Conspiració paranoide

La tecnologia havia de fer el món més predictible, però està provocant just el contrari

 

El matí del diumenge 7 de gener va arribar al meu telèfon mòbil un link amb el contingut complet de Fire and Fury, Inside The Trump White House, el llibre de Michael Wolff que fa témer per la capacitat d’aquest home per governar els Estats Units. El contingut va viatjar a través de whatsapp. El llibre havia sortit a la venda dos dies abans a Nova York i, com jo, el va rebre molta més gent fins i tot amb més antelació.
Provin d’imaginar-ho. En un dels diumenges més feliçment avorrits de l’any, un dia gris i amb plugim, arriba per whatsapp un contingut que interpel·la amb urgència a qui el rep i que li recorda, per si ho havia oblidat, que forma part d’una comunitat global. I que li provoca el dubte de si el més apropiat per sentir-se informat és dedicar les hores següents a llegir un llibre de xafarderies sobre Trump. O si, al contrari, el millor és continuar mirant el dia per la finestra amb cara de peix.
Aquell mateix matí truca un bon amic a casa. També ha rebut el missatge amb el llibre. Està deprimit i una mica paranoic. “Per què me l’envien? Amb quin objectiu? Enyoro aquells anys en què una cosa anava darrere de l’altra i tenia temps per a tot”. Assegura que fa mesos que té la sensació que les coses van massa de pressa. Ell era dels que pensava que la tecnologia havia de fer el món més predictible. Però està passant just el contrari. Les xarxes socials han desbordat la seva capacitat per entendre els esdeveniments i la seva manera de veure les coses. Desencadenen polèmiques esgotadores amb efectes imprevisibles. I han fet del telèfon mòbil el seu millor amic/enemic, un objecte que el té sempre amb l’ai al cor. Ell pensava (desitjava) que amb el principi del nou any “les coses s’anaven a calmar” després d’un 2017 vertiginós. Que tot tornaria a l’ordre natural. Però el whatsapp sobre Trump l’havia tret d’aquell equívoc. No hi ha descans
Tenen raó si pensen que aquest és un article recurrent. De forma periòdica apareix algun psicòleg o sociòleg que es refereix a aquest tipus de neguits en termes apocalíptics. Que assegura que l’acceleració del temps està arribant a límits incomprensibles. Que el mòbil canviarà la nostra percepció de les coses. O que la naturalesa addictiva de les xarxes socials causa trastorns entre els més petits. Però és que l’any comença de la mateixa manera: dos importants accionistes d’Apple (Jana Partners LLC i el Fons de Pensions dels Mestres de l’Estat de Califòrnia, CalSTRS) han enviat una carta al president de la companyia perquè es posi al capdavant de la investigació sobre els efectes patològics de l’ús excessiu d’aquestes tecnologies.
Pensen que tard o d’hora les autoritats regulatòries es fixaran en les xarxes socials i en les grans tecnològiques com abans van caure sobre els casinos o les tabaqueres. I que això danyarà el valor a borsa d’Apple a mitjà termini. No em negaran que l’argument, ara mateix i vist amb distància, sembla una conspiració paranoica. O no?

 

(Publicat a La Vanguardia el 13 de gener del 2018)

Anuncis

Conspiración paranoide

La tecnología tenía que hacer el mundo más predecible, pero ocurre todo lo contrario

 

