Escenaris: el món en el 2030

El declivi de les grans deslocalitzacions i l’edat d’or de les classes mitjanes emergents

No hi ha hagut cap fenomen en l’últim mig segle que hagi tingut més impacte sobre els estàndards de vida de la societat occidental. Entre finals dels 70 i l’any 2000, i per raons que van de la revolució de les comunicacions al final del comunisme, el mercat de treball es va fer global i la disponibilitat de mà d’obra pràcticament es va multiplicar per

dos en aquest període. La conseqüència de tot això ha estat una etapa d’extrema mobilitat del capital i una onada de deslocalitzacions empresarials en la indústria primer i en els serveis després des dels països desenvolupats cap a països més pobres.
En l’última dècada, i després del miratge dels anys de la bombolla immobiliària i financera, i del recurs al crèdit per emmascarar la pèrdua de pes dels salaris, el
somni de qualsevol gestor públic a Occident ha estat determinar on és el final
d’aquest procés que ha conduït a cotes d’atur inimaginables.
Un estudi de la consultora PwC -Global wage projections- suggereix que aquest procés de “fugida” de la indústria a l’Est comença a acotar -se en la mesura que la bretxa salarial entre els països emergents i els països madurs s’estrenyerà amb força en l’horitzó de l’any 2030. La principal causa d’aquest canvi són les pujades que experimentaran els salaris reals en països com la Xina. I en paral.lel, l’apreciació de les seves divises respecte a l’euro, la lliura esterlina i el dòlar dels EUA.
Un exemple. Si avui el salari mitjà xinès (sempre en termes reals) és cinc vegades inferior al salari mitjà espanyol, d’aquí quinze anys els salaris xinesos representaran ja la meitat dels espanyols. Prenent com a referència els Estats Units, països com Turquia
hauran perdut gran part del seu atractiu en veure evaporar-se els seus avantatges salarials. Per a les empreses, la principal conseqüència d’aquests canvis serà la
interrupció del procés de deslocalitzacions cap a Àsia, perceptible ja de manera ocasional en sectors com el tèxtil (als Estats Units).
En altres casos, també, presagia que les deslocalitzacions es dirigiran cap a zones més properes (en el cas europeu, a l’Europa de l’Est o el Magrib), amb costos menys avantatjosos, però amb un entramat institucional més pròxim a l’europeu.
L’esmentat estudi de la consultora PwC confirma també diverses intuïcions, entre les quals destaca la que apunta que durant les dues pròximes dècades el món assistirà a un creixement continuat dels salaris als països emergents i, d’acord amb aquest canvi, a l’enfortiment de les classes mitjanes en unes societats que viuran una etapa de prosperitat sense precedents.
Contràriament, per als països avançats l’estudi avança una progressiva pèrdua del poder adquisitiu dels salaris, que creixeran sempre per sota dels guanys de productivitat (com, de fet, ja està passant des de la dècada dels noranta). En aquest context, la conservació de les institucions que han constituït l’Estat de benestar a Europa serà molt més complexa i apunta a societats més fràgils i desiguals.
La consultora PwC s’ha fixat la data del 2030 perquè considera aquell període un espai temporal significatiu per a la presa de decisions empresarials. Les coses no són mai com es preveuen. Ara mateix, Mèxic s’ha convertit, de manera inesperada, en un importador net de mà d’obra a causa del floriment de la seva manufactura per l’augment dels salaris a la Xina. De la mateixa manera, la cursa de les empreses per trobar països amb salaris encara més baixos no s’aturarà. L’Índia i les Filipines es perfilen a l’informe de PwC com a nou “infern” de salaris baixos i institucions febles. Però la llarga etapa de deslocalitzacions que es va iniciar a finals dels anys setanta sembla que està arribant a la fi.

