Vendaval de setembre

La percepció internacional del que passi aquests dies serà clau per gestionar la legitimitat dels dos bàndols

 

Algú va prometre que el setembre havia de ser un mes mogut. Però probablement es va quedar curt. Per a qui pensés que el xoc de trens entre l’Estat i el Govern de la Generalitat anava a ser un únic i sorollós cop frontal (era un opció), al final el que s’està produint és una vertiginosa successió d’impactes. El sobiranisme va crear la imatge de “pantalla” per referir-se a l’itinerari cap al referèndum de l’1 d’octubre. Seguint amb el símil, les “pantalles” s’aglomeren ara una darrere d’una altra, van i venen, sense direcció aparent i a una velocitat en la qual és difícil endevinar el desenllaç final.
Part del que està passant era previsible. Només una part. Fa unes setmanes, en els cercles pròxims al Govern de Mariano Rajoy es parlava d’aplicar una estratègia sibil·lina i imperceptible. A cada pas de la Generalitat, deien, s’anava a respondre amb el desmuntatge de la seva estructura de forma sigil·losa i implacable, fins a convertir el poder autonòmic en una closca buida. Vista en perspectiva, aquella era una operació de neurocirurgia. Però això d’ara s’assembla més a la intervenció d’un traumatòleg, amb la policia i els tribunals com a principals factors de pressió.
El que passi en els propers dies serà determinant per a la percepció internacional del conflicte. I aquesta percepció serà clau tant per legitimar o no el resultat d’un referèndum que uns donen per descomptat i els altres garanteixen que no passarà, com perquè l’Estat s’armi d’arguments per tancar provisionalment aquest capítol.
En aquesta percepció internacional juguen un paper central els bancs d’inversió i les agències de ràting. Ho són perquè les seves anàlisis guien l’actuació d’inversors i mercats financers. En l’última setmana s’han publicat informes de Moody’s, de Barclays, de Capital Economics, de DBRS i de Goldman Sachs. Del seu contingut cal retenir-ne tres missatges. Un, que el referèndum no se celebrarà perquè l’Estat posarà tots els obstacles per evitar-ho. Dos, que la pulsió independentista a Catalunya només es resoldrà a mitjà termini, i que per això serà crucial la recuperació econòmica i un augment de la capacitat fiscal i de l’autogovern. Tret que, i aquest és el tercer missatge, els esdeveniments que es produeixin a mesura que s’acosta l’1 d’octubre no facin pujar la tensió i incrementin el suport social a l’independentisme.
Aquestes anàlisis van ser escrites entre finals d’agost i la primera setmana de setembre. En el primer missatge, assumeixen que el govern espanyol impedirà la consulta. El segon missatge revela una sorprenent fe en una solució racional al conflicte, en un pacte en el qual ningú hi creu, almenys aquí. Alhora, demostra que trepitgen poc el terreny i desconeixen les cultures polítiques en col·lisió. Sobre el tercer missatge, la qüestió està en saber si aquestes anàlisis no s’han quedat obsoletes i en realitat hem creuat ja el llindar de tensió del que alertaven.

 

(Publicat a La Vanguardia el 16 de setembre del 2017)

Anuncis

Vendaval en septiembre

La percepción internacional de lo que ocurra estos días será clave para gestionar la legitimidad de ambos bandos

 

