Com estem creixent

Fa sis mesos. Dinar de treball en una d’aquestes multinacionals de l’externalització, un monstre que s’ha anat menjant petites empreses de càtering, de neteja, de seguretat a tot l’Estat? Dinar de treball d’aquests que posen les visites en fila amb la safata a la mà i els cambrers, somrients, te l’omplen fins al capdamunt d’amanida perquè saben que han de quedar bé amb les visites dels quefes .
Conversa entre el periodista espavilat i el cap de personal sobre els salaris que cobren els senyors i senyores que atenen somrients. El grup té una gran reputació perquè ha absorbit, i pacificat, moltes empreses en conflicte. Quant cobra aquesta gent? Sis-cents, set-cents euros al mes? Vostè creu que amb això es pot mantenir una família? El cap de personal s’atura, provoca el col.lapse a la fila, es gira cap al periodista i posa la millor cara de bona persona possible (els recursos humans són un art).
-A veure, jo ja l’entenc a vostè -diu somrient, abaixant la veu-, però siguem seriosos. Netejar terres, fregar cuines, fer torns de vigilància de nit, moure’s tot el dia entre fregits… Això és una activitat sobre la qual vol construir una carrera professional i esperar a cobrar triennis? Oi que no? Això són feines de rotació, feines per a joves, immigrants, persones en moments complicats… Feines que no agraden a ningú, oi?
El periodista es va quedar mut (i escaldat) i no hi va tornar a pensar fins aquest dimecres. En un jurat d’aquests que premien empreses que destaquen. Finalment, després de premiar tanta empresa “innovadora”, a algú se li ha acudit fer esment també de les empreses que creen llocs de treball. Ja era hora. El jurat, una vintena de persones, es mira els papers de les candidates al premi i descobreix que -de manera aclaparadora- quasi totes són empreses d’aquestes d’externalització. Empreses que fan i desfan contractes a gran velocitat.
El panorama pot semblar desolador. Per cada trenta llocs de treball que es creen en aquest sector, només se’n crea un a la indústria. Per cada trenta contractes temporals, només un de fix. Si aquest és el retrat del que està passant al teixit empresarial -i som al Vallès, primer districte industrial de l’Estat!-, n’hi ha per posar-se a plorar. Si aquest és el punt de partida de la recuperació, estem fotuts, que diuen els americans.
Però el panorama és el que és. És una petita mostra del que està passant. I benvinguts siguin tots els contractes. Però si això és un avanç del que ens espera, tenim un problema. Perquè les pensions, al final, les que les acaben pagant de veritat són aquestes bones feines de la indústria. I les classes mitjanes, aquesta convenció que han creat la democràcia i en garanteixen l’estabilitat, també són cosa dels sous a la indústria i els serveis avançats. Això ja ho saben, ho sabem tots… I com va poder comprovar el periodista, també ho sabia el cap de recursos humans de la multinacional aquella…

(Publicat a La Vanguardia el 5 d’octubre del 2013)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s