Setmanes que seran dècades

Barcelona després de la pandèmia

Hi ha dècades en què no passa res i setmanes en les que passen dècades”. La frase és de Lenin i encaixa bé amb la que ens ha caigut al damunt. Les grans ruptures, com el virus, marquen un abans i un després en la història. També en la de Barcelona. Les tendències de fons que pretenen modelar la ciutat s’acceleren. Catalitzen. Pugnaran per imposar-se unes a les altres. Si hi ha un moment per fer-ho, és aquest.

Barcelona va iniciar un ascendent període de visibilitat internacional el 1992. Ara ja sabem que ha acabat. Ha durat trenta anys. El que vindrà serà diferent. No serà una postguerra, però sí una reconstrucció que determinarà la ciutat futura. Serà una cosa nova perquè el que ha passat (el que està encara passant en la vida de la gent) obliga a una decisió final en els debats que s’allarguen des de fa anys. Els elements que han sustentat la visibilitat barcelonina són coneguts. Hi ha un substrat cultural (modernisme, Miró, Picasso) que ha garantit l’atractiu d’una ciutat transitable, ara molt escorada cap al turisme de masses. Hi ha també un pol universitari, hospitalari i farmacèutic que ha après a innovar, que ha estat clau per al capital humà, però que va coix en finançament i infraestructures. Hi ha, finalment, un teixit industrial diversificat que va arribar a temps a la tecnologia de l’automòbil, però que ja ho va fer en condicions precàries (sense capital local). La crisi de Nissan és un avís massa seriós. Barcelona ha conviscut a gust amb el cotxe. Però això té el seu revers: avui és una ciutat contaminada.

Moltes de la decisions que cal prendre estaran condicionades pel finançament. La ciutat que es va exhibir el 1992 no es va fer en dos dies. Heretava la iniciativa indus­trial del primer terç del segle XX. I obtenia l’ energia de l’efervescència social, cívica i cultural dels anys seixanta i setanta. Era una ciutat equilibrada. És hora de pensar una altra vegada amb aquella ambició. Repensar institucions i projectes, saber si estan a l’altura. La crisi ha redescobert la importància de l’Estat per al funcionament de les societats. Però això sempre ha estat complex per a Barcelona. L’administració entrarà en una nova fase d’austeritat. I caldrà aconseguir que els actors en joc s’impliquin com ho van fer en els noranta, que sentin que la ciutat és seva. La inèrcia, en el nostre cas, juga a la contra.

(Publicat a La Vanguardia el mes de juliol de 2020)

Les idees de Bosé

Idees que fa uns anys es movien a la perifèria del sistema, ocupen ara l’espai públic gràcies a internet i a l’univers paranoic de la pandèmia
– Però, i aquest Miguel Bosé qui és?
El que fa la pregunta té menys de vint anys. El seu interès pel cantant no té res a veure amb la música. Només vol saber d’on ha sortit aquest paio que ho està  “petant” a les xarxes amb uns tuits en els quals atribueix a Bill Gates la propagació del virus de la covid-19 per vacunar la població, implantar-li un microxip i activar-ne control mitjançant la tecnologia 5G. Bosé no està sol. Hi ha més gent que comparteix aquesta mena d’ idees. I en general compren el pack complet. Els que són negacionistes, ho solen ser de tot. De l’accidentalitat del virus, de l’efectivitat de les vacunes, de les polítiques de l’OMS o de la crisi climàtica…
Als anys 70 hi havia gent, poca, que assegurava que l’home no va arribar a la Lluna el 20 de juliol del 1969. Deien que les imatges que mig món va poder veure a televisió en les que Neil Armstrong trepitjava sòl lunar eren un muntatge. Però en aquells temps l’opinió pública era fanàtica de l’odissea espacial i se’n reia d’aquestes coses. Ara ja no. La sospita que la humanitat no ha estat mai a la Lluna circula amb naturalitat a les xarxes socials. I els sorprendria saber quanta gent té dubtes.
Les teories de la conspiració, les explicacions alternatives que atribueixen els esdeveniments que ens pertorben a un pla dissenyat per poders ocults es venen bé en temps de malestar social. L’expressió “teoria de la conspiració” és del filòsof Karl Popper, que ho considerava una forma primitiva de pensament i posava d’exemple a Adolf Hitler, que estava convençut del mite del Protocol dels Savis de Sion, la gran conspiració jueva mundial per dominar el món.
El crac financer del 2008 va provocar una dislocació social que ha accentuat la pèrdua de confiança en l’autoritat i l’escepticisme cap a la ciència. La retòrica anticientífica la practiquen avui polítics com Donald Trump o Jair Bolsonaro. I Rússia i la Xina són darrere de les campanyes de desinformació més populars d’aquesta primavera (el consum de lleixiu per combatre el virus, n’és una).
Que Armstrong no trepitgés la lluna o que John F. Kennedy no hagués mort en l’atemptat de Dallas (un altre clàssic dels 60), no era greu. Però amb la salut tot és diferent. I és aquest espai en el que convergeixen la salut, la ciència i la indústria farmacèutica el que està avui més agitat. Les acusacions contra Bill Gates van començar al gener. I la prova de càrrec està a youtube, en un Ted Talk d’abril del 2015 en el qual el milionari explicava que la pròxima gran amenaça de la humanitat seria una pandèmia.
En la gènesi de les acusacions a Gates hi ha destacats membres del moviment antivacunes. Li retreuen les campanyes de vacunació que finança a l’Àfrica. El moviment és un reflex d’aquests temps convulsos. Hi ha pares inquiets. Defensors de la medicina natural o no convencional. Extrema dreta… El rebuig de les vacunes existeix des del segle XIX. Però va prendre cos com a moviment el 1998 amb la publicació d’un article del gastroenteròleg Andrew Wakefield a The Lancet, publicació mèdica de referència, on vinculava la vacunació amb l’autisme.
Dotze anys després, The Lancet es va retractar de la publicació: Wakefield havia seleccionat acuradament els nens que participaven en l’estudi, finançat en part per advocats que pledejaven contra fabricants de vacunes. La rectificació de la revista va arribar molt tard.
Hi ha més explicacions alternatives al coronavirus. Que ha estat dissenyat per l’home en un laboratori (xinès per als americans; georgià per als russos;  rus, per als xinesos). Però tampoc això no és nou. En els 80, una tercera part de la comunitat afroamericana pensava que la sida va ser fabricada a laboratoris occidentals per contenir la població de l’Àfrica subsahariana. D’un laboratori procedia també el zika, sorgit a l’Amèrica Central el 2015. La llista és interminable: fa anys que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) menteix de forma deliberada sobre les malalties i les vacunes. I ja en un àmbit més pròxim, la monja Teresa Forcades es va fer popular amb la grip A (2009) al gravar una sèrie de vídeos en els quals vinculava vacunes, pandèmies, indústria farmacèutica i control de la població.
Les institucions tenen un problema amb les teories de la conspiració. Els creients se senten  heretges moderns, víctimes d’un pensament únic a la ciència i la medicina. El rebuig de les autoritats a les seves idees els reforça. I el substrat del que brollen aquestes creences és molt més fèrtil del que volem admetre. Durant la gestió de la grip A, l’OMS va amagar els vincles financers entre els seus experts i les farmacèutiques Roche i Glaxo, fabricants de Tamiflu i Relenza, els antivirals que recomanava contra el virus. Les idees conspiradores sobre la sida entre els afroamericans van ser fruit del tracte discriminatori de la sanitat americana envers la població negra, la més afectada per la malaltia.
Fa només unes setmanes, The Lancet (una altra vegada) demanava disculpes per haver difós un estudi que desaconsellava l’ús de l’antimalàric hidroxicloroquina contra el coronavirus. Les dades en les quals se sostenia l’article no podien ser verificades o havien estat directament inventades pel subministrador, l’empresa Surgisphere.

