tiene fama de Ave Fénix por su capacidad de sobreponerse a las crisis. Saint Gobain se la quitó de encima en los 90 y la vendió al grupo italiano Bormioli Rocco & Figlio, que la dejó caer y la revendió a un inversor turco bien intencionado y fascinado por la leyenda. Al final fueron los hermanos Ioannides los que han permitido llegar hasta hoy, cuando la pandemia ha provocado una caída del 60% de las ventas. Paradójicamente, cuando más se habla en el mundo de sostenibilidad y de perdurabilidad, Duralex, pensada para durar, vive la que quizás sea la crisis definitiva.

(Publicado en La Vanguardia el 27 de septiembre de 2020)

Nosotros somos el banquete

Una especie nueva tiene éxito cuando encuentra las condiciones idóneas para su expansión. La fortaleza del coronavirus vista a través de Darwin y Malthus

Thomas Robert Malthus es un economista conocido por haber publicado en 1798 “Un ensayo sobre el principio de la población”. En ese escrito, el clérigo anglicano defendía la idea que la población siempre aumenta de manera exponencial, mientras que los recursos alimenticios crecen en progresión aritmética. Como consecuencia, la humanidad está siempre amenazada por la superpoblación, que lleva indefectiblemente al hambre, a las epidemias e, incluso a su desaparición (a la que habría puesto fecha, 1880). Las catástrofes, razonaba Malthus, restablecían la población a niveles sostenibles, pero justamente para evitar llegar a situaciones extremas, él predicaba la contención moral y la práctica de la abstinencia entre los pobres.


Malthus era bueno en matemáticas, pero infravaloró el papel de la tecnología en la agricultura y el aumento en los rendimientos de la tierra. La población siguió creciendo, pero la catástrofe definitiva no llegó nunca. Pero los argumentos maltusianos siempre han tenido mucha fuerza y reaparecen a cada gran crisis. El ecologismo de los años 60 y 70, el del Club de Roma y Paul Ehrlich, tiene con él una deuda al haber convertido la bomba demográfica, como ellos la bautizaron, en la gran amenaza para la vida en el planeta.


La dimensión moralista del economista, que responsabilizaba a las masas de pobres de sus desgracias, también ha alimentado las pesadillas de los más reaccionarios. El rastro de Malthus se detecta tanto en las visiones febriles de un escritor como H. P Lovecraft (personaje que vivía angustiado por la fecundidad ubérrima de las razas inferiores) como en teorías de la conspiración que ahora han ganado gran difusión, como Le Grand Remplacement (El Gran Reemplazo), surgida en la Francia del siglo XIX, que vincula superpoblación e inmigración en un supuesto complot para conseguir la extinción de la raza blanca.


Malthus no podía faltar a la cita de la covid-19. La catástrofe ha espoleado la aparición de todo tipo de teorías heterodoxas. Y una de las más sugerentes, porque tiene aires de verosimilitud, es la que considera los coronavirus una “reacción” de la naturaleza a una humanidad que ha forzado los límites de su presencia en la Tierra. La covid-19 sería, pues, el resultado de la alteración de ecosistemas que habían permanecido inaccesibles durante milenios y eso habría desencadenado la aparición de virus durmientes. Después de este vendrán otros a los que la humanidad se tendrá que enfrentar a medida que la crisis climática avance y la Tierra “enferme” definitivamente.