Anuncis

Com estem creixent

Fa sis mesos. Dinar de treball en una d’aquestes multinacionals de l’externalització, un monstre que s’ha anat menjant petites empreses de càtering, de neteja, de seguretat a tot l’Estat? Dinar de treball d’aquests que posen les visites en fila amb la safata a la mà i els cambrers, somrients, te l’omplen fins al capdamunt d’amanida perquè saben que han de quedar bé amb les visites dels quefes .
Conversa entre el periodista espavilat i el cap de personal sobre els salaris que cobren els senyors i senyores que atenen somrients. El grup té una gran reputació perquè ha absorbit, i pacificat, moltes empreses en conflicte. Quant cobra aquesta gent? Sis-cents, set-cents euros al mes? Vostè creu que amb això es pot mantenir una família? El cap de personal s’atura, provoca el col.lapse a la fila, es gira cap al periodista i posa la millor cara de bona persona possible (els recursos humans són un art).
-A veure, jo ja l’entenc a vostè -diu somrient, abaixant la veu-, però siguem seriosos. Netejar terres, fregar cuines, fer torns de vigilància de nit, moure’s tot el dia entre fregits… Això és una activitat sobre la qual vol construir una carrera professional i esperar a cobrar triennis? Oi que no? Això són feines de rotació, feines per a joves, immigrants, persones en moments complicats… Feines que no agraden a ningú, oi?
El periodista es va quedar mut (i escaldat) i no hi va tornar a pensar fins aquest dimecres. En un jurat d’aquests que premien empreses que destaquen. Finalment, després de premiar tanta empresa “innovadora”, a algú se li ha acudit fer esment també de les empreses que creen llocs de treball. Ja era hora. El jurat, una vintena de persones, es mira els papers de les candidates al premi i descobreix que -de manera aclaparadora- quasi totes són empreses d’aquestes d’externalització. Empreses que fan i desfan contractes a gran velocitat.
El panorama pot semblar desolador. Per cada trenta llocs de treball que es creen en aquest sector, només se’n crea un a la indústria. Per cada trenta contractes temporals, només un de fix. Si aquest és el retrat del que està passant al teixit empresarial -i som al Vallès, primer districte industrial de l’Estat!-, n’hi ha per posar-se a plorar. Si aquest és el punt de partida de la recuperació, estem fotuts, que diuen els americans.
Però el panorama és el que és. És una petita mostra del que està passant. I benvinguts siguin tots els contractes. Però si això és un avanç del que ens espera, tenim un problema. Perquè les pensions, al final, les que les acaben pagant de veritat són aquestes bones feines de la indústria. I les classes mitjanes, aquesta convenció que han creat la democràcia i en garanteixen l’estabilitat, també són cosa dels sous a la indústria i els serveis avançats. Això ja ho saben, ho sabem tots… I com va poder comprovar el periodista, també ho sabia el cap de recursos humans de la multinacional aquella…

(Publicat a La Vanguardia el 5 d’octubre del 2013)

El que va dir Willie

El món, tal i com el veu Willie Walsh, president d’IAG, la nova bèstia negra de la premsa de Madrid