Les autoritats tenen un problema. Idees que fa uns anys es movien a la perifèria, que eren patrimoni de col·lectius marginals, ocupen ara un espai central gràcies a internet. I han saltat a l’esfera pública gràcies a la pandèmia i al particular univers paranoic de la pandèmia.

(Publicat al diari La Vanguardia el 21 de juny de 2020)

Las ideas de Bosé

Ideas que hace unos años se movían en la periferia del sistema, ocupan ahora el espacio público gracias a internet y al universo paranoico de la pandemia
-Pero, y este Miguel Bosé quién es?
El que hace la pregunta tiene menos de veinte años. Su interés por el cantante no  tiene nada que ver con su música. Solo quiere saber de dónde ha salido ese tipo que  lo está “petando” en las redes con unos tuits en los que atribuye a Bill Gates la propagación del virus de la covid-19 para vacunar a la población, implantarle un microchip y activar su control mediante la tecnología 5G. Bosé no está solo. Hay más gente  que comparte esas  ideas. Y por lo general compran el pack completo. Los que son negacionistas, lo suelen ser de todo. De la accidentalidad del virus, de la efectividad de las vacunas, de las políticas de la OMS o de la crisis climática…
En los años 70 había gente, poca, que aseguraba que el hombre no llegó a la Luna el 20 de julio de 1969. Decían que las imágenes que medio mundo pudo ver en televisión en las que Neil Armstrong pisaba suelo lunar eran un montaje. Pero en aquellos tiempos la opinión pública era fanática de la odisea espacial y se reía de todo eso. Ya no. La sospecha de que la humanidad nunca ha estado en la Luna circula con naturalidad en las redes sociales. Y les sorprenderían saber cuánta gente lo duda.
Las teorías de la conspiración, las explicaciones alternativas que atribuyen los acontecimientos que nos perturban a un plan diseñado por poderes ocultos se venden bien en tiempos de malestar social. La expresión “teoría de la conspiración” es del filósofo Karl Popper, que lo consideraba una forma primitiva de pensamiento y ponía de ejemplo a Adolf Hitler, que estaba convencido del mito del Protocolo de los Sabios de Sion, la gran conspiración judía mundial para dominar el mundo.
El crack financiero del 2008 provocó una dislocación social que ha acentuado la pérdida de confianza en la autoridad y el escepticismo hacia la ciencia. La retórica anticientífica la practican hoy políticos como Donald Trump o Jair Bolsonaro. Y Rusia y China están detrás de las campañas de desinformación más populares de esta primavera (el consumo de lejía para combatir el virus, una de ellas).
Que Armstrong no pisara la luna o que John F. Kennedy no hubiera muerto en el atentado de Dallas (un clásico de los 60), no era grave. Con la salud todo es diferente. Y es ese espacio en el que convergen la salud, la ciencia y la industria farmacéutica el que está hoy más agitado. Las acusaciones contra Bill Gates empezaron en enero. Y su prueba de cargo está en youtube, en un Ted Talk de abril del 2015 en el que el millonario explicaba que la próxima gran amenaza de la humanidad sería una pandemia.
En la génesis de las acusaciones a Gates hay destacados miembros del movimiento antivacunas. Le reprochan las campañas de vacunación que financia en África. El movimiento es un reflejo de estos tiempos convulsos. Hay padres inquietos. Defensores de la medicina natural o no convencional. Extrema derecha… El rechazo a las vacunas existe desde el siglo XIX. Pero tomó cuerpo como movimiento en 1998 con la publicación de un artículo del gastroenterólogo Andrew Wakefield en The Lancet, publicación médica de referencia, donde vinculaba la vacunación con el autismo.
Doce años después, The Lancet se retractó de la publicación: Wakefield había seleccionado cuidadosamente a los niños que participaban en el estudio, financiado en parte por abogados que pleiteaban contra fabricantes de vacunas. La rectificación de la revista llegó muy tarde.
Hay más explicaciones alternativas al coronavirus. Que ha sido diseñado por el hombre en un laboratorio (chino para los americanos; georgiano para los rusos;  ruso, para los chinos). Pero tampoco eso es nuevo. En los 80, una tercera parte de la comunidad afroamericana pensaba que el sida fue concebido en laboratorios occidentales para contener la población del África subsahariana. De un laboratorio procedía también el zika, surgido en Centroamérica en 2015. La lista es interminable: la Organización Mundial de la Salud (OMS) lleva años mintiendo de forma deliberada sobre las enfermedades y las vacunas. Y ya en un ámbito más próximo, la monja Teresa Forcades se hizo popular con la gripe A (2009) al grabar una serie de vídeos en los que vinculaba vacunas, pandemias, industria farmacéutica y control de la población.
Las instituciones tienen un problema con las teorías de la conspiración. Los creyentes se sienten herejes modernos, víctimas de un pensamiento único en la ciencia y la medicina. El rechazo de la autoridad a sus ideas les refuerza. Y el sustrato del que brotan esas creencias es mucho más fértil de lo que se admite. Durante la gestión de la gripe A, la OMS ocultó los vínculos financieros entre sus expertos y las farmacéuticas Roche y Glaxo, fabricantes de Tamiflu y Relenza, los antivirales que recomendaba contra el virus. Las ideas conspirativas sobre el sida entre los afroamericanos fueron fruto del trato  discriminatorio por la sanidad americana de la población negra, la más afectada por la enfermedad.
Hace sólo unas semanas, The Lancet (otra vez) pedía disculpas por haber difundido un estudio que desaconsejaba  el uso del antimalárico hidroxicloroquina contra el coronavirus. Los datos en los que se sostenía el artículo no podían ser verificados o habían sido directamente inventados por el suministrador, la empresa Surgisphere.