Esta teoría ha ganado puntos con la reciente aportación de James Lovelock. Químico de formación, Lovelock es un todoterreno que se hizo famoso por la formulación de la Hipótesis Gaia (cómo la bautizó la bióloga Lynn Margulis). Formulada en 1969 y publicada diez años más tarde, Lovelock sostiene que la Tierra se comporta como un sistema autorregulado de organismos que interactúan los unos con los otros y con su entorno con el objetivo de mantener las condiciones de vida en el planeta (entre ellas, la temperatura).
Preguntado si la covid-19 podía considerarse una “respuesta” del sistema Gaia, Lovelock contesta afirmativamente. “Malthus casi acierta -decía en una entrevista concedida este agosto a The Guardian-. Pero en su época, la población humana era mucho más pequeña y estaba distribuida de manera menos densa en el planeta. La Covid-19 no habría tenido ninguna probabilidad”. Hoy, razona Lovelock, en la medida en que la humanidad ha ido creciendo, las probabilidades de aparición de un virus que pueda reducir su población empezaban a ser bastante elevadas.
La tentación de considerar la humanidad un accidente temporal en la historia de la Tierra (y la posibilidad de que algún día acabe siendo eliminada) no había resultado nunca tan imaginable como esta primavera, en los meses que duró el confinamiento. Una de las cosas que más sorprendió a los biólogos fue la rapidez con la que algunos ecosistemas se recuperaron gracias a la ausencia de la presencia humana. El biólogo Joan Real explicaba en este diario cómo especies vegetales endémicas habían recolonizado caminos que solo unas semanas antes habían sido masivamente pisoteados por caminantes (el estudio tomaba como referencia el hiperfrecuentado parque de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac). También explicaba cómo, después de años de silencio e invisibilidad, habían vuelto a aparecer huellas y rastros de algunos de los animales que han poblado tradicionalmente los cuentos infantiles (tejones, zorros, garduñas, jinetas…)

¿Nos hemos vuelto una especie molesta hasta el punto que la Tierra nos quiere expulsar? Lovelock primero responde: “Bien, no somos exactamente el tipo de animal deseable que puedes soltar para que crezca en un número ilimitado”. Y después remacha: “Lo que está pasando es una parte de la evolución tal como Darwin la vio. Una nueva especie no florece si no tiene bastante suministro de alimento. Es en lo que nos estamos volviendo nosotros. Nosotros somos la comida”.


James Lovelock es una persona longeva. Acaba de hacer 101 años. Difundida en plena era new age, Gaia fue convertida por algunos en una especie de filosofía espiritual. Él nunca lo pretendió. Las bases sobre las que construyó su teoría eran plausibles y los acontecimientos en el planeta (la velocidad con que avanza la crisis climática) le han dado la razón. Ahora le añade un matiz a esta narrativa. Si nosotros no restablecemos el equilibrio de la Tierra, la Tierra lo hará por su cuenta. Aunque sea a través de una generación de virus de la que nosotros nos hemos convertido en involuntario banquete.

(Publicado en La Vanguardia el 13 de septiembre de 2020)

Nosaltres som el banquet

Una espècie nova té èxit quan troba les condicions adequades per a la seva expansió. La fortalesa del coronavirus vista amb els ulls de Darwin i Malthus

Thomas Robert Malthus és un economista conegut per haver publicat el 1798 “Un assaig sobre el principi de la població”. En aquest escrit, el clergue anglicà hi defensava la idea que la població sempre augmenta de manera exponencial, mentre que els recursos alimentaris creixen en progressió aritmètica. Com a conseqüència, la humanitat està sempre amenaçada per la superpoblació, que du indefectiblement a la fam, a les epidèmies i, fins i tot a la desaparició (a la que li hauria posat data, el 1880). Les catàstrofes, raonava Malthus, restablien la població a nivells sostenibles, però justament per evitar arribar a situacions extremes, ell predicava la contenció moral i la pràctica de l’abstinència entre els pobres.


Malthus era bo en matemàtiques, però va infravalorar el paper de la tecnologia en l’agricultura i l’augment en els rendiments de la terra. La població va continuar creixent, però la catàstrofe definitiva no va arribar mai. Però els arguments maltusians sempre han tingut molta força i reapareixen a cada gran crisi. L’ecologisme dels anys 60 i 70, el del Club de Roma i Paul Ehrlich, n’és deutor per haver convertit la bomba demogràfica, com ells la van batejar, en la gran amenaça per a la vida al planeta.


La dimensió moralista de l’economista, que responsabilitzava a les masses de pobres de les seves desgràcies, també ha alimentat els malsons dels més reaccionaris. Així, el rastre de Malthus es pot detectar tant en les visions febrils d’un escriptor de contes de terror com H.P Lovecraft (personatge que vivia angoixat per la fecunditat ubèrrima de les races inferiors) com en teories de la conspiració que ara han guanyat gran difusió, com Le Grand Remplacement (La Gran Substitució), sorgida a la França del segle XIX, que vincula superpoblació i immigració en un suposat complot per aconseguir l’extinció de la raça blanca.


