Aixeca’t i ves a comprar!

Com es fa perquè algú s’aixequi, deixi el mòbil i entri a comprar en una botiga?
Hi havia els aparadoristes famosos. Els de Tiffany’s i Selfridges. I hi havia els altres. Gent de procedència més eclèctica i poc coneguda. Talent local i autodidacte. En l’edat d’or del tèxtil, cap als anys setanta, hi havia fabricants que tenien els seus propis aparadoristes i els oferien als clients. Preferentment als comerços multimarca (avui pot semblar estrany, però abans molts comerços venien roba de moltes marques). Molts eren petits negocis familiars, poc sofisticats i una mica desorientats. Els aparadoristes els ajudaven a organitzar-se amb els quatre trucs apresos.
Es tractava que els vianants se sentissin atrets i entressin a comprar. La competència llavors era enorme però era més fàcil que el públic entrés que no pas ara. El client era la multitud que vagarejava pels carrers els caps de setmana per distreure’s. Una vegada dins de la botiga, tot depenia de l’habilitat del venedor. D’aconseguir que la clienta que entrava per comprar el jersei del color de moda d’aquella temporada sortís amb alguna cosa més, amb una cosa en la qual ni tan sols havia pensat. En aquells anys el client era fàcil de caçar. Els venedors, si eren bons, s’hi llançaven com taurons que envestien un banc de sardines. Sempre atrapaven alguna cosa.
Avui hi ha aparadoristes molt bons. Més professionalitzats. Però el client és cada vegada menys al carrer. I si ho està, amb prou feines mira el que l’envolta. Viu enganxat al mòbil. Ajagut al sofà del menjador o al llit de l’habitació. Segueix cada vegada menys la moda, li importen un rave les desfilades i molt poc les col·leccions i els colors de cada temporada. Compra cada vegada més pel mòbil. Viu pendent de quatre influencers . I cada vegada freqüenta menys això que ara anomenen de forma tan descarnada “botigues físiques”.
Com aconseguir que els clients potencials s’aixequin i vagin a comprar? Què és el que motiva algú a fer aquest pas? Quin és el sentit final d’una “botiga física”, a més de donar una mica de vida i de llum a les aglomeracions urbanes? Hi ha molta gent preocupada per això. I col·lectius professionals que busquen respostes (dijous vinent, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya organitza unes jornades sobre el futur dels espais ­co­mercials).
Encara que, en casos com el de la moda, potser no tota la culpa és del mòbil i de la venda en línia. Pot passar que vestir-se ja no sigui tan important com ho era fa trenta anys. Pot ser que per millorar l’autoestima no faci falta canviar tantes vegades de roba i n’hi hagi prou amb passejar unes hores diàries per les xarxes socials. O que activitats com menjar, viatjar o la tecnologia omplin més el potencial client que comprar roba. És la hipòtesi extrema, la mort de la roba com l’entenem avui (The death of clothing , segons reportatge del febrer de Bloomberg als Estats Units). Però de moment només és això. Una hipòtesi.
(Publicat a La Vanguardia el 17 de març del 2018)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s