Las autoridades tienen un problema. Ideas que hace unos años se movían en la periferia, que eran patrimonio de colectivos marginales, ocupan ahora un espacio central gracias a internet. Y han saltado a la esfera pública gracias a la pandemia y al particular universo paranoico que nos ha regalado el confinamiento.

(Publicado en La Vanguardia el 21 de junio de 2020)

El economista influyente

Obituario del economista Alberto Alesina
El pasado 24 de mayo, el economista italiano Alberto Alesina caía fulminado por un ataque al corazón. La muerte le sorprendió mientras practicaba junto a su mujer su gran afición, caminar por la montaña. Alesina tenía 63 años, se había formado en la Universidad Bocconi de Milán y se doctoró en Harvard, universidad a la que siempre ha estado vinculado.
Pocos economistas han sido tan influyentes en los debates de su tiempo como Alesina. Hombre de producción prolífica, estaba considerado una autoridad en política económica. Dos de sus líneas de trabajo son especialmente reseñables. La primera, su vaticinio de que la globalización iba a traer el nacimiento de más estados al crear un escenario de paz y prosperidad. El segundo, por el que ganó fama y controversia, su defensa de las políticas de austeridad como motor del crecimiento, lo que se conoció como “austeridad expansiva”.
Alesina escribió el artículo “Sobre el número y tamaño de las naciones” en 1995. La desintegración de la Unión Soviética, la difusión de la democracia, el dividendo de la paz y la propagación de un gran mercado global -con la desaparición de fronteras comerciales- habían creado un nuevo escenario propicio. Los territorios, razonaba, ya no tenían el mismo interés para mantenerse atado a grandes estados. La secesión se veía menos costosa porque los países pequeños podían acceder a mercados más amplios.
Su trabajo encontró un eco especial en Barcelona, donde Alesina inauguró el curso económico del 2002 en la Universitat Pompeu Fabra. Su libro, “The size of the Nations”, publicado junto a Enrico Spolaore, fue traducido al catalán en 2008 (no así al castellano) y sus tesis fueron compartidas por un destacado grupo de economistas catalanes, algunos de los cuales formaron el Colectivo Wilson.
Cuando Alesina visitó Barcelona ya trabajaba en el que iba a ser su investigación más productiva, en términos de influencia pública, y también la más polémica. Su tesis era que, en momentos de crisis y en países muy endeudados, la austeridad basada en la reducción del gasto público es menos costosa y más eficaz en términos de crecimiento que la subida de los impuestos. El recorte de gastos, añadía, lanzaba un mensaje de confianza a los inversores. Era un argumento polémico. Pero llegaba en el momento adecuado. La Unión Europea acababa de forzar a los estados del sur de Europa a aplicar unos recortes sociales de caballo. Y Alesina supo ir a donde querían escucharle.
Alesina fue al Ecofin informal de Madrid el 15 de abril de 2010 para explicar la teoría de la “austeridad expansiva”. La anfitriona era Elena Salgado, ministra de Economía, que días después recortó el sueldo de los funcionarios por primera vez. También estaban dos implacables defensores de la austeridad, el finlandés Olli Rehn, comisario de Finanzas europeo y el francés Jean Claude Trichet, gobernador del Banco Central Europeo hasta la llegada de Mario Draghi, mucho más realista y flexible. Alesina triunfó en la reunión.
Las políticas de austeridad llevaron a Europa al más largo periodo de desempleo de la postguerra. Los “recortes” del gasto social se generalizaron en los países del sur, y crearon un clima de malestar político que trajo, en parte, el populismo. Carmen Reinhart y Ken Rogoff, otros dos economistas que defendieron la austeridad, aunque con otros razonamientos, admitieron algún error en sus trabajos. Olivier Blanchard, director económico del FMI, afirmó años después que la institución había subestimado los costes sociales de esas políticas. Alesina no. En 2019 todavía escribió junto a Carlo Favero y Francesco Giavazzi el libro “Austeridad, cuando funciona y cuando no”, donde se reafirmaba en su tesis.

Siempre se ha pensado que las políticas de austeridad que Europa aplicó en los 2000 fueron concebidas en el centro y norte de Europa. Pero no. En realidad fue un italiano socarrón y empático, lombardo nacido en la provincia de Pavía. Cuando este periódico le preguntó en 2002 si veía verosímil una Europa con más estados, contestó. “Si hubiésemos tenido esta conversación en 1980 y me hubiera preguntado por la desintegración de la URSS, mi respuesta hubiera sido: es inimaginable y costosísimo… Pero, sabe, el futuro es algo abierto”.

(Publicado en La Vanguardia el 2 de junio de 2020)

L’economista influent

Obituari per la mort de l’economista italià Alberto Alesina

 

El passat 24 de maig, l’economista italià Alberto Alesina queia fulminat per un atac al cor. La mort el va sorprendre mentre practicava amb la dona la seva gran afició, caminar per la muntanya. Alesina tenia 63 anys, s’havia format a la Universitat Bocconi de Milà i es va doctorar a Harvard, universitat a la qual sempre ha estat vinculat.