Malthus no podia faltar tampoc a la cita de la covid-19. La catàstrofe ha esperonat l’aparició de tota mena de teories heterodoxes. I una de les més suggerents, perquè té aires de versemblança, és la que considera els coronavirus una “reacció” de la naturalesa a una humanitat que ha forçat els límits de la seva presència a la Terra. La covid-19 seria, doncs, el resultat de l’alteració d’ecosistemes que havien restat inaccessibles durant mil·lennis i això hauria desencadenat l’aparició de virus dorments. Després d’aquest en vindrien d’altres als que la humanitat s’haurà d’enfrontar a mesura que la crisi climàtica avanci i la Terra “emmalalteixi” definitivament.


Aquesta teoria ha guanyat punts amb la recent aportació de James Lovelock. Químic de formació, Lovelock es un tot terreny que es va fer famós per la formulació de la Hipòtesi Gaia (com la va batejar la biòloga Lynn Margulis). Formulada el 1969 i publicada deu anys més tard, Lovelock sosté que la Terra és comporta com un sistema autoregulat d’organismes que interactuen els uns amb els altres i el seu entorn amb l’objectiu de mantenir les condicions de vida al planeta (entre elles, la temperatura).


Preguntat si la covid-19 podia considerar-se una “resposta” del sistema Gaia, Lovelock contesta afirmativament. “Malthus quasi l’encerta -deia en una entrevista concedida aquest agost a The Guardian-. Però en la seva època, la població humana era molt més petita i estava distribuïda de manera menys densa pel planeta. La Covid-19 no hauria tingut cap probabilitat”. Ara, raona Lovelock, en la mesura que la humanitat ha anat creixent, les probabilitats d’aparició d’un virus que pogués reduir-ne la població començaven a ser bastant elevades.


La temptació de considerar la humanitat un accident temporal en la història de la Terra (i per tant la possibilitat que algun dia n’acabi sent eliminada) no havia resultat mai tan imaginable com aquesta primavera, en els mesos que va durar el confinament obligat per la pandèmia. Una de les coses que més va sorprendre els biòlegs va ser la rapidesa amb la que alguns ecosistemes es van recuperar gràcies a l’absència de la presència humana. El biòleg Joan Real explicava en aquest diari com espècies vegetals endèmiques havien recolonitzat els camins que només unes setmanes abans havien estat massivament trepitjats per caminants (l’estudi prenia com a referència l’hiperfreqüentat parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac). També explicava com, després d’anys de silenci i invisibilitat, havien tornat a aparèixer petjades i rastres d’alguns dels animals que han poblat tradicionalment els contes infantils (toixons, guilles, fagines, gats mesquers…)


Ens hem tornat una espècie molesta fins al punt que la Terra ens vol expulsar? Lovelock primer respon: “Bé, No som exactament la mena d’animal desitjable que pots deixar anar pel planeta creixent en un nombre il·limitat”. I després ho rebla: “El que està passant és una part de l’evolució tal i com Darwin la va veure. Una nova espècie no floreix si no té prou subministre d’aliment. És en el que ens estem tornant nosaltres. Nosaltres som el menjar”.


James Lovelock és una persona longeva. Acaba de fer 101 anys. Difosa en plena era del new age, Gaia va ser convertida per alguns en una mena de filosofia espiritual. Ell mai no ho va pretendre. Les bases sobre les que va construir la seva teoria eren plausibles i els esdeveniments al planeta (la velocitat amb què avança la crisi climàtica) li han donat la raó. Ara afegeix un matís a aquesta narrativa. Si nosaltres no restablim l’equilibri de la Terra, la Terra farà la seva via. Encara que sigui a través d’una generació de virus de la que nosaltres ens hem convertit en involuntari banquet.