Michael O’Leary, el conseller delegat de Ryanair, està orgullós d’aparèixer com un dels executius més despietats del capitalisme aeri. Si fos per ell, faria anar els viatgers dels seus avions a peu dret. I, de fet, ha aconseguit convertir l’experiència de volar en un fet menor i, sovint, desagradable. Però el món és el que és. I cada vegada que faig comentaris d’aquesta mena, la meva filla de vint anys se’m planta i em diu: “Vols deixar de criticar? Jo el que vull és viatjar. O sigui que calla!”.
Willie Walsh també és irlandès. I de la mateixa escola d’O’Leary, amb qui sopa de tant en tant (caldria saber què). Willie Walsh, el conseller delegat d’IAG -l’empresa de què depenen British Airways i Iberia- va començar de pilot i va fer carrera a la turbulenta Gran Bretanya de l’etapa post-Margaret Thatcher. Walsh va ser sindicalista, però es va especialitzar a rebentar vagues. Això sí: va agafar British Airways, una vella dama tocada per la ineficiència, i la va convertir en màquina de fer diners.
Aquesta setmana, fart que acusessin Iberia de tots els mals de Madrid i de l’aeroport de Barajas, Walsh va contestar que el problema és Madrid, no Iberia: “Jo no treballo per als polítics, sinó per als accionistes”. I que no entenia per què parlaven i parlaven tant…
Amb això, Willie deia que el capitalisme que practica és poc social, que el seu compromís amb el que l’envolta és mínim. Però també estava despullant -com al rei del conte- la classe política espanyola posant en evidència les dificultats d’un determinat capitalisme -deixem-ho en castís- per adaptar-se a la llei dels mercats. Aquest capitalisme en què la lògica del mercat s’enverina sempre pel projecte polític. El de la candidatura olímpica fallida per no se sap quina conspiració. El mateix que fa dir a l’alcaldessa de Madrid que la (seva) crisi demana “una reflexió i un esforç nacional perquè és l’aeroport de tots”.
Després Walsh va dir allò de Vueling. Va dir que l’empresa es quedaria a Barcelona encara que Catalunya quedés fora de la Unió Europea. Ens hi podem jugar un dinar que Walsh ni tan sols ho ha consultat amb els advocats. Però era una manera de dir: “Eh, nois, jo faig negocis, no m’atabaleu més amb tanta política!”.
Curiosament, la Catalunya que va fer la cadena, la que somia viatjar a Ítaca i que es té per una de les societats més progressistes d’Europa, rebia el primer copet a l’esquena d’un individu com Willie Walsh.
Perquè la darrera lectura del que va dir l’irlandès és aquesta: estem en un món madur, global, on tothom ens mira. I en aquest món els problemes no s’arreglen amb un “això no toca” o amb l’amenaça de l’apocalipsi. Per resoldre els problemes, s’ha de convèncer. I això no només és necessari per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. També ho és per a la mateixa supervivència d’Espanya al món.

(Publicat al diari La Vanguardia  el 28 de setembre de 2013)

El laberint de l’ocupació. Crítica del llibre


Si a algú li demanessin què diferencia les crisis de l’economia espanyola de les dels països veïns, la resposta seria òbvia: l’atur . L’atur a Espanya voreja el 25% (més del 30% a les comunitats del sud), supera amb freqüència la cota del 20% i no baixa del 10% en els anys de bonança. Forma part del nostre paisatge habitual i es tracta d’una brutal anomalia que fa dubtar de la capacitat espanyola per homologar-se amb altres economies de l’euro.

Vist més de prop, el problema no és que l’economia espanyola no creï ocupació quan les coses van bé. Ho fa: més de 4 milions entre el 2002 i el 2007. El problema és que gairebé tota aquesta ocupació és de baixa qualitat i l’absorbeix majoritàriament la immigració, que s’activa en els períodes d’expansió. Això sí. Desapareix tan ràpid com ha arribat. I el que és pitjor, no redueix l’ atur existent (d’1,9 a 1,8 milions d’aturats entre el 2002 i el 2007). És a dir, hi ha un abisme insalvable entre les expectatives i el que l’economia dóna de si. És així com els fills de la classe mitjana, formats per a llocs de treball més qualificats, es veuen obligats a acceptar feines per sota de la seva qualificació, a emigrar o a continuar a casa amb els pares….

Aquest és, a gran trets, el punt de sortida del llibre de Miquel Puig, que indaga en els mals de l’economia espanyola (i catalana). L’autor troba les causes d’aquesta anomalia en el model de creixement espanyol del període 1980-2010, en què la construcció i el turisme de masses han monopolitzat el creixement i han desplaçat (de les prioritats polítiques, del crèdit bancari, de l’imaginari col.lectiu) altres activitats que, com la indústria, creen més bons llocs de treball i incrementen la competitivitat.