Pocs economistes han estat tan influents en els debats del seu temps com Alesina. Home de producció prolífica, estava considerat una autoritat en política econòmica. Dues de les seves línies de treball són especialment ressenyables. La primera, el vaticini que la globalització havia de portar el naixement de més estats al món al crear un escenari de pau i prosperitat. El segon, pel qual va guanyar fama i controvèrsia, la seva defensa de les polítiques d’austeritat com a motor del creixement, el que es va conèixer com a “austeritat expansiva”.
Alesina va escriure l’article “Sobre el nombre i mida de les nacions” el 1995. La desintegració de la Unió Soviètica, la difusió de la democràcia, el dividend de la pau i la propagació d’un gran mercat global -amb la desaparició de fronteres comercials- havien creat un escenari propici. Els territoris, raonava, ja no tenien el mateix interès per mantenir-se lligat als grans estats. La secessió es veia menys costosa perquè els països petits podien accedir a mercats més amplis.
Aquest treball va trobar un ressò especial a Barcelona, on Alesina va inaugurar el curs econòmic del 2002 a la Universitat Pompeu Fabra. El seu llibre, “The size of the Nations”, publicat al costat d’Enrico Spolaore, va ser traduït al català el 2008 (no així al castellà) i les seves tesis van ser compartides per un destacat grup d’economistes catalans, alguns dels quals van formar el Col·lectiu Wilson.
Quan Alesina va visitar Barcelona ja treballava en el que havia de ser la seva investigació més productiva, en termes d’influència pública, i també la més polèmica. La tesi era que, en moments de crisi i en països molt endeutats, l’austeritat basada en la reducció de la despesa pública és menys costosa i més eficaç en termes de creixement que la pujada dels impostos. La retallada de despeses, afegia, llançava un missatge de confiança als inversors. Era un argument polèmic. Però arribava en el moment adequat. La Unió Europea acabava de forçar els estats del sud d’Europa a aplicar unes retallades socials de cavall. I Alesina va saber anar a on volien escoltar-lo.
Alesina va anar a l’Ecofin informal de Madrid el 15 d’abril del 2010 per explicar la teoria de l’“austeritat expansiva”. L’amfitriona era Elena Salgado, ministra d’Economia, que dies després va retallar el sou dels funcionaris per primera vegada. També hi havia dos implacables defensors de l’austeritat, el finlandès Olli Rehn, comissari de Finances europeu i el francès Jean Claude Trichet, governador del Banc Central Europeu fins a l’arribada de Mario Draghi, molt més realista i flexible. Alesina va triomfar a la reunió.
Les polítiques d’austeritat van portar a Europa al més llarg període d’atur de la postguerra. Les “retallades” en la despesa social es van generalitzar als països del sud, i van crear un clima de malestar polític que va portar, en part, el populisme. Carmen Reinhart i Ken Rogoff, uns altres dos economistes que van defensar l’austeritat, encara que amb altres raonaments, van admetre algun error en els estudis que havien fet. Olivier Blanchard, director econòmic de l’FMI, va afirmar anys després que la institució havia subestimat els costos socials d’aquelles polítiques. Alesina no. El 2019 encara va escriure amb Carlo Favero i Francesco Giavazzi el llibre “Austeridad, cuando funciona y cuando no” on es reafirmava en la seva tesi.

Sempre s’ha pensat que les polítiques d’austeritat que Europa va aplicar en els 2000 van ser concebudes al centre i nord d’Europa. Però no. En realitat va ser un italià sorneguer i empàtic, llombard nascut a la província de Pavia. Quan aquest diari li va preguntar el 2002 si veia versemblant una Europa amb més estats, va contestar. “Si haguéssim tingut aquesta conversa el 1980 i m’hagués preguntat per la desintegració de l’URSS, la meva resposta hauria estat: és inimaginable i costosíssim… Però, sap, el futur és una cosa oberta”.

(Publicat a La Vanguardia el 2 de juny de 2020)

Els pollastre de Lluís B.

Símbol de l’abundància als anys 60, el pollastre rostit viu una inesperada tornada en aquesta obligada fase de canvis al món de la restauració
El pare de Lluís B. va començar a vendre pollastres a l’ast el 1968. El pollastre tal com el mengem avui és un producte inventat pels americans els dies que van seguir la II Guerra Mundial. L’economia dels Estats Units iniciava una fase d’expansió econòmica que havia de durar trenta anys i amb  una demanda exponencial de proteïna per sustentar-la. En pocs anys, grangers i genetistes havien aconseguit rebaixar de vint a nou setmanes el temps d’engreixament del broiler, una varietat dissenyada per donar el màxim de carn i que podia ser produïda de forma massiva. Les primeres granges avícoles es van implantar a Espanya a meitat de la dècada dels 50. Deu anys més tard el pollastre era una de les primeres conquestes de la petita i incipient societat de consum.
El pollastre era símbol d’abundància perquè el país tenia molt interioritzat la fam que havia passat a la postguerra. De fet, un dels personatges d’historieta més popular i sinistre d’aquells anys es deia Carpanta. Creat pel dibuixant barceloní José Escobar, Carpanta era un sense sostre que vivia sota un pont i que era capaç de qualsevol cosa per poder menjar, la seva única obsessió. Carpanta (que en el sentit estricte del terme en castellà significa “fam atroç”) tenia un somni recurrent: un pollastre rostit que sempre estava a punt de devorar però que al final li sortien ales i fugia volant.
El pollastre a l’ast, així anomenat perquè l’empalen en una gran broqueta metàl·lica que gira sobre unes brases, va ser durant molt de temps l’únic plat precuinat que tenia permesa l’entrada a les llars. I només els diumenges.
A començaments dels 80, Lluís B. se’n va anar a França per aprendre a cuinar. Amb els pollastres i els canalons ja no n’hi havia prou per fer un restaurant. No va ser l’únic en marxar fora. Al país li havia entrat una febre sobtada per menjar bé. Els dinars de negocis es van sofisticar. Les classes mitjanes cultes van embogir amb la gastronomia. La frugalitat era una pèrdua de temps. El xaman local d’aquell desglaç en els costums era Manuel Vázquez Montalbán, un periodista que connectava el marxisme amb la novel·la negra, el Barça i el menjar. I que escrivia coses com que “la gastronomia ocupa un ampli espai de sabers i sabors, de reflexió intemporal i fugacitat històrica: la gastronomia, com la mateixa religió, és cultura”.
A partir d’aquí tot va anar rodat. Van aparèixer bons cuiners. A Lluís B. li van donar una estrella Michelin. Hi va haver xefs que van començar a dissertar com filòsofs. D’altres van escriure llibres, van sortir a televisió i van firmar grans contractes com si fossin futbolistes. Es van obrir restaurants amb tant soroll mediàtic que semblaven start-ups californianes. I uns quants es van comprometre amb fons de capital que els exigien un ràpid retorn dels diners invertits. En l’última dècada alguns van fracassar al mig d’un clima que tenia tota l’aparença de ser una bombolla…
Fins que va arribar la pandèmia.
Les matemàtiques de la pandèmia són cruels per als restaurants. El negoci depèn d’uns marges que estan directament relacionats amb l’ocupació de l’espai. Les normes de distància social poden fer que un negoci no sigui rendible i sigui més intel·ligent mantenir-lo tancat abans que obert amb pèrdues. El dilema és universal i té la referència més propera en la campanya dels italians, la “Ió non apro” (“Jo no obro”).
La pandèmia ha conduït a l’hostaleria a un escenari radicalment diferent. Hi ha una preocupació per la seguretat que en el millor dels casos durarà encara uns mesos. Hi ha cases en les que s’ha tornat a cuinar després de no fer-ho des de principis de segle. I després hi ha l’economia…  Quan la boira del virus es dissipi, quedarà un paisatge de pèrdua de poder adquisitiu entre sectors de la població.
Fa una setmana que  en Lluís ha reobert el local. Però el que també ha fet és tornar al pollastre a l’ast. Cinquanta-dos anys després. La màquina en la que giren ara és de la mateixa empresa que ja els fabricava a finals dels 60. Però ha canviat tant que sembla un prototip de nau dissenyat per la NASA. Els pollastres també han experimentat canvis. Ja no són els pollastres de Carpanta. De fet, els cuiners no consideren que el pollastre sigui un plat fàcil. N’hi ha que triguen setmanes en el mètode de prova-error fins a aconseguir una pell cruixent i una carn suculenta. El sabor també és clau. Al pollastre l’anomenen la magnòlia dels aliments, combina bé amb sabors forts. Però cal saber fer-ho. Alguns cuiners s’han allunyat de l’agrobusiness i han optat per les races locals. D’altres s’han universalitzat. Els peruans de Barcelona, abans que amb el cebiche, van acumular capital amb el pollastre rostit.