(Publicat a La Vanguardia el 13 de setembre de 2020)

Setmanes que seran dècades

Hi ha dècades en què no passa res i setmanes en les que passen dècades”. La frase és de Lenin i encaixa bé amb la que ens ha caigut al damunt. Les grans ruptures, com el virus, marquen un abans i un després en la història. També en la de Barcelona. Les tendències de fons que pretenen modelar la ciutat s’acceleren. Catalitzen. Pugnaran per imposar-se unes a les altres. Si hi ha un moment per fer-ho, és aquest.Barcelona va iniciar un ascendent període de visibilitat internacional el 1992. Ara ja sabem que ha acabat. Ha durat trenta anys. El que vindrà serà diferent. No serà una postguerra, però sí una reconstrucció que determinarà la ciutat futura. Serà una cosa nova perquè el que ha passat (el que està encara passant en la vida de la gent) obliga a una decisió final en els debats que s’allarguen des de fa anys.Els elements que han sustentat la visibilitat barcelonina són coneguts. Hi ha un substrat cultural (modernisme, Miró, Picasso) que ha garantit l’atractiu d’una ciutat transitable, ara molt escorada cap al turisme de masses. Hi ha també un pol universitari, hospitalari i farmacèutic que ha après a innovar, que ha estat clau per al capital humà, però que va coix en finançament i infraestructures. Hi ha, finalment, un teixit industrial diversificat que va arribar a temps a la tecnologia de l’automòbil, però que ja ho va fer en condicions precàries (sense capital local). La crisi de Nissan és un avís massa seriós. Barcelona ha conviscut a gust amb el cotxe. Però això té el seu revers: avui és una ciutat contaminada.Moltes de la decisions que cal prendre estaran condicionades pel finançament. La ciutat que es va exhibir el 1992 no es va fer en dos dies. Heretava la iniciativa indus­trial del primer terç del segle XX. I obtenia l’ energia de l’efervescència social, cívica i cultural dels anys seixanta i setanta. Era una ciutat equilibrada. És hora de pensar una altra vegada amb aquella ambició. Repensar institucions i projectes, saber si estan a l’altura. La crisi ha redescobert la importància de l’Estat per al funcionament de les societats. Però això sempre ha estat complex per a Barcelona. L’administració entrarà en una nova fase d’austeritat. I caldrà aconseguir que els actors en joc s’impliquin com ho van fer en els noranta, que sentin que la ciutat és seva. La inèrcia, en el nostre cas, juga a la contra.

(Publicat a La Vanguardia l’11 de juliol de 2020)

Després del tsunami

En mig segle, el turisme ha canviat el país de manera irreversible. Motor central de l’economia, la pandèmia serà un terratrèmol per a aquest negoci. Canviar de model serà molt difícil.

El diumenge passat vaig sopar en un carrer de l’Eixample, prop del mercat de Sant Antoni, en una zona que ara és plena de restaurants asiàtics. Quedava mitja hora de llum i, assegut en una terrassa, em vaig adonar que el paisatge humà era molt diferent al que estava acostumat. La gent passejava sense pressa. Vestien de manera discreta, la roba que duien no era de colors llampants. I tothom era gran. La ciutat semblava haver perdut velocitat i per un moment hauria dit que havíem tornat als setanta.


Alguns amics que en les darreres setmanes han estiuejat a les Illes diuen haver-se sentit colpits perquè han recuperat el paisatge d’abans de la gran invasió, les platges com les recordaven fa cinquanta anys. A mi, veure Barcelona com la vaig veure aquest diumenge em va provocar una sensació agredolça. Els locals hem recuperat Barcelona, però la ciutat està tan feta al turisme, ha estat tan modelada per aquesta indústria, que costa ara veure-la d’una altra manera.


Hi ha qui pensa que la Barcelona dels anys 70 havia estat una ciutat vibrant. No els diré que no. Però la memòria sovint enganya. Fa cinquanta anys, el tros del carrer Sepúlveda on vaig sopar el diumenge era una zona amb molta activitat. Plena de tallers i de botigues on venien i arreglaven aparells de ràdio. Amb bars on els menús es pintaven a mà damunt les vidrieres. Però també era un món gris, mentalment més tancat. On l’únic que et permetia somiar era el nom d’ una granja on hi feien bons croissants. Es deia Mar del Plata.


