El pròxim Mobile

L’autocomplaença és el pitjor dels mals possibles, l’avís que un s’acosta a la zona perillosa

Falta una setmana perquè comenci el Mobile World Congress (MWC). La seva celebració és una de les millors mostres de la fórmula barcelonina d’èxit. En aquest cas concret, la feina d’una institució com la Fira, que va saber posar en valor els actius que tenia al seu voltant per captar l’esdeveniment (el 2006) i connectar la ciutat amb un sector, la telefonia mòbil, en el qual la seva economia amb prou feines hi tenia presència. Va ser el toc tecno que li faltava a Barcelona per acabar de construir la marca.
Tot i això, l’edició que comença el proper 26 de febrer té un caràcter molt especial després dels esdeveniments que van marcar el 2017, en especial el tram final de l’any. Per això, hi ha dues maneres de veure aquest Mobile des del punt de vista ciutadà. Hi ha els optimistes, que consideren que l’esdeveniment marcarà el retorn del bon rotllo i de la confiança. I els pessimistes, que pensen que ens observaran amb lupa i que l’error més insignificant pot enfonsar-nos en la misèria. El més raonable és fer cas dels primers. Del MWC, a l’exterior només interessa la tecnologia. I hauria de passar una cosa terrible perquè l’organització ocupés el primer pla informatiu.
Dit això, tampoc no aniria malament aprofitar el moment d’inflexió pel qual travessa la ciutat per reinventar la seva oferta, el relat, la història que explica. El 2017 van passar moltes coses. Un atemptat a la Rambla, els fets d’octubre, la pèrdua de la seu de l’Agència del Medicament. I també es va refermar la idea que hi ha saturació turística en determinats segments i territoris de la ciutat (o almenys, capes significatives de la població així ho veuen).
De tots aquests mals n’hi ha un del que se’n parla menys i que actua com a obstacle perquè la ciutat pugui avançar. És l’autocomplaença. Aquella malaltia que va afligir les administracions, que van pensar que la ciutat tenia grans possibilitats d’acollir la seu dels medicaments. Van mesurar malament les seves forces. I ara ja està clar que la ciutat no ho aguanta tot. Que de tant en tant cal fer-li un reset.
Quan l’autocomplaença s’instal·la, el risc està assegurat. Forçant la comparació, és el que en finances es coneix com el “Moment Minsky”. L’economista Hyman Minsky va escriure als anys 70, que en els períodes de vaques grasses, bancs, empreses i inversors guanyen confiança i assumeixen cada vegada més riscos. La normalització del “les coses van bé” porta a l’especulació. I al final al precipici. Al dia en què tothom vol vendre. És el “Moment Minsky”, l’essència de la naturalesa inestable dels mercats financers. Les ciutats no són mercats financers. I Barcelona tampoc no va enfonsar en la catàstrofe a finals del 2017. Però va constatar que la normalitat de l’èxit en la qual ha viscut durant anys potser s’ha acabat.

 

(Publicat a La Vanguardia el 17 de febrer del 2018)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s