Dos hores amb Mariano

Les cambreres de pis, les ‘kellys’, es fan un lloc a l’olimp dels anomenats agents socials

Jason Moyer-Lee és un nord-americà de 32 anys nascut a Maine, fill de votants demòcrates. Es va doctorar en economia i la seva habilitat són les accions sorpresa i el parlar i parlar… Té un estil directe, poca retòrica i poc discurs. Des del 2016 és el secretari general del minúscul IWGB (Independent Workers Union of Great Britain), i el malson dels grans sindicats britànics.
Moyer-Lee està darrere de la primera derrota d’Uber a Londres, el 2016, quan un tribunal va negar que els seus conductors fossin ocupats per compte propi. Va dirigir l’estratègia per aconseguir vacances i baixes pagades per a les netejadores de la Universitat de Londres. Ara secunda els repartidors de Deliveroo, enfrontats amb l’empresa per unes tarifes raonables.

Moyer-Lee és home de cabell curt i i recada a l’orella. La seva semblança amb Vladimir Ilitx, Lenin, i altres revolucionaris del segle XX és mínima. Però els afiliats a l’IWGB són el més semblant al proletariat del segle passat. És un magma que es nodreix d’empleats de la gig economy (repartidors, conductors…) i de l’última baula de les grans cadenes de subcontractació. Gent que es mou en uns estàndards de salaris i condicions laborals que haurien estat inacceptables fa dues dècades. I als que els sindicats tradicionals, paradoxalment, semblen haver abandonat.
L’últim miracle econòmic espanyol, en la versió turística, té el revers fosc -i combatiu- en les anomenades cambreres de pis (les kellys, les que netegen). És un exèrcit invisible de dones (cent mil, dues-centes mil?) que netegen habitacions d’hotels a uns preus i a un ritme de treball que només s’expliquen per les escletxes obertes amb l’última reforma laboral. Que dijous visitessin La Moncloa diu molt de la seva gran capacitat de treball. Organitzar-se en aquest univers de solitud i aïllament no ha d’haver estat fàcil per a aquestes dones.
Mariano Rajoy va accedir a fotografiar-se amb un grup de kellys en part pel context d’incertesa en què viu el govern espanyol davant un horitzó electoral que no controla. Angoixat perquè el front social (ja bastant calent amb els pensionistes) no es compliqui. Les fotografies a la Moncloa tenen un baix nivell estètic. Però el seu valor simbòlic és alt en l’hipercodificat món de sindicats i patronals. Les kellys ja hi són. Ja s’han fet un lloc a l’olimp dels “agents socials”. Són un reflex de com està canviant la societat i les relacions laborals.
Rajoy “els va regalar” dues hores del seu temps a les kellys, durant les quals aquestes cinc dones van explicar la situació de les centenars de milers d’empleades que representen. I elles “li van regalar” a Rajoy les dues millors hores del dia. Un mal dia en què el rebuig d’Alemanya d’extradir Carles Puigdemont per rebel·lió li va obrir al president espanyol una greu crisi d’estat.

 

(Publicat a La Vanguardia el 7 d’abril del 2018)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s