La Barcelona dels darrers decennis s’explica (sobretot) pel turisme. No és una impressió de diumenge d’agost. En el darrer informe de Mckinsey sobre clusters a Europa, The future of work in Europe, Catalunya no hi apareix com una economia diversificada sinó com una àrea turística (tourism haven). Ho explica Jordi Maluquer a la “Història mundial de Catalunya” de Borja de Riquer. Catalunya és un model únic d’èxit turístic. Amb la Costa Brava ja batejada el 1908, el turisme de masses dels 50 i 60, Port Aventura, els creuers, el turisme urbà, la gran ciutat de fires i congressos, les estades d’estudiants de postgrau en centres públics i privats… Primera regió d’Europa en allotjaments turístics (sense comptar lloguers no registrats). Tot, vaja.


En canvi, el nostre imaginari s’arrenglera encara en els valors de la societat industrial, els de la feina ben feta i el llevar-se ben d’hora, ben d’hora. Sorprèn perquè el turisme no és el complement d’una economia que s’ha diversificat. És el nucli central d’aquesta economia! El rebuig a entendre’n la importància té molt a veure amb les connotacions negatives del negoci. Perquè crea llocs de treball més mal pagats que la indústria. I perquè una economia estructurada al voltant del turisme té un recorregut curt. Més ara, que és l’activitat més castigada per la pandèmia.


Però la veritat és que no es va arribar al turisme de forma accidental. Així com la burgesia del XIX va triar el camí de la indústria, els capitals de finals del segle XX van trobar en el turisme una mina d’or. Aquest estiu s’ha escrit a les xarxes d’ un llibre de l’historiador francès Fernand Braudel, “Le modèle italien”, on intenta esbrinar perquè Itàlia, després d’haver dominat econòmica i culturalment Europa durant dos segles (1450-1650) entra en una profunda decadència. Una explicació comuna és que la lluita contra la Contrareforma protestant va xuclar totes les energies de l’Itàlia catòlica. Braudel, però, hi aventura una altra explicació: els capitals de la poderosa burgesia italiana s’havien invertit allà on els seus banquers els havien aconsellat que hi obtindrien més rendiment: el deute públic i les terres de pagès. Els burgesos italians s’havien convertit en rendistes refinats. Havien deixat de pensar en el comerç i havien renunciat a la batalla industrial en perdre les rutes marítimes, que van acabar a mans d’holandesos i britànics. Gent menys culta i refinada, més famolenca, però més ambiciosa.


La història pot semblar llunyana. Però reverbera en l’actual declivi industrial occidental (allà on l’historiador diu holandesos i britànics, vostès hi poden posar ara els xinesos). I il·lumina el replegament local de la indústria tradicional a les acaballes del segle XX i l’atracció pel turisme. Una tria que semblava tenir molt sentit. Era un negoci que no requeria una gran tecnología, el clima i l’entorn eren ideals per aquestes activitats i la globalització anava com un coet. Les classes mitjanes s’havien acostumat a tres i quatre viatges anuals. El turisme era l’oli que feia anar els eixos de l’immobiliari, de les finances, el comerç, el transport, la restauració… Malgrat els salaris baixos, les desigualtats i la destrucció del paisatge. El pes del turisme al PIB era superior al 12% però l’efecte d’arrossegament en l’economia ha estat, probablement, més gran.


Ara es parla molt de l’oportunitat que ofereix la pandèmia per canviar de model de creixement, per refer un camí que es percep com equivocat. Certament, hem de fer una indústria més neta, digitalitzar l’economia, potenciar sectors més productius amb marge per la innovació. Però també cal ser realistes: la importància del turisme en l’economia ha estat tan aclaparador en els darrers anys que aquesta transició serà llarga i complicada. Segurament al final del camí haurem conservat molt del món al qual el turisme ens havia acostumat. I això amb una mica de sort: no tenim alternativa per donar feina a tanta gent.


L’altre dia li preguntaven a Andreu Mas Colell per aquest futur post-pandèmia, i què en pensava que s’havia de fer amb el turisme. Va contestar: “No en podem prescindir. Jo eliminaria la paraula turisme i parlaria de visitants, que inclou gent que ve a conferències, estudiants que venen a fer un màster o una cosa intermèdia, que són teletreballadors que venen per dos o tres anys”. El turisme, segons com es miri, ho és tot. I en el nostre cas ens ha canviat la vida tant com ho va fer la indústria en el passat.

