Matèria reservada

L’elevada competència en la indústria obliga a revisar el caràcter estratègic de determinades activitats

 

Alemanya ha endurit les regles sobre inversió estrangera per protegir empreses estratègiques de compradors de fora de la Unió Europea, en particular de la Xina. Alemanya ha estat sempre una economia oberta. El 2006 va posar mala cara, però va deixar fer, quan l’espanyola ACS (una companyia endeutada d’un país endeutat, segons la seva manera de veure-ho) es va quedar amb la constructora Hochtief. Però fa un any es van encendre les alarmes quan el primer fabricant xinès d’electrodomèstics, Midea, va comprar Kuka, empresa d’alta robòtica, orgull de la innovació alemanya.
Per defensar-se, Alemanya ha ampliat el caràcter d’estratègica -sobre les quals l’Estat hi té la darrera paraula- a activitats com la prestació de serveis o la fabricació de software per a sectors com les xarxes elèctriques, les nuclears, l’abastament d’aigua, les xarxes de telecomunicacions, els hospitals o els aeroports.
No és fàcil determinar avui què és una activitat estratègica. La indústria ja no es mou en compartiments tancats. Les empreses capdavanteres, més encara si operen en l’àmbit digital, salten d’un sector a un altre amb facilitat. Són a més el fruit d’ecosistemes (formació, ajuts públics, infraestructures) que han estat finançats amb impostos. Té sentit que tota aquesta inversió s’esvaeixi de sobte quan les empreses es venen?
França sempre ha estat reticent que les seves empreses caiguin a mans estrangeres. El Regne Unit dona totes les facilitats, condicionat per la City (on tota transacció és negoci). L’Alemanya més industrial comença a protegir-se. I al sud, al contrari, Espanya, Grècia i Portugal -almenys fins ara- no volen sentir parlar de restriccions a la venda d’empreses. I menys als xinesos. Els esperen amb les mans obertes.
La realitat més propera, molt internacionalitzada, mostra la complexitat de la qüestió. El 2007 Catalunya “va perdre” Ecotècnia, pionera de l’energia eòlica, que va passar a mans de la francesa Alstom. Vist en perspectiva, Ecotècnia no hauria pogut sobreviure sola en un entorn tan especialitzat i intensiu en capital. Va poder mantenir la seu, i els llocs de treball (però només durant uns anys). El rellevant, aleshores, va ser que el capitalisme local (madur, poc donat als riscos) la va deixar escapar.
El 2015, un grup estatal xinès, Bright Food, va comprar Miquel Alimentació, empresa familiar. Com ara un fons britànic, BC Partners, acaba de comprar Pronovias, una altra de familiar. Però ni l’alimentació ni la moda no poden qualificar-se d’estratègics (almenys aparentment). El 2015, Panasonic va prendre el control de Ficosa, també d’origen familiar. L’administració catalana hi va mantenir una participació en el capital, i amb lògica: l’electrònica de l’automoció és un sector molt competitiu i dels que més innova. Però si una empresa aspira a l’adjectiu d’estratègica, aquesta és Abertis. Gestora d’autopistes de peatge, empresa que garanteix els accessos a Barcelona, els accionistes, Criteria Caixa, es disposen a vendre-la a un grup italià.
Ningú no podrà dir que aquesta no és una economia oberta…

 

(Publicat a La Vanguardia el 15 de juliol del 2017)

Materia reservada

La elevada competencia en la industria obliga a revisar el carácter estratégico de determinadas actividades