Alguien prometió que septiembre iba a ser un mes movido. Pero probablemente se quedó corto. Para quien pensara que el choque de trenes entre el Estado y el Gobierno de la Generalitat iba a ser un único y ruidoso golpe frontal (era un opción), al final lo que se está produciendo es una vertiginosa sucesión de impactos. En el soberanismo se acuñó la imagen de “pantalla” para referirse al itinerario hacia el referéndum del 1 de octubre. Siguiendo con el símil, las “pantallas” se aglomeran ahora una detrás de otra, van y vienen, sin dirección aparente y a una velocidad en la que es difícil adivinar el desenlace final.
Parte de lo que ocurre era previsible. Sólo una parte. Hace unas semanas, en los círculos próximos al Gobierno de Mariano Rajoy se hablaba de aplicar una estrategia sibilina e imperceptible. A cada paso de la Generalitat, decían, se iba a responder con el desmontaje de su estructura de forma sigilosa e implacable, hasta convertir el poder autonómico en una cáscara vacía. Vista en perspectiva, aquella era una operación de neurocirugía. Lo de ahora se asemeja más a la intervención de un traumatólogo, con la policía y los tribunales como principal factor de presión.
Lo que pase en los próximos días será determinante para la percepción internacional del conflicto. Y esa percepción será clave tanto para legitimar o no el resultado de un referéndum que unos dan por descontado y que otros garantizan que no va a ocurrir, como para que el Estado se arme de argumentos para cerrar provisionalmente este capítulo.
En esa percepción internacional juegan un papel central los bancos de inversión y las agencias de rating. Lo son porque sus análisis guían la actuación de inversores y mercados financieros. En la última semana se han publicado informes de Moody’s, de Barclays, de Capital Economics, de DBRS y de Goldman Sachs. En todos ellos hay tres mensajes a retener. Uno, que el referéndum no se celebrará porque el Estado pondrá todos los obstáculos para evitarlo. Dos, que la pulsión independentista en Catalunya sólo se resolverá a medio plazo, y que para ello será crucial la recuperación económica y un aumento de la capacidad fiscal y del autogobierno. Salvo que, y ese es el tercer mensaje, los acontecimientos que se produzcan a medida que se acerca el 1 de octubre no eleven la tensión e incrementen el apoyo social al independentismo.
Esos análisis fueron escritos entre finales de agosto y la primera semana de septiembre. En el primer mensaje, asumen que el gobierno español impedirá la consulta. El segundo mensaje revela una sorprendente fe en una solución racional al conflicto, en un pacto en el que nadie cree aquí. Y, al mismo tiempo, demuestra que pisan poco el terreno y desconocen las culturas políticas en colisión. Sobre el tercer mensaje, la cuestión está en saber si esos análisis no se han quedado obsoletos y se ha cruzado ya el umbral de tensión al que se referían.

 

(Publicado el 16 de septiembre en La Vanguardia)

Mira’m als ulls

Els banquers centrals són cada vegada més protagonistes de les grans decisions econòmiques

La kremlinologia era un dels mètodes d’anàlisi política més codificat de la dècada dels 60 i 70. El seu objectiu era descriure l’evolució de la Unió Soviètica. Com es tractava d’un règim hermètic, gran part del mètode consistia a analitzar les fotografies que arribaven de l’interior. Veure quins jerarques presidien les desfilades; qui hi era i qui no; el que posava més a prop del secretari general del partit comunista, quina era l’expressió del seu rostre… I així s’elaboraven munts d’anàlisis.
La política monetària actual s’assembla molt a la kremlinologia. Abans els analistes escrutaven els discursos dels banquers per determinar quina direcció podia prendre la política de tipus d’interès. En què posaven l’èmfasi i en què no. Des de fa uns anys s’entusiasmen amb el sentit exacte de les seves paraules. Això és així perquè els atribueixen un valor especial, gairebé sagrat. Quan el juliol del 2012 Mario Draghi, president del BCE, va dir que el banc “està preparat per fer el que sigui necessari per preservar l’euro”, l’italià va salvar a la moneda europea dels especuladors. N’hi va haver prou amb l’anunci de les seves intencions perquè els atacs a la divisa s’acabessin.
Els banquers centrals són gent brillant. De vegades cometen greus errors de perspectiva (Trichet, Greenspan), però són cervells dotats per a l’anàlisi i el sentit de l’oportunitat, bàsics per dirigir-se al gran ramat dels mercats financers. Tot i això, el seu actual protagonisme no obeeix que siguin unes ments excepcionals, sinó a la incapacitat de la resta d’actors per fer funcionar l’economia.
La crisi financera del 2008 ha aconseguit que la màquina de l’economia respongui cada vegada menys a les normes convencionals. Els tipus d’interès alts refredaven el creixement; els baixos o molt baixos, l’acceleraven. La crisi financera i bancària va ser tan profunda, que va obligar als bancs centrals a aplicar tipus zero o negatius i a assajar polítiques menys ortodoxes com inundar el mercat de liquiditat mitjançant grans compres de deute públic i privat.
Però la recuperació ha estat lenta, sense la força d’abans. Lleis que semblaven infal·libles (a més ocupació, més inflació) semblen obsoletes. Els preus no pugen, perquè entre altres coses no pugen els salaris. Els economistes expliquen l’anomalia en els canvis tecnològics i l’excés d’oferta d’ocupació de la globalització: els empresaris tenen avui moltes alternatives abans que apujar salaris. Larry Summers, exsecretari del Tresor dels EUA ha afirmat aquesta setmana que els treballadors s’han quedat sense capacitat de pressió.
L’economia no s’ha normalitzat. Però els bancs centrals tenen pressa per fer marxa enrere. Per retirar tants diners en circulació, que amenaça de provocar bombolles i fa anar de corcoll els bancs comercials. I saben que això és cada dia més difícil. No ens queda més remei que seguir atents als seus discursos, a les seves frases i a confiar, resignats, en la seva suposada infal·libilitat.