(Publicat a La Vanguardia el 30 d’agost del 2020)

Después del tsunami

En medio siglo, el turismo ha cambiado el país de manera irreversible. Motor central de la economía, la pandemia será un terremoto para el sector. Cambiar de modelo será muy difícil

El domingo pasado cené en una calle del Eixample, cerca del mercado de Sant Antoni, en una zona que ahora está llena de restaurantes asiáticos. Quedaba media hora de luz y, sentado en una terraza, me di cuenta de que el paisaje humano era muy diferente al que estaba acostumbrado. La gente paseaba sin prisa. Vestían de manera discreta, la ropa que llevaban no era de colores llamativos. Y todo el mundo era mayor. La ciudad parecía haber perdido velocidad y por un momento habíamos vuelto a los setenta.


Algunos amigos que en las últimas semanas han veraneado en les Illes dicen que se emocionaron al recuperar el paisaje de antes de la gran invasión, las playas tal y como las recordaban hace cincuenta años. A mí, ver Barcelona como la vi este domingo me provocó una sensación agridulce. Los locales hemos recuperado Barcelona, pero la ciudad está tan hecha al turismo, ha estado tan modelada por esa industria, que cuesta hoy verla de otra manera.


Hay quien piensa que la Barcelona de los 70 había sido una ciudad vibrante. No les diré que no. Pero la memoria es traicionera. Hace cincuenta años, el trozo de la calle Sepúlveda donde cené el domingo era una zona con mucha actividad. Llena de talleres y de tiendas donde vendían y reparaban aparatos de radio. Con bares donde los menús se pintaban a mano sobre los cristales. Pero también era un mundo gris, mentalmente más cerrado. Donde lo único que te permitía soñar era el nombre de una granja en la que hacían buenos croissants. Se llamaba Mar del Plata.


La Barcelona de las últimas décadas se explica (sobre todo) por el turismo. No es una impresión de domingo de agosto. En el último informe de Mckinsey sobre clústers en Europa, The future of work in Europe, Catalunya no aparece como una economía diversificada sino como un área turística (tourism haven). Lo explica Jordi Maluquer en la “Historia mundial de Catalunya” de Borja de Riquer. Catalunya es un modelo único de éxito turístico. Con la Costa Brava ya bautizada en 1908, el turismo de masas de los 50 y 60, Port Aventura, los cruceros, el turismo urbano, la gran ciudad de ferias y congresos, las estancias de estudiantes de posgrado en centros públicos y privados… Primera región de Europa en alojamientos turísticos (sin contar alquileres no registrados). Todo, vaya.


En cambio, nuestro imaginario se alinea aún en los valores de la sociedad industrial, los del trabajo bien hecho y el levantarse temprano. Sorprende porque el turismo no es el complemento de una economía que se ha diversificado. ¡Es el núcleo central de esta economía! El rechazo a entender su importancia tiene que ver con las connotaciones negativas del negocio. Crea puestos de trabajo peor pagados que la industria. Y sabemos que una economía estructurada en torno al turismo tiene un corto recorrido. Más ahora, que es la actividad más castigada por la pandemia.


Pero la realidad es que no se llegó al turismo de forma accidental. Así como la burguesía del XIX escogió el camino de la industria, los capitales de finales del siglo XX encontraron en el turismo una mina de oro. Este verano se ha escrito en las redes de un libro del historiador francés Fernand Braudel, “Le modèle italien”, donde intenta averiguar porque Italia, tras haber dominado económica y culturalmente Europa durante dos siglos (1450-1650) entra en una profunda decadencia. Una explicación común es que la lucha contra la Contrarreforma protestante absorbió todas las energías de la Italia católica. Braudel, sin embargo, aventura otra explicación: los capitales de la poderosa burguesía italiana se habían invertido allí donde sus banqueros lo habían aconsejado que obtendrían mayor rendimiento: la deuda pública y la agricultura. Los italianos se habían convertido en rentistas refinados. Habían dejado de pensar en el comercio y habían renunciado a la batalla industrial al perder las rutas marítimas, que acabaron en manos de holandeses y británicos. Gente menos culta y refinada, más hambrienta, pero más ambiciosa.