Alemania ha endurecido las reglas sobre inversión extranjera para proteger a empresas estratégicas de compradores de fuera de la UE, en particular de China. Alemania ha sido siempre una economía abierta. En 2016 frunció el ceño cuando la española ACS (una compañía endeudada de un país endeudado, según su manera de ver) se hizo con la constructora Hochtief. Pero aceptó. Hace un año, sin embargo, se encendieron todas las alarmas cuando el primer fabricante chino de electrodomésticos, Midea, compró Kuka, empresa de alta robótica, orgullo de la innovación alemana.
Para defenderse, Alemania ha ampliado el carácter estratégico -donde el Estado tiene la última palabra- a actividades como la prestación de servicios o la fabricación de software para sectores como las redes eléctricas, las nucleares, el abastecimiento de agua, las redes de telecomunicaciones, los hospitales o los aeropuertos.
No es fácil determinar hoy qué es una actividad estratégica. La industria ya no se mueve en compartimentos cerrados. Las empresas punteras, más todavía si operan en el ámbito digital, saltan de un sector a otro con facilidad. Son además el fruto de ecosistemas (formación, ayudas públicas, infraestructuras) que han sido financiados con impuestos. ¿Tiene sentido que toda esa inversión se desvanezca de súbito cuando esas empresas se venden?
Francia siempre ha sido reacia a que sus empresas caigan en manos extranjeras. Reino Unido da todas las facilidades, condicionado por la City (donde toda transacción es negocio). La Alemania más industrial empieza a protegerse. Y en el sur, España, Grecia y Portugal -al menos hasta ahora- no quieren oír hablar de restricciones a la venta de empresas. Y menos a los chinos. Los esperan con las manos abiertas.
La realidad más cercana, cada día más internacionalizada, muestra la complejidad de la cuestión. En 2007 Catalunya “perdió” Ecotècnia, pionera de la energía eólica, que pasó a manos Alstom. Visto en perspectiva, Ecotècnia no hubiera podido sobrevivir sola en un entorno tan especializado e intensivo en capital como el suyo. Pudo mantener la sede, y el empleo (pero sólo por unos años). Lo relevante, entonces, fue que el capitalismo local (maduro, poco dado a los riesgos) la dejó escapar.
En 2015, un grupo estatal chino, Bright Food, compró Miquel Alimentació, empresa familiar. Como ahora un fondo británico, BC Partners, ha comprado Pronovias, otra familiar. Pero ni la alimentación ni la moda son estratégicos (al menos aparentemente). En 2015, Panasonic tomó el control de Ficosa, también de origen familiar. Ahí la administración catalana mantuvo una participación en el capital, y con lógica: la electrónica de la automoción es un sector muy competitivo y de los que más innova. Pero si una empresa aspira al adjetivo de estratégica, esa es Abertis. Gestora de autopistas de peaje, empresa que garantiza los accesos a Barcelona, sus accionistas, Criteria Caixa, se disponen a venderla a un grupo italiano.
Nadie podrá decir que ésta no es una economía abierta…

 

(Publicado en La Vanguardia el 15 de julio de 2017)

Maleït dilema

Què és més urgent? Accelerar l’entrada dels joves al mercat laboral o retardar la marxa dels més grans?
La indústria de Barcelona jubilarà els propers deu anys 53.000 persones. Ho acaba d’explicar la Cambra de Comerç, que per calcular-ne la xifra té en compte el nombre de treballadors que ara tenen més de 55 anys. També detalla els sectors més “envellits”. I entre aquests hi ha els mecànics de precisió, els ceramistes, els vidriers, les arts gràfiques, la confecció de roba… Les feines que ara ocupen, en alguns casos, desapareixeran pel canvi tecnològic. En d’altres, requeriran substituts amb cert grau de ­formació.
Els estudis sobre l’envelliment laboral proliferen. És el que té ser una societat envellida. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, Catalunya va començar a ser-ho cap al 2000. Aquell any, el nombre de persones de més de 64 anys va començar a superar el dels joves de menys de 16. El 2016 aquest percentatge havia augmentat al 112% (112 persones grans per cada cent joves). El problema de les societats envellides és que els més joves estan condemnats a augmentar la productivitat si volen mantenir els més grans. Però hi ha altres maneres de veure-ho. Segons el PwC Golden Age Index, a Suècia el 22% de les persones de més de 65 anys treballen. A Espanya, aquest percentatge és només del 5%. Els de PwC calculen que si Espanya es posés al nivell de Suècia, el PIB podria créixer un 9,9% addicional. I té tota la lògica pensar així: l’esperança mitjana de vida d’una persona que ara fa els 60 és de 23 anys per als homes i de 27 anys per a les dones. Molta, molta vida al davant. I molta, molta despesa social i sanitària també.
Hi ha gent que és molt feliç quan la jubilen abans d’hora. I n’hi ha que no. Sobretot si la feina que fan els agrada. Hi ha empreses que et donen una xapa quan plegues després de 30 anys. O que et conviden a dinar per Nadal. Però, per norma general, rarament els que se’n van se senten reconeguts. I tenen, a més, una recança. Pensen que els que venen al darrere no faran la feina tan bé com ells. Que tot es fa pitjor. Aquesta percepció, que ha anat en augment els darrers anys, s’ha intensificat ara que el canvi tecnològic ha guanyat en velocitat. Però en això estan equivocats. Simplement les coses es fan d’una altra manera.
Té sentit recuperar laboralment, encara que sigui de manera parcial, aquesta població gran? Sí, molt. Perquè d’això depèn la fortalesa de l’Estat de benestar. De fet, són els països més desenvolupats els que tenen percentatges de població gran més elevats al mercat laboral. El problema és que aquest és un missatge difícil de vendre a les economies mediterrànies, on les taxes d’atur entre els més joves són excepcionalment elevades. La prioritat per incorporar els joves té també tota la lògica: com més tarden en entrar al mercat laboral, més els condi­ciona (en sentit negatiu) la vida futura.
Tornant a les 53.000 persones que es jubilaran en la indústria barcelonina els propers deu anys. El que és segur és que els substituts cobraran sous més baixos. I és que, com ha demostrat aquesta recuperació, el “rejoveniment”de les plantilles ha estat també una estra­tègia per rebaixar els salaris.
(Publicat a La Vanguardia el 8 de j uny del 2017)

