Discrets

Cohesió, discreció i sentit de l’oportunitat, les claus de l’èxit de la fórmula portuguesa

 

En relacions internacionals s’utilitza el terme soft power per descriure les habilitats d’un país per influir i fer-se sentir sense recórrer a la força. Estats Units, per exemple, i almenys fins a l’arribada de Donald Trump, sempre ha jugat amb avantatge gràcies a la seva hegemonia al món de la cultura (la televisió) o dels negocis (les normes que regulen les activitats econòmiques). El terme se li atribueix a un professor de Harvard, Joseph Nye, i és tan propi dels bons temps de la globalització -meitat dels anys 90- com el llibre de dos economistes, també de Harvard, “La Mida de les Nacions”. Alberto Alesina i Enrico Spolaore raonaven que en un període d’obertura comercial i de pau com el que es percebia, els països petits -més cohesionats, menys heterogenis- podien respondre millor a les expectatives dels seus ciutadans i podien fins i tot ser més eficients en el seu desenvolupament econòmic.
Portugal no encaixa en cap d’aquests patrons. No ha estat un país amb una projecció exterior identificable (al món modern pesa molt més la gran maquinària audiovisual brasilera, antiga colònia). Sí que és una economia petita, de deu milions d’habitants. Però no ha estat una economia eficient ni tampoc “cool”, com sí que ho han estat Islàndia i Dinamarca. És més, Portugal s’ha sentit moltes vegades minúscula al costat de l’Espanya dels grans grups empresarials que han colonitzat en part la seva economia. Només fins fa un any i mig, amb l’arribada d’un govern d’esquerres que ha revertit amb més velocitat de la prevista les polítiques d’austeritat de la Comissió Europea, l’habilitat portuguesa s’ha vist modestament vindicada.
Malgrat tot això, ha estat un portuguès, José Manuel Durao Barroso, que ha presidit la Comissió Europea durant deu anys. Un altre portuguès, António Guterres, va ser nomenat el 2005 alt comissari de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) per a escalar fa un any a la secretaria general de l’ONU. Aquesta mateixa setmana, Mário Centeno, un economista format al banc central portuguès, acaba de ser nomenat president de l’Eurogrup, l’informal però influent consell de ministres de Finances de la Unió Europea. Com s’ho fan?
Si es compara el quadre de mèrits portuguès amb el del poderós veí espanyol (de més dimensió i vocació de presència exterior) el misteri és digne de ser estudiat. Els experts apunten dos elements bàsics en la fórmula d’èxit portuguesa. Una és la cohesió. En això Portugal encaixa amb la teoria que és millor petit però cohesionat que gran però malavingut. L’altra, la discreció. Els portuguesos són especialment poc propensos al soroll. I això es percep fins i tot per a qui transita físicament d’un país a l’altre.
Cohesió. Discreció. I potser, també un evident sentit de l’oportunitat. Portugal es va fer independent com a país i va trencar amb la monarquia espanyola el 1640, aprofitant que aquesta estava distreta amb les revoltes d’Holanda i de Catalunya.
Francament, vist així, quina enveja fan.

 

(Publicat a La Vanguardia el 9 de desembre de 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s