La pandèmia no acabarà amb la restauració. Però obre un període de grans canvis. Serà un entorn més hostil en el que l’opció industrial i imbatible del fast-food, amb més oxigen financer i més espai, part amb avantatges al costat del petit restaurant. Però això ja era previsible. Segurament, tancaran també algunes de les cadenes de restaurants que es van obrir amb grans expectatives financeres. Ja havien començat a fer-ho abans de l’arribada del virus. Però sobreviuran els restaurants que donin bon menjar. Els que sàpiguen fer feliços els seus clients. Els que cuinin els productes locals. Com més locals, millor. Els que s’adaptin el delivery com un servei més. O els que reinventin el pollastre a l’ast, molt temps després que entrés a les nostres cases.

(Publicat a La Vanguardia el 5 de juny de 2020)

Los pollos de Lluís B

Símbolo de la abundancia en los años 60, el pollo asado vive un inesperado regreso en esta obligada fase  de cambios en el mundo de la restauración
El padre de Lluís B. empezó a vender pollos a l’ast en 1968. El pollo tal y como lo comemos hoy es un producto inventado por los americanos en los días que siguieron a la II Guerra Mundial. La economía de Estados Unidos iniciaba una fase de expansión económica que iba a durar treinta años y había una demanda exponencial de proteína para sustentarla. En pocos años, granjeros y genetistas habían conseguido rebajar de veinte a nueve semanas el tiempo de engorde del broiler, una variedad diseñada para dar el máximo de carne y que podía ser producida de forma masiva. Las primeras granjas avícolas se implantaron en España a mitad de la década de los 50. Diez años más tarde el pollo era una de las primeras conquistas de la pequeña e incipiente sociedad de consumo.
El pollo era símbolo de abundancia porque el país tenía muy interiorizado el hambre que había pasado en la postguerra. De hecho, uno de los personajes de historieta más popular y siniestro de aquellos años se llamaba Carpanta. Creado por el dibujante barcelonés José Escobar, Carpanta era un sin techo que vivía bajo un puente y que era capaz de cualquier cosa para poder comer, su única obsesión. Carpanta (que en el sentido estricto del término significa “hambre atroz”) tenía un sueño recurrente: un pollo asado al que siempre estaba a punto de hincarle el diente pero que al final le salían alas y huía volando.
El pollo a l’ast, así llamado porque lo empalan en un gran pincho metálico que gira sobre unas brasas, fue durante mucho tiempo  el único plato precocinado que tenía permitida la entrada en casa. Y solo los domingos.
A comienzos de los 80, Lluís B. se fue a Francia para aprender a cocinar. Los pollos y los canalones no bastaban ya para hacer un restaurante. No fue el único en marcharse fuera. Al país le había entrado una fiebre repentina por comer bien. Los almuerzos de negocios se sofisticaron. Las clases medias cultas enloquecieron con la gastronomía. La frugalidad era una pérdida de tiempo. El chamán local de ese deshielo en las costumbres era Manuel Vázquez Montalbán, un periodista que conectaba el marxismo con la novela negra, el Barça y la comida. Y que escribía cosas como que “la gastronomía ocupa un amplio espacio de saberes y sabores, de reflexión intemporal y fugacidad histórica: la gastronomía, como la misma religión, es cultura”.
A partir de ahí todo fue rodado. Aparecieron buenos cocineros. A Lluís B. le dieron una estrella Michelín. Hubo chefs que empezaron a disertar como filósofos. Otros escribieron libros, salieron en televisión y firmaron grandes contratos como si fueran futbolistas. Se abrieron restaurantes con tanto ruido mediático que parecían start-ups californianas. Y unos cuantos se comprometieron con fondos de capital que les exigían un rápido retorno del dinero invertido. En la última década algunos fracasaron en medio de un clima que tenía toda la apariencia de una burbuja…
Hasta que llegó la pandemia.
Las matemáticas de la pandemia son crueles para los restaurantes. El negocio depende de unos márgenes que están directamente relacionados con la ocupación del espacio. Las normas de distancia social pueden hacer que un negocio no sea rentable y sea más inteligente mantenerlo cerrado antes que abierto con pérdidas. El dilema es universal y tiene la referencia más cercana en la campaña de los italianos, el “Io non apro” (“Yo no abro”).
La pandemia ha conducido a la hostelería a un escenario radicalmente diferente. Hay una preocupación por la seguridad que en el mejor de los casos durará todavía unos meses. Hay casas en las que se ha vuelto a cocinar después de no hacerlo desde principios de siglo. Y luego está la economía…  Cuando la niebla del virus se disipe, quedará un paisaje de pérdida de poder adquisitivo entre sectores de la población.
Hace una semana que Lluís ha reabierto el local. Pero lo que también ha hecho es volver al pollo a l’ast. Cincuenta y dos años después. La máquina en la que giran ahora es de la misma empresa que ya los fabricaba a finales de los 60. Pero ha cambiado tanto que parece un prototipo de nave diseñado por la NASA. Los pollos también han sufrido cambios. Ya no son los pollos de Carpanta. De hecho, los cocineros no consideran que el pollo sea un plato fácil. Los hay que tardan semanas en el método de prueba-error hasta conseguir una piel crujiente y una carne suculenta. El sabor también es clave. Al pollo le llaman la magnolia de los alimentos, combina bien con sabores fuertes. Pero hay que saber hacerlo. Algunos cocineros se han alejado del agrobusiness y han optado por las razas locales. Otros se han universalizado. Los peruanos de Barcelona, antes que con el ceviche, acumularon capital con el pollo asado.