La historia puede parecer lejana. Pero reverbera en el actual declive industrial occidental (allí donde el historiador dice holandeses y británicos, pongan chinos). E ilumina el repliegue local de la industria en las postrimerías del siglo XX y la atracción por el turismo. Una elección que parecía tener mucho sentido. Era un negocio que no requería una gran tecnología, nuestro entorno y clima eran ideales, la globalización iba como un cohete. Las clases medias se habían acostumbrado a tres y cuatro viajes anuales. El turismo era lo que engrasaba los ejes del inmobiliario, de las finanzas, el comercio, el transporte, la restauración… Pese a los salarios bajos, las desigualdades y la destrucción del paisaje. El peso del turismo en el PIB era superior al 12% pero el efecto arrastre en la economía, mayor.


Hoy se habla mucho de la oportunidad que ofrece la pandemia para cambiar de modelo de crecimiento y rehacer así un camino que se percibe equivocado. Ciertamente, queremos tener una industria más limpia, digitalizar la economía, potenciar sectores más productivos con margen para la innovación. Pero también hay que ser realistas: la importancia del turismo en la economía ha sido tan abrumador en los últimos años que esta transición será larga y dolorosa. Seguramente al final del camino habremos conservado mucho del mundo al que el turismo nos había acostumbrado. Y eso con suerte: no tenemos alternativa para dar trabajo a tanta gente.


El otro día le preguntaban a Andreu Mas Colell por el futuro del turismo. Respondióa: “No podemos prescindir de él. Yo eliminaría la palabra turismo y hablaría de visitantes, que incluye gente que viene a conferencias, estudiantes que vienen a hacer un máster o una cosa intermedia, que son teletrabajadores que vienen para dos o tres años”. El turismo, según como, lo es todo. Y en nuestro caso nos ha cambiado tanto la vida como lo hizo la industria en el pasado.

(Publicado en La Vanguardia el 30 de agosto de 2020)

La caiguda de Perpinyà

Després de trenta-cinc anys d’intentar-ho, l’extrema dreta ha guanyat la capital de la Catalunya Nord. Ciutat fragmentada, abandonada pel centralisme francès, Perpinyà ha estat víctima de la incomparecència de les forces democràtiques

Perpinyà. Quant fa que no sentien parlar de la ciutat? Potser els sona l’acte multitudinari que hi va celebrar Carles Puigdemont el 29 de febrer passat, en els dies previs a la pandèmia. Però és probable també que l’última vegada que van pensar en la capital del Rosselló va ser el 2014, l’any en què va córrer l’alarma perquè la ciutat estava a punt de caure a mans de l’extrema dreta del Front Nacional de Marine Le Pen.


Sí, fa sis anys ja es parlava amb horror de la caiguda de Perpinyà. Aquí a baix, a l’altre costat de la frontera, Vox, que comparteix i supera en extremisme les idees del Front Nacional, acabava de crear-se i les seves expectatives electorals eren mínimes. A Badalona, Xavier Garcia-Albiol ja utilitzava la retòrica antiimmigració per guanyar eleccions. Però a França l’extrema dreta era un perill tangible des dels anys 80. Sempre amb la convicció que Perpinyà havia de ser per al Front Nacional, rebatejat el 2018 com a Ressemblement National (RN).


Han hagut d’esperar trenta-cinc anys, però ho han aconseguit. La nit de diumenge passat, a les 20 hores, Marine Le Pen va tuitejar: “Perpignan!”.
 El personatge que ha obrat el miracle ha estat Louis Aliot, advocat que va ser parella sentimental de Marine. Ho va intentar tres vegades. En les dues anteriors els altres partits es van mobilitzar per barrar-li el pas. Aquesta vegada no. Per guanyar, Aliot s’ha oblidat dels exabruptes racistes i antisemites del 2014. S’ha aliat amb la dreta local en una ciutat que sempre ha estat de dretes, que la governen des del 1959. Fins i tot ha parlat de catalanitat. Una cosa inofensiva en l’actual context, però inusual en el discurs del lepenisme tradicional.


La victòria d’Aliot li garanteix un futur brillant en el partit. Home d’ordre, que no comparteix els tics antieuropeistes i obreristes de la seva excompanya, sona ja com a candidat per a unes futures presidencials.  És la nova cara de l’extrema dreta, la dreta extrema. Estructurada entorn del discurs antiimmigració i la guerra cultural, però allunyada del partit cridaner que va fundar el paracaigudista Le Pen el 1972.