 

(Publicat a La Vanguardia el 9 de setembre del 2017)

Mírame a los ojos

Los banqueros centrales son cada vez más protagonistas de las grandes decisiones económicas

 

La kremlinología era uno de los métodos de análisis político más codificado de la década de los 60 y 70. Su objetivo era describir la evolución de la Unión Soviética. Como se trataba de un régimen hermético, gran parte del método consistía en analizar las fotografías que llegaban del interior. Ver qué jerarcas presidían los desfiles; quién estaba y quién no; el que posaba más cerca del secretario general del partido comunista, cuál era la expresión de su rostro… Y así se elaboraban montones de análisis.
La política monetaria es hoy algo parecido a la kremlinología. Antes los analistas escrutaban los discursos de los banqueros para determinar qué dirección iba a tomar la política de tipos de interés. En qué ponían el énfasis y en qué no. Desde hace unos años se entusiasman con el sentido exacto de sus palabras. Ello es así porque les atribuyen un valor especial, casi sagrado. Cuando en julio del 2012 Mario Draghi, presidente del BCE, dijo que el banco “está preparado para hacer lo que sea necesario para preservar el euro”, el italiano salvó a la moneda europea de los especuladores. Bastó el anuncio de sus intenciones para que los ataques a la divisa cesaran.
Los banqueros centrales son gente brillante. A veces cometen graves errores de perspectiva (Trichet, Greenspan), pero son cerebros dotados para el análisis y el sentido de la oportunidad, básicos para dirigirse a la gran manada de los mercados financieros. Sin embargo, su actual protagonismo no obedece a que sean unas mentes excepcionales, sino a la incapacidad del resto de actores para hacer funcionar la economía.
La crisis financiera del 2008 ha conseguido que la máquina de la economía responda cada vez menos a las normas convencionales. Los tipos de interés altos enfriaban el crecimiento; los bajos o muy bajos, lo aceleraban. La crisis financiera y bancaria fue tan profunda, que obligó a los bancos centrales a aplicar tipos cero o negativos y a aplicar políticas menos ortodoxas como inundar el mercado de liquidez mediante grandes compras de deuda pública y privada.
Pero la recuperación ha sido lenta, sin la fuerza de antes. Leyes que parecían infalibles (a más empleo, más inflación) parecen obsoletas. Los precios no suben, porque entre otras cosas no suben los salarios. Los economistas explican la anomalía en los cambios tecnológicos y el exceso de oferta de empleo de la globalización: los empresarios tienen hoy muchas alternativas antes que subir salarios. Larry Summers, ex secretario del Tesoro de EE.UU. ha afirmado esta semana que los trabajadores se han quedado sin capacidad de presión.
La economía no se ha normalizado. Pero los bancos centrales tienen prisa por dar marcha atrás. Por retirar tanto dinero en circulación, que amenaza con provocar burbujas. Y saben que eso es cada día más difícil. No nos queda más remedio que seguir atentos a sus discursos, a sus frases y a confiar, resignados, en su supuesta infalibilidad.

 

(Publicado en La Vanguardia el 9 de septiembre del 2017)

Vendre a porta freda

La indústria de la venda es digitalitza, però per vendre segons què, encara li has de posar cara al venedor