La pandemia no  acabará con la restauración. Pero abre un periodo de grandes cambios. Será un entorno más hostil en el que la opción industrial e imbatible del fast-food, con más oxígeno financiero y más espacio, parte con ventaja al lado del pequeño restaurante. Pero eso ya era previsible. Seguramente, cerrarán también algunas de las cadenas de restaurantes que se abrieron con grandes expectativas financieras. Ya habían empezado a hacerlo antes de la llegada del virus. Pero sobrevivirán los restaurantes que den buena comida. Los que sepan hacer felices a sus clientes. Los que cocinen los productos locales. Cuanto más locales, mejor. Los que se adapten el delivery como un servicio más. O los que reinventen el pollo a l’ast, mucho tiempo después de que entrara en nuestras casas.

(Publicado en La Vanguardia el 6 de junio de 2020)

Dar la cara a distancia

La pandemia acelera el cambio: Uber despide a 3.500 empleados en una sola videollamada y Singapur comunica una condena a muerte a través de Zoom
Que te despidan es una de las cosas más traumáticas que te pueden ocurrir. Despedir a alguien tampoco debe ser fácil. Las últimas décadas han sido turbulentas para la economía, y las empresas, salvo que estén en situación pésima o adolezcan de una gestión envejecida, recurren a consultores externos para que sean ellos los que lleven el peso de estos procesos.  Sobre todo en las reducciones de empleo colectivas. El outplacement, que eufemísticamente se presenta como un servicio de recolocación de la mano de obra que sobra, se inventó hace más de treinta años.
Una de las películas que mejor  retrata estas situaciones es Up in the air,  que cuenta la vida de Ryan Bingham, un hombre al que las empresas contratan para despedir a sus empleados. Bingham es una persona sin referencias, que va de hotel en hotel, de avión en avión. Y es esa falta de conexión con lo que le rodea lo que permite a este ejecutivo sentarse frente a los que va a despedir, mirarles a los ojos y soltarles que tampoco hagan un drama, que al fin y al cabo de las grandes desgracias nacen las grandes oportunidades.  El director de la película, Jason Reitman, no quiso rodar las escenas con actores profesionales y recurrió a personas que hubieran pasado por esta experiencia.  Puso anuncios en los periódicos de Detroit y Saint Louis para encontrar a gente que hubiera sido despedida y recreara ante la cámara sus respuestas. De ahí las caras de devastación y las reacciones desgarradoras que muestran ante el imperturbable Bingham. Rodada en 2009, la película respira el ambiente de fin de mundo que reinaba en las grandes corporaciones  en la América en la Gran Recesión.
En un momento dado de la película, el pragmático Bingham se escandaliza cuando le proponen acabar con los viajes y empezar a despedir a la gente por videoconferencia. Sostiene que la pérdida del vínculo físico sería un gran error de estrategia. Emocionalmente, afirma, es imposible gestionar a distancia situaciones tan delicadas como un despido.
 Once años después de esa escena, las expectativas del cínico Bingham han quedado ampliamente superadas. En las últimas semanas, especialmente en el mundo de las start ups, pero no solo, muchos despidos se han hecho a través de Zoom, un software que permite videollamadas y reuniones virtuales en ordenadores y móviles. El récord parece tenerlo Uber. En la primera semana de mayo, esta empresa que ofrece vehículos con conductor despidió a 3.500 empleados de los servicios de atención al cliente con una videollamada que duró tres minutos. “Tu puesto se ha visto afectado y hoy será tu último día de trabajo con Uber. Seguirás en nómina hasta la fecha indicada en el documento de indemnización” les dijo Ruffin Chaveleau, directora del Centro de Excelencia de la empresa. Según el Daily Mail, a  Chaveleau se le quebró la voz al terminar el mensaje. “Nadie quiere recibir una llamada así” fue la frase final.
La noticia confirma las previsiones apuntadas desde que apareció la Covid-19. La pandemia está sirviendo de coartada para acelerar la implantación de nuevas tecnologías y rediseñar el mundo bajo la inspiración de las grandes empresas que las controlan. Hace unos meses se hablaba con aprensión de “capitalismo de vigilancia”. La realidad indica que estamos superando esos prejuicios. I que los despidos por Zoom, y la implantación de otras aplicaciones que ni tan solo imaginamos,  sobrevivirán al final de la pandemia.
De hecho, despedir por Zoom es fácil porque el mercado laboral ha cambiado drásticamente. Nos gusta pensar que los empleos en los servicios son como los que aparecen en series televisivas como The Office. Es decir, oficinas con jefes tontorrones (Steve Carrell o Ricky Gervais en la ficción),  un par de empleados diligentes, dos trepas, un manitas, un vago elegante, la chica o el chico que les hace suspirar a todos, el listo que se la lleva…  Empresas en las que las personas tienen nombres y apellidos, en las que la convivencia obliga a invertir en las relaciones personales y mantener una “amabilidad”. Espacios en los que pueden nacer historias de amistad, de odio, de afecto… y en los que las situaciones traumáticas son a veces compartidas.
Pero cada día hay menos empresas así. La verdad es que la gente trabaja cada vez más sola. En casa, en la calle, o con mucha suerte, en eso que llaman espacios compartidos. Lo que proliferan son empleos de muy corta duración. Limpiadores, conductores, camareros, mensajeros, conserjes, vigilantes… Personas con las que te puedes cruzar a diario pero con los que es difícil establecer alguna relación. Los cambian tan a menudo que no les tomas cariño. Ellos tampoco se lo ganan. Saben que son perfectamente intercambiables. Hoy están y mañana no. Por eso tampoco invierten en “amabilidad”. Nadie les mejorará el salario por eso. Están más solos. Y por eso se les puede despedir por Zoom.
Nunca sabremos si la emoción que manifestó la Directora de excelencia de Uber con su videollamada fue porque la situación la superaba, por pena o formaba parte del atrezzo. Lo que sí sabemos seguro es que no conocía a ninguno de los 3.000 que despidió.