Maldito dilema

¿Qué es más urgente? Acelerar la entrada de jóvenes en el mercado laboral o retrasar la marcha de los mayores?
 
La industria de Barcelona jubilará los próximos diez años a 53.000 personas. Lo acaba de explicar la Cámara de Comercio, que para calcular la cifra, tiene en cuenta el número de trabajadores que ahora tienen más de 55 años. También detalla los sectores más “envejecidos”. Entre ellos están los mecánicos de precisión, los ceramistas, los vidrieros, las artes gráficas, la confección de ropa… Los trabajos que ahora ocupan, en algunos casos, desaparecerán por el cambio tecnológico. En otros, requerirán sustitutos con cierto grado de formación.
Los estudios sobre el envejecimiento laboral proliferan. Según el Instituto Nacional de Estadística, Catalunya empezó a serlo hacia el 2000. Aquel año, el número de personas de más de 64 años empezó a superar el de los jóvenes de menos de 16. En el 2016 este porcentaje había aumentado al 112% (112 personas mayores por cada cien jóvenes). El problema de las sociedades envejecidas es que los más jóvenes están condenados a aumentar la productividad si quieren mantener a los mayores. Pero hay otras maneras de verlo. Según el PWC Golden Age Index, en Suecia el 22% de las personas de más de 65 años trabaja. En España, este porcentaje es sólo del 5%. Los de PWC calculan que si España se pusiera al nivel de Suecia, el PIB podría crecer un 9,9% adicional. Y tiene toda la lógica pensar así: la esperanza media de vida de una persona que ahora cumple los 60 es de 23 años para los hombres y de 27 años para las mujeres. Mucha, mucha vida por delante. Y mucho, mucho gasto social y sanitario también.
Hay gente que es muy feliz cuando la jubilan antes de tiempo. Y la hay que no. Sobre todo si el trabajo que hacen les gusta. Hay empresas que te dan una chapa cuando terminas después de 30 años. O que te invitan a comer por Navidad. Pero, por norma general, raramente los que se van se sienten reconocidos. Piensan, además, que los que vienen detrás no harán el trabajo tan bien como ellos. Esa percepción, que ha ido en aumento los últimos años, se ha intensificado ahora que el cambio tecnológico ha ganado en velocidad. Pero en eso están equivocados. Simplemente las cosas se hacen de otra manera.
¿Tiene sentido recuperar laboralmente esta población mayor? Mucho. Porque de eso depende la fortaleza del Estado de bienestar. De hecho, son los países más desarrollados los que tienen porcentajes de población mayor más elevada en el mercado laboral. El problema es que este es un mensaje difícil de vender en las economías mediterráneas, donde las tasas de paro entre los más jóvenes son excepcionalmente elevadas. La prioridad para incorporar a los jóvenes es también lógica: cuando más tardan en entrar en el mercado laboral, más les condiciona (en sentido negativo) la vida futura.
Volviendo a las 53.000 personas que se jubilarán en la industria barcelonesa los próximos diez años. Lo que es seguro es que los sustitutos cobrarán sueldos más bajos. Y es que, como ha demostrado esta recuperación, el “rejuvenecimiento”de las plantillas ha sido también una estrategia para rebajar los salarios.
(Publicado en La Vanguardia el 8 de junio de 2017)

Aquell maldecap

La indústria està inquieta perquè s’ha de digitalitzar. Això és tan fàcil de dir com difícil d’implantar