La mañana del domingo 7 de enero llegó a mi teléfono móvil un link con el contenido completo de Fire and Fury, Inside The Trump White House, el libro de Michael Wolff que hace temer por la capacidad de ese hombre para gobernar Estados Unidos. El contenido viajó a través de whatsapp. El libro había salido a la venta dos días antes en Nueva York y, como yo, lo recibió mucha más gente incluso con más antelación.
Traten de imaginarlo. En uno de los domingos más felizmente aburridos del año, un día gris y con llovizna, llega por whatsapp un contenido que interpela con urgencia al que lo recibe y que le recuerda, por si lo había olvidado, que forma parte de una comunidad global. Y que le provoca la duda de si lo más apropiado para sentirse informado es dedicar las siguientes horas a leer un libro de cotilleos sobre Trump. O si, por el contrario, lo mejor es seguir mirando el día por la ventana con cara de pez.
Esa misma mañana llama un buen amigo a casa. También ha recibido el mensaje con el libro. Está deprimido y algo paranoico. “¿Por qué me lo envían? ¿Con qué objetivo? Añoro aquellos años en que una cosa iba detrás de la otra y tenía tiempo para todo”. Asegura que hace meses que tiene la sensación de que las cosas van demasiado de prisa. Él era de los que pensaba que la tecnología iba a hacer el mundo más predecible. Pero está pasando justo lo contrario. Las redes sociales han desbordado su capacidad para entender los acontecimientos y su manera de ver las cosas. Desencadenan polémicas agotadoras con efectos imprevisibles. Y han hecho de su teléfono móvil su mejor amigo/enemigo, un objeto que le tiene siempre en vilo. Él pensaba (deseaba) que con el principio del nuevo año “las cosas se iban a calmar” después de un 2017 vertiginoso. Que todo volvería al orden natural. Pero el whatsapp sobre Trump le había sacado de ese equívoco. No hay descanso
Tienen razón si piensan que este es un artículo recurrente. De forma periódica aparece algún psicólogo o sociólogo que se refiere a este tipo de miedos en términos apocalípticos. Que asegura que la aceleración del tiempo está llegando a límites incomprensibles. Que el móvil va a cambiar nuestra percepción de las cosas. O que la naturaleza adictiva de las redes sociales causa trastornos entre los más pequeños. Pero es que el año empieza del mismo modo: dos importantes accionistas de Apple (Jana Partners LLC y el Fondo de Pensiones de los Maestros del Estado de California, CalSTRS) han enviado una carta al presidente de la compañía para que se ponga al frente de la investigación sobre los efectos patológicos del uso excesivo de estas tecnologías.
Piensan que tarde o temprano las autoridades regulatorias se fijarán en las redes sociales y en las grandes tecnológicas como antes cayeron sobre los casinos o las tabaqueras. Y que eso dañará el valor bursátil de Apple a medio plazo. No me negarán que el argumento, ahora mismo y visto con distancia, parece una conspiración paranoica. ¿O no?

 

(Publicado en La Vanguardia el 13 de enero del 2018)

Reserva emocional

El sobiranismo disposa d’una reserva emocional que li ha donat una força de resistència més gran del que s’havia imaginat.

Les grans empreses multinacionals eren com els transatlàntics. Lents però segurs en l’avanç a través dels mars. La ruta estava fixada per endavant i res no els desviava del seu objectiu. Però va arribar la competència asiàtica i la vida dels seus gestors es va començar a complicar. Amb l’arribada d’internet ja va ser un malson. Avui molts gestors d’empresa viuen amb l’ai al cor perquè el model de negoci els pot canviar de la nit al dia. Ho anomenen disrupció.
A la política ja fa temps que li passa una cosa semblant. Els grans partits d’abans eren com aquelles multinacionals. Organitzats entorn de programes elaborats en comissions; cohesionats per les ambicions dels càrrecs electes; vertebrats per àmplies organitzacions de militants que garantien la difusió del missatge… Aquesta era la política en l’era industrial.
Ara, en només vint-i-quatre hores, el “cinturó roig” que envolta Barcelona desapareix i es converteix en un vast oceà de color taronja. Del roig al taronja. Del conveni col·lectiu a l’Ibex 35. De la vella esquerra del PSC i els Comuns a la dreta espanyolista de Ciutadans.
El corriment de terres sembla tan profund i provoca tal nerviosisme que amaga en part que es tracta d’un canvi en el model de negoci de la política. Tant se val la concreció del programa. Ni tampoc el nombre de militants. Importa l’olfacte. Percebre els canvis. Respondre-hi amb un missatge senzill. I difondre’l a través dels mitjans i les xarxes socials. Amazon ha posat de cap per avall el comerç tradicional. Els watsaps i els magazines matinals de televisió han arruïnat els mítings i les velles formes de fer política.
El loctite que ha cohes­sionat el vot a Ciutadans ha estat el rebuig, el temor llargament propagat pels mitjans, d’una victòria del sobiranisme. Ha succionat tot
el que tenia al seu voltant. Sense més matisos. Perquè l’adversari era poderós. Perquè en la nova política, el ­sobiranisme català va uns anys per endavant. Disposa d’una reserva emocional que li ha donat una força de resistència més gran del que la resta de forces polítiques havien imaginat. I consti­tueix l’entorn ideal que permet a un polític sagaç com Carles Puigdemont connectar amb els electors sense la necessitat d’intermediaris. N’hi ha prou amb quatre vídeos i molts missatges a Twitter.
Els mercats financers i els socis europeus li van comprar a Mariano Rajoy l’aplicació de l’article 155 com a fórmula per “normalitzar” la situació a Catalunya. No ha estat així. La situació ha estat tan excepcional que ha acabat per galvanitzar els més de dos milions de votants del sobiranisme. Un mur granític que amb prou feines s’ha mogut.
(Publicat a La Vanguardia el 23 de desembre del 2017)