La venda a porta freda és un mètode comercial inquietant. En l’època heroica del comerç porta a porta, li vaig comprar a una venedora el disc “Thriller” de Michael Jackson. Però jo no volia. Ni tan sols tenia tocadiscos a casa. Mesos després, escaldat per l’experiència, vaig tallar de forma ràpida i desagradable l’entusiasme d’un venedor de llibres. Es va posar a plorar, a explicar-me que ningú no llegia en aquest país. I vaig acabar convidant-lo a fer cafè.
En general, les coses solien ser més previsibles i pacífiques. Hi havia els venedors d’assegurances, els d’enciclopèdies, els dels filtres per a les aixetes… I també les tècniques arribades dels Estats Units per vendre a reunions tipus Avon, Tuperware o Amway… Duraven fins que la veïna, endeutada, ja no sabia on emmagatzemar tanta crema i tant detergent. Després es va produir la irrupció de les trucades a hores inoportunes (una trucada no desitjada sempre és inoportuna). I, finalment, amb la liberalització dels serveis, va ser l’hora de les grans empreses del sector a la captura de clients. Els excessos –sobretot entre la gent gran, que moltes vegades no sap que ha canviat de companyia fins que li arriba el rebut- han obligat la Generalitat a regular la venda ‘a porta freda’. No hi haurà visita a domicili si no hi ha una disposició prèvia del comprador.
L’administració catalana segueix una tendència consolidada als països més moderns. El canvi és fruit d’una millor percepció dels drets del consumidor. Però també del declivi del ‘porta a porta’. Avui una majoria pot comprar més i amb millor oferta a través d’Internet. No espera que l’assaltin a domicili. I fuig de les xarxes de venda de tipus piramidal (que ara tenen un gran èxit, per cert, a Llatinoamèrica i a Àsia). Per això també les empreses han digitalitzat la indústria de les vendes. Avui el venedor humà a comissió es veu desplaçat per un grup més reduït de tècnics hàbils en el maneig del ‘big data’ i de les xarxes socials.
Es ven millor des d’un terminal? Depèn. Hi ha un tipus de productes que es venen sols i es venen millor a través de la xarxa. Però n’hi ha altres, més complexos, que no és fàcil vendre. Les empreses financeres, que han reorganitzat l’estructura comercial a través d’això que anomenen “hubs”, saben que és molt difícil vendre productes intangibles sense que hi hagi una cara pel mig. Qualifiquen els seus clients segons el poder de compra. En coneixen les aficions, les debilitats. Però per diverses raons, el resultat no és el previst. Una de les causes, la més inesperada, és que la gent no explica exactament com és en els seus perfils a les xarxes socials. Li agrada mentir. El resultat és un munt d’informació sobre clients potencials, però que en molts aspectes deixa “a cegues” als tècnics digitals.
Vendre és un art. I en aquest art, la calor humana encara és necessària. He de confessar que al venedor de llibres li vaig comprar les obres completes de T. Lobsang Rampa després de prendre el cafè.

 

(Publicat a La Vanguardia el 2 de setembre del 2017)

Vender a puerta fría

La industria de la venta se digitaliza, pero para vender según qué, todavía hay que ponerle cara al vendedor

La venta a puerta fría es un método comercial inquietante. En la época heroica del comercio puerta a puerta, le compré a una vendedora el disco “Thriller” de Michael Jackson. Pero yo no quería. Ni siquiera tenía tocadiscos en casa. Meses después, escaldado por la experiencia, corté de forma rápida y desagradable el entusiasmo de un vendedor de libros. Se puso a llorar, a contarme que nadie leía en este país. Y acabé invitándole a café.
En general, las cosas solían ser más previsibles y pacíficas. Estaban los vendedores de seguros, los de enciclopedias, los de los filtros para los grifos… Y también las técnicas llegadas de Estados Unidos para vender en reuniones tipo Avon, Tuperware o Amway… Duraban hasta que la vecina, endeudada, ya no sabía dónde almacenar tanta crema y tanto detergente. Después se produjo la irrupción de las llamadas telefónicas a horas inoportunas (una llamada no deseada siempre es inoportuna). Y, finalmente, con la liberalización de los servicios, fue la hora de las grandes empresas del sector a la captura de clientes. Los excesos –sobre todo entre la gente mayor, que muchas veces no sabe que ha cambiado de compañía hasta que le llega el recibo- han obligado a la Generalitat a regular la venta ‘a puerta fría’. No habrá visita a domicilio si no hay una disposición previa del comprador.
La administración catalana sigue una tendencia consolidada en los países más modernos. El cambio es fruto de una mejor percepción de los derechos del consumidor. Pero también del declive del ‘puerta a puerta’. Hoy una mayoría puede comprar más y con mejor oferta a través de Internet. No espera que le asalten a domicilio. Y huye de las redes de venta de tipo piramidal (que ahora cosechan su mayor éxito en Latinoamérica y en Asia). Por eso también las empresas han digitalizado la industria de las ventas. Hoy el vendedor humano a comisión se ve desplazado por un grupo más reducido de técnicos hábiles en el manejo del ‘big data’ y de las redes sociales.
¿Se vende mejor desde un terminal? Depende. Hay un tipo de productos que se venden solos y se venden mejor a través de la red. Pero hay otros, más complejos, que no es fácil vender. Las empresas financieras, que han reorganizado su estructura comercial a través de eso que llaman “hubs”, saben lo difícil que es vender productos intangibles sin que haya una cara de por medio. Califican a sus clientes según el poder de compra. Conocen sus aficiones, sus debilidades. Pero por diversas razones, el resultado no es el previsto. Una de las causas, la más inesperada, es que la gente no cuenta exactamente cómo es en sus perfiles en las redes sociales. Le gusta mentir. El resultado es un montón de información sobre clientes potenciales, pero que en muchos aspectos deja “a ciegas” a los técnicos digitales. Vender es un arte. Y en ese arte, el calor humano todavía es necesario. Debo confesar que al vendedor de libros le compré las obras completas de T. Lobsang Rampa después de tomar el café.