¿Hay algo más triste que un despido con videollamada? Sí, que te condenen a muerte con videollamada. Punithan Genasan, un malasio de 37 años traficante de heroína ha sido condenado esta semana a muerte  en Singapur. Singapur es un país autoritario, uno de los cuatro en el mundo que aplica la pena de muerte en estos casos. Es la primera vez que resuelve un juicio online “para la seguridad de las personas implicadas en el procedimiento”. No es la primera vez que se comunica a alguien que será ejecutado con una videollamada. Hace unos días ya pasó en Nigeria. En ambos casos, los grupos de derechos humanos han protestado. Preguntado por Reuters, un representante de la empresa Zoom en Singapur no quiso hacer comentarios.

(Publicado en La Vanguardia el 24 de mayo de 2020)

Donar la cara a distància

La pandèmia accelera el canvi: Uber acomiada 3.500 empleats en una sola videotrucada i Singapur comunica una condemna a mort a través de Zoom
Que t’acomiadin és una de les coses més traumàtiques que et poden passar. Acomiadar algú tampoc ha de ser fàcil. Les últimes dècades han estat turbulentes per a l’economia, i les empreses, tret que estiguin en situació pèssima o pateixin d’una gestió envellida, recorren a consultors externs perquè siguin ells els que portin el pes d’aquests processos.  Sobretot a les reduccions d’ocupació col·lectives. L’outplacement, que eufemísticament es presenta com un servei de recol·locació de la mà d’obra que sobra, es va inventar fa més de trenta anys.
Una de les pel·lícules que millor retrata aquestes situacions és Up in the air,  que explica la vida de Ryan Bingham, un home que les empreses contracten per acomiadar els treballadors. Bingham és una persona sense referències, que va d’hotel en hotel, d’avió en avió. I és aquesta falta de connexió amb tot el que l’envolta el que permet a aquest executiu asseure’s davant les persones que acomiadarà, mirar-los als ulls i demanar-los  que tampoc facin un drama, que al cap i a la fi, de les grans desgràcies neixen les grans oportunitats.  El director de la pel·lícula, Jason Reitman, no va voler rodar les escenes amb actors professionals i va recórrer a persones que haguessin passat per aquesta experiència.  Va posar anuncis als diaris de Detroit i Saint Louis per trobar gent que hagués estat acomiadada i recreés davant la càmera les seves respostes. D’aquí les cares de devastació i les reaccions colpidores que mostren davant l’impertorbable Bingham. Rodada el 2009, la pel·lícula respira l’ambient de fi del món que regnava a les grans corporacions a l’Amèrica de la Gran Recessió.
En un moment donat de la pel·lícula, el pragmàtic Bingham s’escandalitza quan li proposen acabar amb els viatges i començar a acomiadar la gent per videoconferència. Afirma que la pèrdua del vincle físic seria un gran error d’estratègia. Emocionalment, explica, és impossible gestionar a distància situacions tan delicades com un acomiadament.
 Onze anys després d’aquella escena, les expectatives del cínic Bingham han quedat àmpliament superades. En les últimes setmanes, especialment al món de les start ups, però no només, molts acomiadaments s’han fet a través de Zoom, un software que permet videotrucades i reunions virtuals en ordinadors i mòbils. El rècord sembla tenir-lo Uber. En la primera setmana de maig, aquesta empresa que ofereix vehicles amb conductor va acomiadar 3.500 empleats dels serveis d’atenció al client amb una sola videotrucada que va durar tres minuts. “El teu lloc s’ha vist afectat i avui serà el teu últim dia de treball amb Uber. Seguiràs en nòmina fins a la data indicada al document d’indemnització” els va dir Ruffin Chaveleau, directora del Centre d’Excel·lència de l’empresa. Segons el Daily Mail, a Chaveleau se li va trencar la veu a l’acabar el missatge. “Ningú no vol rebre una trucada així” va ser la frase final.
La notícia confirma les previsions apuntades des que va aparèixer la Covid-19. La pandèmia està servint de coartada per accelerar la implantació de noves tecnologies i redissenyar el món sota la inspiració de les grans empreses que les controlen. Fa uns mesos es parlava amb aprensió de “capitalisme de vigilància”. La realitat indica que estem superant aquells prejudicis. I que els acomiadaments per Zoom, i la implantació d’altres aplicacions, que ni tan sols no imaginem, sobreviuran al final de la pandèmia.
De fet, acomiadar per Zoom és fàcil perquè el mercat laboral ha canviat dràsticament. Ens agrada pensar que els llocs de treball als serveis són com els que apareixen a les sèries televisives com The Office. És a dir, oficines amb caps ximplets (Steve Carrell o Ricky Gervais a la ficció), un parell d’empleats diligents, dos grimpaires, un manetes, un gandul elegant, la noia o el noi que els fa sospirar tots, el llest que se l’acaba emportant…  Empreses on les persones tenen noms i cognoms, en les quals la convivència obliga a invertir en les relacions personals i mantenir una “amabilitat”. Espais en els quals poden néixer històries d’amistat, d’odi, d’afecte… i en els quals les situacions traumàtiques són de vegades compartides.
Però cada dia hi ha menys empreses així. La veritat és que la gent treballa cada vegada més sola. A casa, al carrer, o amb molta sort, en això que anomenen espais compartits. El que proliferen són llocs de treball de molt curta durada. Netejadors, conductors, cambrers, missatgers, conserges, vigilants… Persones que et pots trobar cada dia en algun moment però amb les que és difícil establir alguna relació. Els canvien tan sovint que no els hi prens afecte. Ells tampoc no se’l guanyen. Saben que són perfectament intercanviables. Avui hi són i demà no hi són. Per això tampoc no inverteixen en “amabilitat”. Ningú no els millorarà el salari per fer-ho. Estan més sols. I per això se’ls pot acomiadar per Zoom.
No sabrem mai si l’emoció que va manifestar la directora d’excel·lència d’Uber en la seva videotrucada va ser perquè la situació la superava, per pena o perquè formava part de l’attrezzo. El que sí que sabem segur és que no ella no coneixia cap de les 3.000 persones que va acomiadar.

Hi ha una cosa més trista que un acomiadament amb videotrucada? Sí, que et condemnin a mort amb videotrucada. Punithan Genasan, un malaisi de 37 anys traficant d’heroïna ha estat condemnat aquesta setmana a mort a Singapur. Singapur és un país autoritari, un dels quatre al món que aplica la pena de mort en aquests casos. És la primera vegada que resol un judici en línia “per a la seguretat de les persones implicades en el procediment”. No és la primera vegada que es comunica a algú que serà executat amb una videotrucada. Fa uns dies ja va passar a Nigèria. En els dos casos, els grups de drets humans han protestat. Preguntat per Reuters, un representant de l’empresa Zoom a Singapur no va voler fer comentaris.