Reserva emocional

El soberanismo dispone de una reserva emocional que le ha dado una fuerza de resistencia mayor de lo imaginado.

 

Las grandes empresas multinacionales eran como los transatlánticos. Lentos pero seguros en su avance a través de los mares. La ruta estaba fijada de antemano y nada los desviaba de su objetivo. Pero llegó la competencia asiática y la vida de sus gestores se empezó a complicar. Con la llegada de internet ya fue una pesadilla. Hoy muchos gestores de empresa viven con el corazón encogido porque el modelo de negocio les puede cambiar de la noche a la mañana. Lo llaman disrupción.
A la política ya hace tiempo que le ocurre algo parecido. Los grandes partidos de antes eran como esas multinacionales. Organizados en torno a programas elaborados en comisiones; cohesionados por las ambiciones de los cargos electos; vertebrados por vastas organizaciones de militantes que garantizaban la difusión del mensaje… Esa era la política en la era industrial.
Ahora, en sólo veinticuatro horas, el “cinturón rojo” que rodea Barcelona desaparece y se convierte en un vasto océano de color naranja. Del rojo al naranja. Del convenio colectivo al Ibex 35. De la vieja izquierda del PSC y los Comunes a la derecha españolista de Ciudadanos.
El corrimiento de tierras parece tan profundo y provoca tal nerviosismo que oculta en parte que se trata de un cambio en el modelo de negocio de la política. No importa la concreción del programa. Ni tampoco el número de militantes. Importa el olfato. Percibir los cambios y responder a ellos con un mensaje sencillo. Y difundirlo a través de los medios y las redes sociales. Amazon ha puesto patas arriba el comercio tradicional. Los watsaps y los magazines matinales de televisión han arruinado los mítines y las viejas formas de hacer política.
El loctite que ha cohesionado el voto a Ciudadanos ha sido el rechazo, el temor largamente propagado, de una victoria del soberanismo. Ha succionado todo lo que tenía a su alrededor. Sin más matices. Porque el adversario era poderoso. Porque en la nueva política, el soberanismo catalán lleva unos años de adelanto. Dispone de una reserva emocional que le ha dado una fuerza de resistencia mayor de lo que el resto de fuerzas políticas habían imaginado. Y constituye el entorno ideal que permite a un político sagaz como Carles Puigdemont conectar con los electores sin la necesidad de intermediarios. Bastan cuatro vídeos y muchos mensajes de Twitter.
Los mercados financieros y los socios europeos le compraron a Mariano Rajoy la aplicación del artículo 155 como fórmula para “normalizar” la situación en Catalunya. No ha sido así. La situación ha sido tan excepcional que ha acabado por galvanizar a esos más de dos millones de votantes del soberanismo. Un muro granítico que apenas se ha movido.
(Publicado en La Vanguardia el 23 de diciembre del 2017)

Esquerdes en el baix cost?

Trenta-dos anys després de la seva creació, Ryanair reconeix l’existència de sindicats a l’empresa

 