 

(Publicado en La Vanguardia el 2 de septiembre del 2017)

Tardor calenta

El que es va concebre com una feina provisional ara s’ha convertit en una activitat per a tota una vida
L’expressió tardor calenta està treta de l’italià autunno caldo per referir-se al llarg període de vagues obreres a la indústria del nord d’Itàlia en els anys 1969 i 1970. L’autunno caldo va començar com una reclamació salarial que va saltar de les fàbriques al carrer i va radicalitzar a una generació d’estudiants. Va ser el pròleg d’un llarg període d’inestabilitat política i de confrontació violenta entre l’esquerranisme i l’Estat conegut com els anys de plomanni di piombo–, una altra expressió rodona dels italians.
Aquests dies s’ha tornat a parlar de tardor calenta. La vaga dels empleats d’Eulen al Prat, el laude del Govern i el temor d’una extensió dels conflictes a altres aeroports expliquen el recurs al terme. Com a context, els efectes de la reforma laboral en àrees importants dels serveis públics, que han experimentat en l’última dècada un procés d’externalització accelerat. Amb això, les grans empreses (i l’administració) han millorat els balanços, però les condicions laborals s’han deteriorat.
No tots els períodes expansius són iguals. En la dècada dels 2000 la construcció creava feina poc qualificada que podia pagar-se a 3.000 i fins a 4.000 euros amb hores extres (i així va acabar la festa, és cert…). Els llocs de treball que ara crea el turisme, motor de l’actual recuperació, es troben en el millor dels casos en el llindar dels mil euros. Al manual tradicional del management, molts d’aquells llocs de treball es concebien com a provisionals en la vida d’una persona. Llocs de treball pels quals la gent passava en espera d’una feina millor. Perquè són extremadament rutinaris, per la difícil conciliació dels torns de treball, pel salari… El problema és que per a molta gent s’han convertit en definitius, perquè a l’economia li costa de crear uns llocs de treball millors.
Hi ha aquesta percepció. I està la constatació que els salaris no s’han recuperat de l’anèmia en què van entrar en els anys d’austeritat. Són les dues grans raons que argumenten els sindicats per prevenir del malestar que ve. Això significa això que anem cap a una tardor calenta?
La resposta és afirmativa si del que es parla és dels serveis públics. Perquè la modificació de les condicions en aquests sectors ha estat radical en molt pocs anys. I perquè les aturades tenen els usuaris convertits en factor de pressió involuntari i irritant.
Però la resposta és negativa si un pensa en una onada de vagues a la manera clàssica, convertides ja en un record llunyà dels anys de la plena ocupació. L’última vaga general data del 2012 i va tenir un èxit relatiu. Els factors que van jugar en contra d’aquella convocatòria no han fet més que consolidar-se des d’aleshores. Expansió del sector serveis, més dispersió de la població assalariada, acceleració del canvi tecnològic, menys regulació i més debilitament dels sindicats. I unes generacions joves en aparença resignades a l’entorn laboral en què han crescut. Més insegur i hostil que el que van conèixer els seus pares.
(Publicat a La Vanguardia el 26 d’agost del 2017)