Ningú no ho sabrà


El teletreball obre una època radicalment nova en les relacions laborals. També més arriscada: el treball aïllat ens fa a tots més vulnerables

El segle XXI va començar a Cervera. El febrer del 2002. El dia que la multinacional Lear Corporation, que fabricava cables i components per a cotxes, va anunciar que tancava la planta de la capital de la Segarra (1.300 treballadors) per endur-se la feina a Katowice (Polònia), on s’hi pagaven salaris més baixos. Mesos abans la opinió pública havia après a fer servir amb fluïdesa un concepte nou, deslocalització. Els anys després de Lear van confirmar que allò no havia estat un accident, sinó un canvi estructural. Les empreses que feien productes de menys valor afegit marxaven per instal·lar-se a territoris on els costos laborals eren més baixos.

Un altre tancament que va tenir força ressò va ser el de Samsung (447 treballadors) a Palau de Plegamans, on  hi feien carcasses per equips audiovisuals. Va ser el mes de gener del 2004. Com a Lear, la gran majoria dels que hi treballaven eren dones. En una assemblea que es va celebrar a Sabadell per discutir la conveniència d’acceptar la indemnització de l’empresa, s’hi va escoltar de tot. Parlaments emocionats, combatius, i també alguns de molt pragmàtics. El parlament que més em va impressionar va ser el d’una  treballadora molt jove. Va dir: “A mi que em donin la pasta, que jo ja em buscaré  feina en una altra fàbrica”.

La frase s’ha d’emmarcar. Perquè era  pràctica i poc realista. Probablement ella no va trobar la feina que pensava. No en una “fàbrica”, no en una cadena de muntatge com la de Samsung. El més probable (en la hipòtesi que fos una persona de formació bàsica) devia ser un futur als serveis, segurament pitjor pagat del que ho havia estat.Ella no ho sabia. Ni ella ni gairebé ningú. Però el món havia donat un tomb i havia entrat en una fase d’hiperglobalització, com la qualifica l’economista Pol Antràs en un treball acabat de publicar [Is the World Economy De-Globalising?  CEPR]. Entre els 80 i la primera meitat dels 2000 havien descarregat damunt dels nostres caps tres fúries violentes. Una, la revolució d’internet, que va reduir a mínims el cost de transmetre informació a llarga distància; l’altra, l’edat d’or de la liberalització comercial, quan molts països van  desmantellar les barreres que havien aixecat en la postguerra europea. I la tercera, la incorporació de milions de persones al mercat de treball global. De països de l’Est d’Europa, de la Xina i de la Índia. Només ells sumaven el 43,5% de la població mundial el 1990 (Banc Mundial). Eren massa coses juntes com per no imaginar que tard o d’hora els assalariats de les fàbriques occidentals no n’acabarien pagant el preu.

Diuen els meteoròlegs que a l’ull de l’huracà s’hi viu una calma absoluta. Una cosa semblant va passar aleshores. Perquè els canvis en la feina (de la indústria manufacturera als serveis, dels pobles de l’interior a la gran ciutat) es van viure sense gaire angoixa. No era que els mitjans de comunicació no parlessin de la fugida de la indústria més barata. Però tant Catalunya com Espanya anaven dopades de construcció i de turisme i la macroeconomia ho aguanta tot i té la virtut d’emmascarar els canvis.

Hem entrat en una altra fase de turbulències? O després de la pandèmia farem el camí de la globalització a l’inrevés? Antràs diu que no. Que no és probable ni una cosa ni l’altra. La globalització s’ha moderat, cert. Però la causa d’aquesta desacceleració  és que el període de canvis viscut entre el 1986 i el 2008 va ser tan intens que és irrepetible. No seria sostenible.

Però sovint la història fa revolts inesperats. Vet aquí que arriba la pandèmia. Que ha fet que en els darrers nou mesos, una part important de la població occidental s’hagi vist obligada a treballar des de casa.  El que no havien aconseguit trenta anys de màrqueting  i de pedagogia tecnològica ho ha aconseguit un  virus. Els que hem treballat des de casa hem après moltes coses. La comoditat de no desplaçar-se, per exemple. O de treballar en el lloc que vas triar per viure (si és el cas). Però també hem descobert que el treball a casa et pot aïllar. O pot ser un infern si vius en un pis petit ple de canalla.

I les empreses, què n’han après de tot aquest experiment? Fonamentalment una cosa: li  han perdut la por a fer treballar la gent a distància, a gestionar equips humans dispersos. Sempre hi haurà caps que no toleren aquesta distància. I sempre hi haurà feines que exigeixen un mínim d’interacció. Però és raonable pensar que algunes de les coses apreses durant la pandèmia es quedaran un temps. La que més, la prevenció cap a les relacions interpersonals en benefici dels intercanvis virtuals. No hi ha res com el cara a cara per tancar segons quins tractes, però potser no cal desplaçar-se si això comporta riscos.

I aquí és on hi ha el perill. En els anys més intensos de la globalització va quedar clar que les cadenes de muntatge podien canviar de lloc. En canvi, el treball d’oficina era més difícil de traslladar. Hi havia raons culturals i idiomàtiques que protegien aquestes activitats  de la competència de països llunyans. Ara, però, que les empreses ja es troben més còmodes amb el treball a distància, la temptació de transferir aquestes feines a tercers serà més gran. No ens despertarem amb la notícia que una consultora tanca a Barcelona per obrir a Bombai. Però sí que hi haurà més pressió per reduir algunes activitats presencials per externalitzar-les a través de plataformes de treball a demanda. Qui hagi conegut alguna d’aquestes plataformes, com Upwork, veurà les possibilitats que s’obren a les empreses: disseny, màrqueting, comptabilitat,  suport administratiu, redacció, traducció…

Per tant, tot apunta que la globalització de la feina seguirà. Serà més suau i silenciosa que en els 2000. Però no menys dolorosa.  La gent a la que li tancaven la fàbrica almenys feia soroll. Es manifestaven,  tocaven la botzina a la plaça de Sant Jaume i fins i tot sortien als informatius de televisió. La gent que treballa des de casa que perdi la feina no farà soroll. En realitat, ni tan sols sabrem si l’ha perdut.

(Publicat a La Vanguardia el 6 de desembre de 2020)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s