El silenci d’Europa

Europa, les seves institucions, han d’estar demà i en els propers dies a l’altura de la confiança que se’ls ha donat

 

Hi ha un comentari que es repeteix els últims dies a les converses. “I Europa? Dirà alguna cosa, veritat?” La gent ho diu amb naturalitat. Hi tenen una relació personal, íntima. Els alemanys, per exemple, pensen que Europa els deu alguna cosa. Demanen una explicació pels diners gastats durant la crisi. Aquí a baix, a Catalunya, també pensen que se’ls deu alguna cosa. Una resposta. Que els aclareixin si ser ciutadà europeu implica que es poden clausurar webs, fer-te desaparèixer de Google, bloquejar comptes o suspendre drets individuals elementals.
Europa ha estat un gran suport per als països del Sud d’Europa. Les seves institucions, els seus fons, han servit perquè aquestes economies construeixin ponts, restaurin edificis històrics o financin ajuts contra l’atur juvenil. El Banc Central Europeu, amb aquesta política de diners barats que tant molesta Alemanya, ha estat essencial per estabilitzar l’economia i permetre que les tresoreries d’aquests estats no es buidessin. I malgrat tot això, la gent no percep que aquestes coses siguin importants en les seves vides. Pot ser que s’equivoquin. Però si se senten europeus és per raons més simples, personals.
Entre les generacions més joves, la fe en Europa neix de la normalitat. S’han fet europeus encadenant Erasmus. O amb les ofertes de descompte de les companyies aèries de baix cost: “Hola, família, me’n vaig tres dies a Riga”. “On?” Per als més grans, per als que els va tocar viure una part del franquisme, l’adscripció europea va ser sobretot una elecció cultural. El final del camí. Sabien, per exemple, que si prenien la carretera local que serpenteja des de Camprodon cap al nord, després de mitja hora de trajecte, arribaven al cim. Paraven el cotxe i miraven a l’altre costat. Al fons de la vall descobrien Prats de Motlló. Només un poble. Però també alguna cosa més: la democràcia i la llibertat d’expressió que aquí se’ls negava.
Europa s’ha fet permanent al cap de la gent a través d’experiències com aquesta. D’afirmacions com “a Europa això no passa”. De la convicció de pensar que ser europeu et dona accés a uns drets mínims. Cert que algunes vegades Europa ha defraudat. Molta gent pensa que es va portar malament amb Grècia durant la crisi. I moltíssima més gent es va sentir decebuda per la seva reacció davant la crisi dels refugiats sirians (on només Angela Merkel va estar a l’altura i gairebé li costa les eleccions).
Tot i així, Europa manté encara part de la confiança que se li va lliurar. Per això costa d’entendre que un portaveu comunitari fugi d’estudi quan se li pregunta per les restriccions a la llibertat d’expressió. O que el president de la Comissió es parapeti en el legalisme més conservador quan se l’interroga per una crisi d’estat a la quarta economia de la Unió. Europa ha de ser alguna cosa més. Ha de donar una resposta que s’ajusti a la seva història. Si no ho fa, si demà i els propers dies no està a l’altura dels esdeveniments, haurà perdut tots aquells catalans que parlen d’ella amb tanta naturalitat. I que són, al cap i a la fi, el seu capital més important.

 

(Publicat a La Vanguardia el 30 de setembre del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s