El diputat

Se’ls veu raonablement feliços. Han estat 45 anys difícils, però plens de satisfaccions. Ara s’han venut les tres adrogueries i s’han jubilat. Sobretot perquè el nen no vol continuar amb el negoci. Al diputat l’han convidat a la festa de jubilació i està content: fa temps que no el conviden enlloc. És en un d’aquests restaurants immensos de la perifèria metropolitana, on no paren de treure menjar i menjar… Ja no recordava les quantitats de menjar que devora la gent normal… Fan les fotos i el grup familiar es desfà. L’homenatjat s’acosta al diputat.
–Ja veus, nosaltres ho fèiem per vocació, i ara és una feina de xinos –li diu amb un somriure per justificar-se.
El diputat pensa que no. Pensa que això dels “xinos” és l’excusa que fa servir tothom per espolsar-se les responsabilitats. Pensa que aquesta societat ha perdut trempera. I de bon gust arrancaria el micro de les mans del cantant –han llogat un cantant perquè la senyora Dolores volia un cantant– i els faria un discurs d’aquells que tan bé li sortien. Que si la responsabilitat, que si el sentit del sacrifici, que si la crisi de valors…
Però des de fa un parell d’anys ja no fa discursos. S’arrisca que el xiulin o a coses pitjors. La crisi i la corrupció l’han desarmat. I és una pena, perquè de parlar en sabia. El que li sortia millor eren les xerrades sobre deslocalitzacions. Cada vegada que una empresa anunciava que tancava i obria a sis mil quilòmetres de distància, s’organitzava un rebombori. I ell sempre era allà.
–És inevitable –els deia als treballadors–. Però és positiu, perquè aquí ens quedarà la feina bona, la de qualitat. No hem educat els nostres fills per treballar en una cadena de muntatge!
Els sindicalistes se’l miraven malcarats. Però sempre els convencia. Perquè eren temps feliços. I perquè els treballadors més joves no estaven per sindicats, somiaven a cremar els diners rebuts i pensaven que trobarien una altra feina aviat.
Però va esclatar la crisi i res d’allò no va passar. Els nous llocs de treball no van arribar. Tot va començar a caure. I ell es va passar al discurs dels valors. Un dia el partit els va tancar a tots amb un economista barbut i estrany. Els va explicar que en un futur els preus pujarien més de pressa que els sous. I que els referents de la classe mitjana –la hipoteca, el cotxe, les vacances a l’estranger– serien un luxe. També els va dir que no podien fer res per arreglar-ho, que l’oferta de mà d’obra al món s’havia doblat entre el 1980 i el 2000 i que la feina qualificada seria un privilegi. Que eren canvis massa profunds per a la política. Que els temps que havien viscut eren excepcionals i ja no tornarien. Van sortir amb el cap cot, en silenci. Qui podia explicar allò? Com podies guanyar unes eleccions explicant que els nivells de vida estaven condemnats a baixar?
Aquell dia va perdre les ganes de xerrar en públic. Tampoc no ho faria ara…
Un cambrer se li va acostar amb una plata plena de dàtils amb bacó. Ecs…, ja no recordava què menjava la gent de veritat. Va respirar fondo i en va agafar un.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s