Hi ha termes que amb el pas del temps perden la capacitat descriptiva perquè el fenomen a què es refereixen es fa tan gran, tan estructural, que ha deixat de servir. Dir globalització fa uns anys era com parlar de l’arribada dels bàrbars i només esmentar-ho notaves que el terra començava a tremolar. Avui és un concepte normalitzat en el qual hi cap tot. La globalització és el principi i el final. L’origen de tots els mals i la mare de totes les oportunitats. El paisatge que ens envolta.
Amb la digitalització comença a passar una cosa semblant. En essència, el concepte pren cos en un informe lliurat per la indústria a la cancellera alemanya Angela Merkel el 2013. En aquell document es parlava d’una quarta revolució industrial -Indústria 4.0- que s’associava amb la connectivitat. L’argument era que Internet anava a canviar les empreses de dalt a a baix i a accelerar la implantació d’una dotzena de tecnologies trencadores (el big data, la intel·ligència artificial, la robòtica, l’Internet de les coses…).
Des d’aleshores s’han escrit milers d’articles sobre transformació digital. La gran consultoria ha trobat un nou filó. I la inquietud s’ha instal·lat a la comunitat industrial. Es podia percebre aquesta setmana en una trobada organitzada per la indústria exportadora (Amec) a Barcelona. D’una banda hi havia els ordenats discursos dels gurus de la digitalització. De l’altra, l’experiència dels que s’han aventurat ja en aquest camí. Els primers, hàbils a descriure el nou escenari: “Si vostè no canvia, el canviaran. I no serà divertit”. Els altres, esbossant una realitat que, vista a distància, recorda una mica al salvatge Oest.
La realitat. El primer gran problema ara és conèixer de primera mà a qui es venen les coses. Barallar-te, trencar amb (o rendir-te a) els teus distribuïdors, perquè amb freqüència retenen la informació sobre els clients. Perquè, com en el comerç, també a la indústria Amazon ha marcat un abans i un després. Un altre problema: canviar la manera de funcionar de l’empresa, en la qual es dispara la logística i els departaments comercials perden presència física -“estem deixant d’anar a les fires”- i es passen el dia a les xarxes socials. Més problemes: la reputació del producte, que algunes companyies defensen a cop de click i de comentaris a les enquestes sobre satisfacció del client (gairebé, gairebé com si fossin restaurants al Trip Advisor). Tot en un entorn en el qual el que va més de pressa confessa que “la tecnologia que vaig implantar fa un any, ja em sembla antiga”.
Queda la possibilitat de pensar que això no és més que una tempesta en un vas d’aigua. Que al final, tanta innovació acabi convertida en commodity. Com els webs, que abans semblaven obra d’un arquitecte renaixentista i avui te’ls fa el veí. Però no sembla que hagi de ser així. No de moment. Els mals de cap acaben de començar.

 

(Publicat a La Vanguardia l’1 de juliol del 2017)

Ese dolor de cabeza

La industria está inquieta porque se tiene que digitalizar. Es tan fácil de decir como difícil de implantar

 