(Publicat al diari La Vangurdia el 23 de maig del 2020)

Història d’una destrucció

L’onada de sobredosi, suïcidis i alcoholisme que assola els EUA des de fa dues dècades il·lustra el declivi de la classe treballadora tradicional en aquell país
Un pegat de fentanil és una arma de doble tall. La medicina utilitza aquest opioide sintètic per al dolor oncològic i per als dolors crònics que impedeixen de portar una vida normal. Amb el fentanil els pacients entren en una fase de calma i somnolència i, en segons quins casos, en una mena de felicitat desinhibida. Manipular aquests pegats és delicat. El primer que un aprèn és a no tocar amb els dits el costat adhesiu que està impregnat amb la substància. El risc d’accident, segons adverteix el prospecte que els acompanya, és molt alt.
La potència d’un opioide es mesura per l’equivalència amb la morfina. Un mil·ligram d’heroïna és tres vegades més potent que un de morfina. Un mil·ligram de fentanil és cent vegades més potent. Als Estats Units el fentanil es prescriu legalment, però també es pot obtenir al carrer. L’il·legal es fabrica a la Xina, entra als Estats Units a través de Mèxic i en els últims anys apareix implicat en un munt de sobredosi.
Aquesta és una història de dolor i mort, la història d’una epidèmia que ha matat mig milió de persones només entre els anys 1999 i 2013. Encara que aquí les morts no les ha provocat cap virus; són resultat de la desesperació. Es materialitzen en forma de sobredosi per drogues, suïcidis o cirrosis alcohòliques. El com l’epidèmia va ser detectada és una història apassionant explicada per dos grans economistes, Anne Case i Angus Deaton. I la troballa ajuda a entendre la història recent dels Estats Units.
Case i Deaton van iniciar la investigació l’estiu del 2014 a Montana. Volien saber per què el nombre de suïcidis a Madison County, lloc plàcid on estiuegen, era quatre vegades superior al de Mercer County, a New Jersey, on viuen. El patró del suïcida era recurrent:  blanc de mitjana edat i baixa formació. Case i Deaton van començar a creuar grans quantitats de dades. “La sorpresa va ser que no sols creixien els suïcidis- expliquen-, també ho feien les morts”.
Quan observaven les corbes de mortalitat de la gent gran, aquestes mostraven un descens continuat. Contràriament, les morts creixien entre els blancs d’entre 45 i 54 anys, la qual cosa contrasta amb un dels trets de la demografia del segle XX, la reducció generalitzada de la mortalitat. Eren morts autoinflingidas. I eren més freqüents en districtes dels quals l’ocupació industrial havia desaparegut. El 2015 van publicar un primer article que va causar enrenou: era a les zones on més s’havia estès l’epidèmia on més es va votar Donald Trump en les presidencials del 2016.
Ara acaben de publicar un llibre, “Death of Despair” (Princeton University) on intenten explicar les causes d’aquesta desesperació.
El nus de la investigació és el dolor. El dolor crònic que no et deixa  dormir. Que fa la vida més difícil. El dolor que augmenta amb l’edat i que és més comú entre els que exerceixen les pitjors ocupacions. El dolor que pot portar a la mort. “La gent se suïcida quan pensa que no val la pena viure aquesta vida”. Cent milions de nord-americans tenen dolor crònic, segons l’Acadèmia Nacional de Ciències i la xifra va en augment. No hi ha una única explicació. S’ha parlat d’obesitat, de pèrdua d’ocupació de qualitat i la seva substitució per llocs de treball gens satisfactoris…
A inicis dels 90 Estats Units va viure un canvi radical en la consideració del dolor. Es van liberalitzar els opioides. Oxycontin, elaborat per la farmacèutica Purdue el 1996 es va convertir en el més prescrit. Per a l’artritis, el mal d’esquena, per a qualsevol dolor… El 2000 se’n prescrivien milions de dosis mensuals. Els opioides tenen la virtut de resoldre el problema del dolor en 24 hores. Però a l’eufòria inicial pot succeir-li la tolerància i l’addicció. “Aquesta progressió està lluny de ser automàtica, però és comuna”. Quan van arribar les crítiques, alguns metges van restringir les prescripcions. Però els afectats van trobar la dosi diària al carrer  en forma d’heroïna o de fentanil, que va arribar al mercat el 2013 i va provocar una sobtada onada de morts.
Case i Deaton culpen de gran part del que ha passat al sistema sanitari. Consideren que la indústria farmacèutica té a Washington una influència sense parió a les capitals europees. Enquadren el malestar que va portar a l’epidèmia en la globalització. En el canvi en les condicions de vida per la pèrdua dels llocs de treball ben pagats de la indústria. I creuen que el mercat laboral ha consolidat una barrera infranquejable entre els llicenciats (bachelor degree) i la resta, condemnats a feines de mala qualitat de les que no podran sentir-se mai orgullosos i amb les quals no podran identificar-se mai.   Homes, sobretot homes, sense perspectiva.
És la fi de la vella classe treballadora als Estats Units, que va assolir el zenit a mitjans dels 70. Perceben el seu crepuscle en la desintegració de les seves institucions: el declivi del sindicalisme, la crisi de les esglésies, la caiguda dels matrimonis i l’augment de fills fora de la parella. El final del món que permetia accedir a la classe mitjana, formar els fills, tenir vacances i gaudir dels nets. L’epidèmia definiria, en certa manera, aquest final d’era i la pèrdua de sentit del vell món.
Però, perquè els blancs? A finals dels 70, els afroamericans van patir la primera gran epidèmia de sobredosi. Els anys terribles del crack. La comunitat negra va ser la primera en patir els canvis al mercat laboral que ara colpegen als blancs. Però se’n van saber sortir. Els negres han millorat entre el 1970 i el 2000. Els blancs pobres, en canvi, se senten discriminats i culpen les minories. L’epíleg a aquesta història el posa  l’escriptora Carol Anderson: “El que sempre ha estat privilegiat, sent la igualtat com a opressió”. La resta ja és política.

Postdata: abans del coronavirus els opioides segaven la vida de 130 americans cada dia. La pandèmia ha agreujat sensiblement aquelles xifres.

(Publicat a La Vanguardia el 10 de maig del 2020)