Sembla que fa una eternitat. Trenta-dos anys exactament. Però abans que Amazon i que Uber, ja hi havia Ryanair. Va ser la companyia aèria irlandesa la que va llançar l’estratègia del baix cost. L’èxit comercial va ser devastador. Les noves generacions de passatgers la van rebre com l’adveniment del nou món. I la competència no va tenir més remei que adaptar-se a l’escenari o tancar (la mortaldat entre les companyies aèries europees en aquestes tres últimes dècades ha estat important).
El model de negoci del baix cost exigeix una contenció espartana dels costos laborals. I en això, Ryanair ha estat mestra. Començant per la negació mateixa de qualsevol tipus de representació laboral. Fins ahir, la companyia aèria s’havia negat a reconèixer els sindicats. “Abans que reconèixer un sindicat, em tallo una mà” era una entre les moltes declaracions de Michael O’Leary, conseller delegat de l’aerolínia i l’home del miracle d’aquesta màquina de fer diners.
La manera d’O’Leary d’entendre el funcionament d’una empresa podia semblar extemporània a l’Europa de meitat dels 80, en la qual la cultura de la mediació sindical encara era vista com la norma. Però no va ser qüestionada per les administracions, ni tampoc per l’opinió pública. Al contrari, en realitat Ryanair va ser el pròleg. El model es va estendre i els recents conflictes en empreses de repartiment (el cas més extrem potser sigui el de Deliveroo) són la continuïtat lògica de la bretxa que van obrir els irlandesos en els 80.
El preu de totes aquestes transformacions (el continuat debilitament de la negociació col·lectiva, primer al món anglosaxó, després a tot arreu) explica la pèrdua de pes de les rendes salarials en el global dels ingressos d’un país. I són una part de l’explicació (petita però significativa) de l’erosió de les classes mitjanes als països avançats.
Que Ryanair reconegui als sindicats de pilots (només als dels pilots, la resta encara no existeixen) comporta inevitablement un increment dels costos de la companyia. I una pèrdua dels beneficis esperats per l’empresa. Així ho va entendre ahir la borsa, que va reflectir de forma implacable el canvi d’estratègia. L’acció va perdre el 8,60% en un sol dia.
El reconeixement del sindicat de pilots significa també el fracàs de l’estratègia de duresa a qualsevol preu d’O’Leary, que no ha tingut més remei que acceptar-ne l’existència com a mal menor per evitar aturades (les primeres en la història de la companyia) en vigílies de les festes nadalenques. Les condicions objectives les ha posat una pèssima política de recursos humans (una mala planificació de les vacances dels pilots va obligar a cancel·lar 20.000 vols al setembre) i les contractacions d’un competidor, Norwegian Air Lines, que ha elevat a l’alça les remuneracions. En realitat, el model de negoci de baix cost continua tenint bona salut.

 

(Publicat a La Vanguardia el 16 de desembre del 2017)

¿Grietas en el bajo coste?

Treinta y dos años después de su creación, Ryanair reconoce la existencia de sindicatos en la empresa

 

Parece que hace una eternidad. Treinta y dos años exactamente. Pero antes que Amazon y que Uber, estuvo Ryanair. Fue la compañía aérea irlandesa la que lanzó la estrategia del bajo coste. El éxito comercial fue arrollador. Las nuevas generaciones de pasajeros la recibieron como el advenimiento del nuevo mundo. Y la competencia no tuvo más remedio que adaptarse al escenario o cerrar (la mortandad entre las compañías aéreas europeas en estas tres últimas décadas ha sido importante).
El modelo de negocio del bajo coste exige una contención espartana de los costes laborales. Y en eso, Ryanair ha sido maestra. Empezando por la negación misma de cualquier tipo de representación laboral. Hasta ayer, la compañía aérea se había negado a reconocer a los sindicatos. “Antes que reconocer un sindicato, me corto una mano” era una entre las muchas declaraciones de Michael O’Leary, consejero delegado de la aerolínea y el hombre del milagro de esta máquina de hacer dinero.
La manera de O’Leary de entender el funcionamiento de una empresa podía parecer extemporánea en la Europa de mitad de los 80, en la que la cultura de la mediación sindical todavía era vista como la norma. Pero no fue cuestionada por las administraciones, ni tampoco por la opinión pública. Al contrario, en realidad Ryanair fue el prólogo. El modelo se extendió y los recientes conflictos en empresas de reparto (el caso más extremo quizás sea el de Deliveroo) son la continuidad lógica de la brecha que abrieron los irlandeses en los 80.
El precio de todas esas transformaciones (el continuado debilitamiento de la negociación colectiva, primero en el mundo anglosajón, después en todas partes) explica la pérdida de peso de las rentas salariales en el global de los ingresos de un país. Y son una parte de la explicación (pequeña pero significativa) de la erosión de las clases medias en los países avanzados.
Que Ryanair reconozca a los sindicatos de pilotos (sólo a los de los pilotos, el resto todavía no existen) comporta inevitablemente un incremento de los costes de la compañía. Y una pérdida de los beneficios esperados por la empresa. Así lo entendió ayer la bolsa, que reflejó de forma implacable el cambio de estrategia. La acción perdió el 8,60%.
El reconocimiento del sindicato de pilotos significa también el fracaso de la estrategia de dureza a cualquier precio de O’Leary, que no ha tenido más remedio que aceptar su existencia como mal menor para evitar paros (los primeros en la historia de la compañía) en vísperas de las fiestas navideñas. Las condiciones objetivas las ha puesto una pésima política de recursos humanos (una mala planificación de las vacaciones de los pilotos obligó a cancelar 20.000 vuelos en septiembre) y las contrataciones de un competidor, Norwegian Air Lines, que ha elevado al alza las remuneraciones. En realidad, el modelo de negocio de bajo coste sigue gozando de buena salud.