Miquel Puig anomena el primer creixement extensiu: fer el mateix amb més gent. En contraposició al model intensiu: fer les coses més bé. Alemanya seria l’exemple d’aquest segon model. Focalitzat en la indústria, de creixement més lent però estable, capaç de crear ocupació de qualitat i socialment cohesionat. El creixement extensiu ha florit als països del sud, encara que enlloc en la mesura com ho ha fet a Espanya.

Miquel Puig no retreu als empresaris que hagin elegit la segona via. Posats a escollir, raona, sempre optaran pel camí més fàcil i menys arriscat. “Reproduir l’activitat sempre és menys exigent que el canvi continu del model intensiu”, assegura. Millor construir hotels, doncs, que no pas desenvolupar tecnologia. El problema és el que ve després: una societat una mica més mediocre, menys cohesionada, amb menys oportunitats per a la seva població? Per què es persisteix, doncs, en aquesta via? Perquè mana l’agenda de les finances, la construcció, les grans empreses regulades. No la de la indústria.

Hi ha escapatòria a la maledicció? I tant! El País Basc ha reduït sensiblement l’atur durant aquest període. Gràcies al concert fiscal, pensareu. Probablement. Però també gràcies a una agenda industrial, diu Puig.

Contràriament, Catalunya, país de vocació germànica, hauria abandonat la recta via per, després de la crisi dels vuitanta, entregar-se al turisme de masses i la construcció. Això sí, pagant un preu. Catalunya hauria deixat de ser la societat cohesionada que va ser. La demògrafa Anna Cabré , a qui Puig recorre, va encunyar en el seu dia el terme “model català de reproducció” per descriure aquest engranatge. Baixes taxes de fertilitat per invertir en educació; ascensor social en ple funcionament i una burgesia que invertia en la indústria? Això és el que s’ha perdut. I això és el que demana Puig que es recuperi.

(Publicat al suplement Diners de La Vanguardia el diumenge 22 de setembre del 2013. Crítica del llibre de Miquel Puig, Edicions 62)

Nacionalisme aeri

Nacionalisme aeri

Barajas plora pel seu futur com abans ho havia fet El Prat. I el que ahir es criticava de Barcelona és avui el manual d’instruccions de Madrid

Fa vuit anys, Iberia va anunciar que abandonava l’aeroport de Barcelona i un aire gèlid es va escolar als despatxos de les institucions i d’alguna organització empresarial. A poc que es despistessin, Barcelona quedava fora del mapa de la inversió global. Hi va haver actes públics amb empresaris motivats i les institucions van crear un comitè per veure què podien fer. Els més llançats, en una gens habitual aliança entre el públic i el privat, van comprar Spanair per convertir-la en palanca empresarial amb què apuntalar aquesta estratègia.

Barcelona va salvar els mobles, però només en part. Va adquirir  moral, va inaugurar una segona terminal amb àmplia capacitat (encara que, de fet, ja estava projectada) i fins i tot va guanyar algun vol intercontinental. Però no es va crear el “hub” que tots volien. I Spanair va naufragar. Segurament perquè no era el millor moment per comprar-la. O perquè el sector públic  català (que era el que portava el pes més important del finançament) s’estava quedant sense diners. O per l’hostilitat de l’entorn: Qatar Airlines, temptada com a accionista d’últim recurs, va fugir acovardida. I encara no ha explicat per què.

La percepció del que va passar per part del món econòmic va ser tremendament negativa: Catalunya havia creat una espècie de “frankestein” empresarial. I l’argument més important que va arribar de Madrid va ser aquesta mania catalana en qüestionar les lleis del mercat. Obviaven que Iberia era també un artefacte públic-privat, una línia de bandera dopada amb els crèdits de Caja Madrid. Però l’acusació més important va ser aquesta: la mania en saltar-se el lliure mercat.