Hay términos que con el paso del tiempo pierden su capacidad descriptiva porque el fenómeno al que se refieren se hace tan grande, tan estructural, que ha dejado de servir. Decir globalización hace unos años era como hablar de la llegada de los bárbaros y sólo mencionarlo notabas que el suelo empezaba a temblar. Hoy es un concepto normalizado en el que cabe todo. La globalización es el principio y el fin. El origen de todos los males y la madre de todas las oportunidades. El paisaje que nos rodea.
Con la digitalización empieza a ocurrir algo parecido. En esencia, el concepto toma cuerpo en un informe entregado por la industria a la canciller alemana Angela Merkel en 2013. En aquel documento se hablaba de una cuarta revolución industrial -Industria 4.0- que se asociaba con la conectividad. El argumento era que Internet iba a cambiar las empresas de arriba a abajo y a acelerar la implantación de una docena de tecnologías rompedoras (el big data, la inteligencia artificial, la robótica, el Internet de las cosas…).
Desde entonces se han escrito miles de artículos sobre transformación digital. La gran consultoría ha encontrado un nuevo filón. Y la inquietud se ha instalado en la comunidad industrial. Se pudo percibir esta semana en un encuentro organizado por la industria exportadora (Amec) en Barcelona. Por un lado estaban los ordenados discursos de los gurús de la digitalización. Por otro, la experiencia de los que se han aventurado ya en ese camino. Los primeros, hábiles en describir el nuevo escenario: “Si usted no cambia, le van a cambiar. Y no será divertido”. Los otros, esbozando una realidad que, vista a distancia, recuerda un poquitín al salvaje Oeste.
La realidad. El primer gran problema ahora es conocer de primera mano a quién se venden las cosas. Pelearte, romper con (o rendirte a) tus distribuidores, porque con frecuencia retienen la información sobre los clientes. Porque, como en el comercio, también en la industria Amazon ha marcado un antes y un después. Otro problema: cambiar la manera de funcionar de la empresa, en la que se dispara la logística y los departamentos comerciales pierden presencia física -“estamos dejando de ir a las ferias”- y se vuelcan en las redes sociales. Más problemas: la reputación del producto, que algunas compañías defienden a golpe de click y de comentarios en las encuestas sobre satisfacción del cliente (casi, casi, como si fueran restaurantes en el Trip Advisor). Todo en un entorno en el que el que va más de prisa confiesa que “la tecnología que implanté hace un año, ya me parece antigua”.
Queda la posibilidad de pensar que esto no es más que una tempestad en un vaso de agua. Que al final, tanta innovación acabe convertida en commodity. Como las webs, que antes parecían obra de un arquitecto renacentista y hoy te las hace el vecino. Pero no parece que vaya a ser así. No de momento. Los dolores de cabeza acaban de empezar.

 

(Publicado en La Vanguardia el 1 de julio del 2017)

Kafka a la Barceloneta

La senyora Martínez s’ha convertit en l’ocupa inesperada del seu propi pis

 

La senyora Martínez lloga el pis de la Barceloneta per 950 euros al mes a un jove de presència impecable anomenat Timur. Diu que treballa com a assessor financer per a un grup britànic i té la voluntat d’instal·lar-se a la ciutat. Mesos després, descobreix que el pis es relloga a turistes a través d’Airbnb per 250 euros la nit. La senyora Martínez no té mecanismes per recuperar el pis. Envia missatges a Timur, però aquest no respon. Els mossos rebutgen la denúncia: si no hi ha impagament, no hi ha tema penal. Airbnb també se’n desentén. Ells només fan de mitjancers. El seu advocat li adverteix que per la via civil trigarà almenys un any a recuperar-lo. Al final, la senyora Martínez ocupa el seu propi pis i canvia el pany.
El pis ha estat publicitat a través d’Airbnb per diferents amfitrions (nom que la plataforma dona als que s’ofereixen a través del web). L’empresa acaba per retirar l’anunci, però descarrega qualsevol responsabilitat en l’amfitrió. L’Ajuntament de Barcelona anuncia que obre un expedient sancionador. Hi envia tres inspectors. L’opinió pública se solidaritza amb la senyora Martínez després que els fets es publiquin en aquest diari. Però la senyora Martínez està en fals. El que ha fet, diuen els advocats, no és legal. Kafka a la Barceloneta.
El cas de la senyora Martínez podria ser una metàfora del desordre que molta gent percep al seu voltant. La realitat és que sempre hi ha hagut rellogats. Sempre hi ha hagut estafadors. El que ha canviat és la magnitud dels fets. En part, gràcies a la tecnologia. També ha augmentat l’escala dels esdeveniments. Però així són les ciutats que s’internacionalitzen molt de pressa. La complexitat defineix una societat que canvia i de la qual el turisme n’és el vector més vistós. Però és realment el turisme el causant de tot aquest malestar? O és l’excusa que tenim més a mà?
L’economia global millora. Es recupera. Amb l’excepció que encara hi ha molt atur. Però des del que va passar el 2008, flota la percepció que alguna cosa no xuta. De què la societat sorgida dels canvis no acaba d’agradar. La veiem més desigual. Amb uns serveis públics amenaçats. Amb una feina que indueix al pessimisme sobre com treballarem. I, sobretot, perquè sembla que ens hem quedat sense regles amb què imaginar com serà aquest futur. El futur sempre és l’extrapolació del que hem viscut. Potser per això ara s’ha tornat impredictible. Per als analistes financers, amb uns models matemàtics obsolets. Per als polítics, sorpresos a cada elecció per les decisions dels seus votants. I també per a la senyora Martínez, ocupa inesperada del seu propi habitatge.

 

(Publicat a La Vanguardia el 24 de juny del 2017)