La pregunta sempre és la mateixa. Per què Perpinyà? Amb 120.000 habitants, la ciutat té un dels índexs més grans de pobresa de França (cinquena en el rànquing). També de desigualtat (quarta). Té un atur força elevat (20% abans del virus). La criminalitat és alta i la percepció d’inseguretat també ho és. L’agricultura i la viticultura van dinamitzar la zona en els anys 50, però l’ingrés d’Espanya al Mercat Comú (1986) va tallar de sobte aquella expansió. Després, el Rosselló es va llançar en braços del turisme i de la construcció. Perpinyà no ha tingut mai una indústria ni l’esperit innovador de les veïnes Tolosa de Llenguadoc i Montpeller.


Ciutat cosmopolita, Perpinyà està increïblement fragmentada. Socialment i ètnicament. Les dues comunitats més pobres, els gitanos i la població d’origen magribí no s’entenen gens. El 2005 es van enfrontar, hi va haver morts i saquejos al centre de la ciutat. La depauperada comunitat gitana es concentra al barri de Sant Jaume, el més pobre de França. Va arribar a la ciutat al segle XVI, equival al 10% de la població (la concentració més gran de l’Europa occidental), parla un català miraculosament inalterat i s’ha beneficiat  històricament del clientelisme que practicava la dreta governant a l’alcaldia. La d’origen magribí, al seu torn, ha estat instrumentalitzada pels socialistes per erosionar el govern local.


Però tot és encara més complicat. Perpinyà és ciutat de frontera. El 1962 va acollir 17.000 pieds noirs, francesos nascuts a Algèria que van fugir quan el país africà va assolir la independència. L’experiència vital els va escorar cap a la dreta i l’animositat cap als magribins. I explica en part el resultat de les municipals del 1989: un militar amb historial a Algèria, i fundador de l’OAS (terroristes d’extrema dreta), Pierre Sergent, va obtenir el 29.25% del vot per al Front Nacional. La ciutat semblava predestinada.


Finalment hi ha els francesos del nord del Loira, molts d’ells arribats per a una jubilació assolellada. Amants de l’ordre. Són els “gavatxos”, com els anomenen els nascuts a Perpinyà, els “catalans de souche”, que amb prou feines superen el 41,5% de la població.


L’establishment polític local no és tampoc un model de dinamisme. La ciutat ha estat governada des del 1959 per la dinastia Alduy. El pare, Paul Alduy va cuidar es pieds noirs i va trobar el seu comodí en els gitanos. El fill, Jean-Paul Alduy (1993-2009) va pensar que el dinamisme que arribava del sud havia d’obrir la ciutat al món i treure-la del racó de l’hexàgon en què es troba. Va apostar per l’Euroregió i el TGV. Va publicitar una catalanitat tènue per superar tanta fragmentació. El Rosselló va passar a ser la Catalunya Nord i la ciutat es va publicitar com “Perpignan, la catalane”. Però al final París va deixar Perpinyà sense el TGV . I el 2009 va haver d’abandonar l’alcaldia per frau a les municipals d’un any abans (al descobrir-se que un president de taula portava paperetes de vot a Alduy amagades als mitjons, la fraude à la chaussette, en van dir). Va haver de passar-li l’alcaldia a l’insípid Jean Marc Pujol.


Perpinyà ha ocupat centenars d’editorials de la premsa francesa farcits de retòrica antifeixista. Ha estat objecte de nombrosos estudis sobre aquesta deriva (Dominique Sistach, Nicolas Lebourg). L’han descrit com una ciutat amb símptomes de descomposició, abandonada pel centralisme francès. Una ciutat en la que el transvasament de candidats d’un partit a l’altre, d’esquerra a dreta i a la inversa, és excepcionalment alt; on la imaginació democràtica sembla esgotada i l’oferta electoral és indiferenciada per als electors, molts dels quals no han vist cap altra alternativa que la de Louis Aliot. Perpinyà estava massa madura com per no caure al sac de l’extrema dreta.

(Publicat al diari La Vanguardia el 4 de juliol de 2020)