Però, ja veuen, el lliure mercat és una convenció que s’adapta sempre a les circumstàncies. Avui és l’aeroport de Barajas el que se sent amenaçat. En part per una pèssima conjuntura turística local. En part també per la sorprenent estratègia d’Iberia, que ha acabat fagocitada pel consorci IAG, amb seu a Londres. En paral·lel, per un capitalisme madrileny que no ha pogut estabilitzar un nucli d’accionistes capaç de fer gravitar l’empresa sobre Barajas. Ara Madrid es mobilitza. Ho fa en millors condicions que Barcelona. Però amb el mateix format públic-privat que tant es va criticar. I amb l’afegit de l’ajuda del Govern espanyol.

És una tremenda lliçó per a alguns. L’economia espanyola és avui un espai obert. Inserida en un mercat global en el qual els territoris competeixen entre ells per atreure fluxos d’inversió. I els aeroports són els aparadors d’aquesta estratègia. És un model on hi ha  guanyadors i perdedors i on el sentit comú aconsella dormir  amb la pistola sota del coixí i el manual de màrqueting al cap. D’aquí aquest neomercantilisme generalitzat que a la pràctica deriva en noves formes de nacionalisme econòmic. Aquí, i allà.

La diferència està en què uns ho reconeixen. I els altres no.

(Publicat a La Vanguardia el dissabte 21 de setembre del 2013)

Com Àustria o Dinamarca. Una crítica del llibre

El nord ha estat un dels components essencials de l’imaginari catalanista des dels seus inicis. El nord, com a sinònim de tolerància i de modernitat en el terreny cultural i polític; el nord, definit més tard com l’Europa democràtica, punt d’arribada del llarg viatge iniciat en la nit del franquisme. Sembla coherent, doncs, que el nord, aquesta vegada concretat al nord germanitzat, estable i democràtic, sigui la referència econòmica de l’última transformació del catalanisme, el sobiranisme, o ja més obertament, l’independentisme, convertit en un potent factor de mobilització de bona part de les classes mitjanes.

Com Àustria o Dinamarca és el significatiu títol d’aquest llibre que busca imaginar com seria l’economia d’un futur Estat català, quines fortaleses tindria i quines mancances hi hauria. I el llibre consisteix, en part en això, en un exercici de
benchmarking amb altres economies, un camí obert en l’última dècada per col.lectius empresarials com FemCat, que han buscat a Finlàndia, Israel, Massachusetts i Baviera el model sobre el qual reconstruir l’economia. Com Àustria o Dinamarca és també el que va respondre Artur Mas quan se li va preguntar, fa uns mesos, com seria una Catalunya separada d’Espanya .

Són vuit els països escollits amb els quals els autors del llibre es comparen: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Irlanda, Noruega, Països Baixos, Portugal, Suècia i Suïssa. Catalunya té una mida semblant a tots en població i en PIB per càpita. Es troba també en la mitjana d’aquest grup de països quant a riquesa. Però és més desigual i pot ser que estigui perdent alguns dels trets que li han permès arribar fins aquí: la cohesió social interna i la cultura industrial que la caracteritzar i va modelar el seu creixement durant anys. Finalment, la gran anomalia: com Espanya, Catalunya té un atur tan elevat que seria un dels obstacles de partida del nou Estat, tant o més que l’elevat deute sobirà que li tocaria assumir.

En altres casos, Catalunya té un potencial elevat. Per exemple, en infraestructures. Tant el port com l’aeroport de Barcelona estarien a l’altura del nou repte. Encara que per això, esclar, Catalunya hauria de poder decidir plenament sobre la seva gestió.

La presència en el grup de països elegits d’Irlanda i Portugal no ha de despistar el lector. Són els altres sis països els que els autors del llibre es fixen com meta. Tots, o gairebé tots, tenyits d’una moral calvinista que impregna les seves institucions; tots virtuosos en aspectes com el dèficit públic; tots pagan s en l’actual crisi de l’euro. I tots satel.litzats pel model alemany, la mida i potència del qual escapa a qualsevol comparació.