 

(Publicado en La Vanguardia el 16 de diciembre del 2017)

Discrets

Cohesió, discreció i sentit de l’oportunitat, les claus de l’èxit de la fórmula portuguesa

 

En relacions internacionals s’utilitza el terme soft power per descriure les habilitats d’un país per influir i fer-se sentir sense recórrer a la força. Estats Units, per exemple, i almenys fins a l’arribada de Donald Trump, sempre ha jugat amb avantatge gràcies a la seva hegemonia al món de la cultura (la televisió) o dels negocis (les normes que regulen les activitats econòmiques). El terme se li atribueix a un professor de Harvard, Joseph Nye, i és tan propi dels bons temps de la globalització -meitat dels anys 90- com el llibre de dos economistes, també de Harvard, “La Mida de les Nacions”. Alberto Alesina i Enrico Spolaore raonaven que en un període d’obertura comercial i de pau com el que es percebia, els països petits -més cohesionats, menys heterogenis- podien respondre millor a les expectatives dels seus ciutadans i podien fins i tot ser més eficients en el seu desenvolupament econòmic.
Portugal no encaixa en cap d’aquests patrons. No ha estat un país amb una projecció exterior identificable (al món modern pesa molt més la gran maquinària audiovisual brasilera, antiga colònia). Sí que és una economia petita, de deu milions d’habitants. Però no ha estat una economia eficient ni tampoc “cool”, com sí que ho han estat Islàndia i Dinamarca. És més, Portugal s’ha sentit moltes vegades minúscula al costat de l’Espanya dels grans grups empresarials que han colonitzat en part la seva economia. Només fins fa un any i mig, amb l’arribada d’un govern d’esquerres que ha revertit amb més velocitat de la prevista les polítiques d’austeritat de la Comissió Europea, l’habilitat portuguesa s’ha vist modestament vindicada.
Malgrat tot això, ha estat un portuguès, José Manuel Durao Barroso, que ha presidit la Comissió Europea durant deu anys. Un altre portuguès, António Guterres, va ser nomenat el 2005 alt comissari de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) per a escalar fa un any a la secretaria general de l’ONU. Aquesta mateixa setmana, Mário Centeno, un economista format al banc central portuguès, acaba de ser nomenat president de l’Eurogrup, l’informal però influent consell de ministres de Finances de la Unió Europea. Com s’ho fan?
Si es compara el quadre de mèrits portuguès amb el del poderós veí espanyol (de més dimensió i vocació de presència exterior) el misteri és digne de ser estudiat. Els experts apunten dos elements bàsics en la fórmula d’èxit portuguesa. Una és la cohesió. En això Portugal encaixa amb la teoria que és millor petit però cohesionat que gran però malavingut. L’altra, la discreció. Els portuguesos són especialment poc propensos al soroll. I això es percep fins i tot per a qui transita físicament d’un país a l’altre.
Cohesió. Discreció. I potser, també un evident sentit de l’oportunitat. Portugal es va fer independent com a país i va trencar amb la monarquia espanyola el 1640, aprofitant que aquesta estava distreta amb les revoltes d’Holanda i de Catalunya.
Francament, vist així, quina enveja fan.

 

(Publicat a La Vanguardia el 9 de desembre de 2017)