Un diagnòstic provisional

L’últim trimestre del 2017 a Catalunya mostra una hostaleria en hores baixes, però una indústria en expansió

 

Maurice Obstfeld és un senyor llargarut que porta unes enormes ulleres de pasta. És el director econòmic de l’FMI, l’home que supervisa els diagnòstics que fa aquesta institució de l’economia mundial i de cada país. El 10 d’octubre passat, Obstfeld va presentar a Washington les previsions semestrals del Fons per a Espanya. Va dir aleshores dues coses. Una, que les tensions econòmiques derivades del conflicte català podien encomanar a altres països i va esmentar expressament Portugal. I dos, que Espanya i Catalunya havien de negociar per resoldre aquelles tensions.
Aquell mateix dia, només unes hores després de la conferència d’Obstfeld, Carles Puigdemont intervenia a Barcelona davant el Parlament de Catalunya amb un discurs en el qual declarava i suspenia la república en l’interval d’uns minuts. No era realment el millor dia perquè el missatge del Fons fos ben rebut a Madrid. L’FMI no és la germaneta dels pobres. És una institució que recomana i obliga a aplicar receptes d’ajust de difícil digestió per als governs perquè solen ser impopulars. Però aquesta vegada l’FMI no proposava cap sacrifici. El que va provocar la irritació de les autoritats espanyoles va ser que utilitzés el verb “negociar” -un terme que està en el llenguatge habitual de la institució i que portava implícit el suggeriment de negociació entre les parts. I això no era acceptable. Quan l’endemà els periodistes li van demanar a Obstfeld que concretés els seus comentaris, el també exprofessor de Berkeley no va obrir la boca.
Obstfeld no ha tornat a parlar de “Catalonia” fins aquesta setmana. Ho va fer dilluns passat, quan va presentar a Davos les últimes previsions en les hores prèvies a l’obertura del fòrum. Aquesta vegada el to va ser ja molt diferent: va parlar de tensions a Catalunya i va afegir immediatament que es tractava d’un “afer intern”. Però no va canviar de diagnòstic. A l’octubre, l’FMI havia advertit dels riscos del conflicte per a l’economia. Aquesta setmana, amb una opinió pública de nou en alerta per la febril activitat de Puigdemont, va utilitzar la crisi política catalana com a justificant que Espanya hagi estat l’única gran economia europea que no ha vist augmentada la seva previsió de creixement. La qüestió catalana, en suma, persegueix a l’economia espanyola com una taca…
El diagnòstic de l’FMI no aclareix tampoc gaires coses. Des que es va iniciar la crisi catalana, les institucions de prospectiva no han deixat d’aventurar escenaris d’impacte. Del Banc d’Espanya a Funcas, del BBVA a l’Airef. En un primer moment amb vaticinis de recessió per al 2018. Després, amb pronòstics molt més suaus i fins i tot algun (l’Airef) de caire positiu. Els hotelers, aquesta setmana, han dibuixat un panorama molt ombrívol per a Barcelona en l’últim trimestre del 2017. Però l’Enquesta de Població Activa (l’EPA) ha revelat un impacte mínim de la crisi en l’ocupació. Gràcies a la indústria, que crea llocs de treball i està en expansió.
L’impacte de la crisi catalana en l’economia no té encara de diagnòstic definitiu.

 

(Publicat a La Vanguardia el 27 de novembre del 2018)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s