La independència resoldria, de facto, tots els problemes que té Catalunya? Els autors responen que no. Però sí que permetria aplicar les polítiques que l’haurien d’aproximar als països esmentats abans. Perquè aquesta és l’altra idea implícita en el llibre. El convenciment que l’actual sistema econòmic i polític que governa Espanya és incapaç de conduir aquesta transició i aconseguir que Catalunya s’hi senti còmoda. Un convenciment que descansa en una decepció: Espanya estaria practicant una política de centralització que margina Catalunya i hauria triat un model de creixement que descansa en la construcció i el turisme de masses, que s’ha revelat empobridor en molts aspectes.

Final de cicle, doncs, després de més de trenta anys de democràcia.

 

(Crítica del llibre Com Àustria o Dinamarca, publicat per l’editorial Pòrtic el diumenge 15 de Setembre a “La Vanguardia”)

El diputat

Se’ls veu raonablement feliços. Han estat 45 anys difícils, però plens de satisfaccions. Ara s’han venut les tres adrogueries i s’han jubilat. Sobretot perquè el nen no vol continuar amb el negoci. Al diputat l’han convidat a la festa de jubilació i està content: fa temps que no el conviden enlloc. És en un d’aquests restaurants immensos de la perifèria metropolitana, on no paren de treure menjar i menjar… Ja no recordava les quantitats de menjar que devora la gent normal… Fan les fotos i el grup familiar es desfà. L’homenatjat s’acosta al diputat.
–Ja veus, nosaltres ho fèiem per vocació, i ara és una feina de xinos –li diu amb un somriure per justificar-se.
El diputat pensa que no. Pensa que això dels “xinos” és l’excusa que fa servir tothom per espolsar-se les responsabilitats. Pensa que aquesta societat ha perdut trempera. I de bon gust arrancaria el micro de les mans del cantant –han llogat un cantant perquè la senyora Dolores volia un cantant– i els faria un discurs d’aquells que tan bé li sortien. Que si la responsabilitat, que si el sentit del sacrifici, que si la crisi de valors…
Però des de fa un parell d’anys ja no fa discursos. S’arrisca que el xiulin o a coses pitjors. La crisi i la corrupció l’han desarmat. I és una pena, perquè de parlar en sabia. El que li sortia millor eren les xerrades sobre deslocalitzacions. Cada vegada que una empresa anunciava que tancava i obria a sis mil quilòmetres de distància, s’organitzava un rebombori. I ell sempre era allà.
–És inevitable –els deia als treballadors–. Però és positiu, perquè aquí ens quedarà la feina bona, la de qualitat. No hem educat els nostres fills per treballar en una cadena de muntatge!
Els sindicalistes se’l miraven malcarats. Però sempre els convencia. Perquè eren temps feliços. I perquè els treballadors més joves no estaven per sindicats, somiaven a cremar els diners rebuts i pensaven que trobarien una altra feina aviat.
Però va esclatar la crisi i res d’allò no va passar. Els nous llocs de treball no van arribar. Tot va començar a caure. I ell es va passar al discurs dels valors. Un dia el partit els va tancar a tots amb un economista barbut i estrany. Els va explicar que en un futur els preus pujarien més de pressa que els sous. I que els referents de la classe mitjana –la hipoteca, el cotxe, les vacances a l’estranger– serien un luxe. També els va dir que no podien fer res per arreglar-ho, que l’oferta de mà d’obra al món s’havia doblat entre el 1980 i el 2000 i que la feina qualificada seria un privilegi. Que eren canvis massa profunds per a la política. Que els temps que havien viscut eren excepcionals i ja no tornarien. Van sortir amb el cap cot, en silenci. Qui podia explicar allò? Com podies guanyar unes eleccions explicant que els nivells de vida estaven condemnats a baixar?
Aquell dia va perdre les ganes de xerrar en públic. Tampoc no ho faria ara…
Un cambrer se li va acostar amb una plata plena de dàtils amb bacó. Ecs…, ja no recordava què menjava la gent de veritat. Va respirar fondo i en va agafar un.