Furor pels màsters

L’obsessió de certa classe política per col·leccionar màsters i postgraus amenaça amb arruïnar-ne el valor
Abans només estudiaven els rics i ara només estudiem els pobres”. Frase llegida a Twitter arran de l’escàndol del màster de Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid. Reflecteix la perplexitat que provoca conèixer la facilitat amb què algunes persones obtenen un ­títol de postgrau universitari. Saber que hi ha alumnes que van regularment a classe, fan els treballs i es presenten a exàmens. I d’altres que no ho fan, que reben aprovats generals i se’ls convaliden les assignatures de sis en sis.
Thorstein Veblen va escriure els primers anys del segle XX que els signes que distingien les elits eren l’ociositat i l’ostentació de la riquesa. Avui molta d’a­questa ostentació es consumeix en privat. I les elits busquen en la feina el sentit a la seva vida. Es deixen seduir pel consum responsable, perquè és “autèntic”; pel ­viatge “veritable”, el trekking. Els agrada conrear l’esperit (són grans consumidors de cultura) i la salut (van al gimnàs, fan esport i freqüenten la medicina preventiva).
Però el que marca realment la diferència és l’educació. Una obsessió que comença amb els fills, vistos com un projecte en constant millora. I que continua al llarg de tota la vida. Més enllà de la universitat. Espanya va universalitzar l’educació superior en la dècada modernitzadora dels 80. El sistema de beques va permetre l’accés de la gran majoria al títol universitari. I el sistema de màsters i postgraus va matisar aquella tendència igualitarista.
Certa classe política ha fet de màsters i postgraus un signe d’ostentació. En rea­litat els col·leccionen. Pablo Casado, vicesecretari de Comunicació del PP, en té per Harvard (en realitat van ser quatre ­dies a Aravaca, Madrid), Georgetown, l’Institut d’Empresa i l’Iese. Sense comptar el de la Universitat Rey ­Juan Carlos, epi­centre de l’escàndol que afecta Cifuentes i altres alts càrrecs del PP madrileny. La universitat ha quedat tocada per la lleugeresa i “ductilitat” acadèmica, però potser calgui recordar que va ser creada en l’entorn del PP com a rèplica a la Carlos III, controlada pel PSOE. Però tornem als màsters. El ­rècord el té Emilio Argüeso Torres, se­cretari d’organització de Ciutadans a la Comunitat Valenciana. Assegura estar cursant alhora tres graus universitaris i quatre postgraus en cinc universitats di­ferents. Un màquina.
Els màsters guarneixen el currículum d’aquests polítics. Amb aquests títols volen acreditar que saben tant de tot que si estan en política és perquè els mou la ­vocació (quan en realitat potser vulguin amagar que no saben fer una altra cosa). Però el resultat d’aquesta obsessió, i les pràctiques corruptes que han nascut al seu voltant, han provocat el desconcert sobre les condicions en què s’imparteixen aquests títols en determinades univer­sitats i centres d’ensenyament. La mo­dernitat de les societats capitalistes es ­defineix per la qualitat de les seves ins­titucions. Al capitalisme espanyol només li faltava que part del seu sistema universitari s’hagi de posar en quarantena.
(Publicat a La Vanguardia el 14 d’abril del 2018)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s