Sense marxa enrere

El dimecres 20 de setembre, a Barcelona, els fets van creuar el llindar del
no-retorn

 

Com una bomba atòmica caient a sobre del poblat d’Asterix. La metàfora és discutible. Però és la que va utilitzar un alt càrrec per descriure l’entrada de la guàrdia civil al departament d’Economia dimecres al matí. Vint-i-quatre hores després, aquesta mateixa persona pensava que els esdeveniments havien traspassat un llindar més enllà del qual ja no hi havia possibilitat de fer marxa enrere. Ho deia amb l’eufòria continguda del que parla del que va passar aquell dia com dels “fets del 20 de setembre”.
Dimecres passat, Catalunya va perdre l’autonomia financera de la que disposava des de feia trenta anys. Els efectes d’aquesta decisió seran importants i estan per descobrir. El mateix dia, la columna vertebral del departament econòmic de la Generalitat era detinguda per participar en la logística del referèndum de l’u d’octubre. Però vint-i-quatre hores després de tot aquest daltabaix, la mateixa persona que havia utilitzat el símil de la bomba atòmica, potser perquè havia dormit tot just dues hores, potser per la borratxera que provoca un bany de masses com el que va viure el centre de Barcelona aquell mateix dia, ho veia tot d’una manera absolutament diferent. Ho veia tot molt millor.
El primer que penses és que aquest alt càrrec ha estat abduït per la bombolla en la que viu aquest país des de fa uns dies. Però no és l’únic. Dimecres, a Barcelona i a moltes altres ciutats, et creuaves gent pel carrer que et deia que estava vivint temps històrics i que no se’ls volia perdre. No creguin. Gent de tot tipus. També gent d’ordre. Perquè si això és una insurrecció popular, el que més sorprèn d’ella és la presència d’empresaris. És la gran diferència. L’energia desencadenada arriba a tots els nivells socials. Fins i tot a la gent d’ordre, que pensa que de tot això en sortirà aviat i sense grans complicacions.
Misèries de la història: a la facultat, en els 70, l’esquerra radical no parava de cridar a la vaga general i cada quinze dies li posava nova data a la revolució. Cal dir que no va arribar mai. Avui, en canvi, aquest dia sembla molt més proper gràcies al whatsapp, a les cassolades i a la participació de gent com la senyora Tresina, que tampoc no s’ho vol perdre.
Tornant als fets d’aquesta setmana i al que pugui passar en els propers dies. L’estat no ha parat de desplaçar a Catalunya cossos policials en una proporció que no es recorda en la història recent. Ahir es parlava ja de “sedició” per qualificar les concentracions de gent de dimecres. Hi ha, en resum, una voluntat definida de punxar tota aquesta bombolla i dissipar tota l’energia acumulada amb decisions judicials que poden tenir un cost important per a la vida de moltes persones. És el que passa en un conflicte quan el que pensa que guanyarà no deixa al contrincant un mínim espai per a la retirada. Quan juga al tot o res.
Són conflictes que, jugats d’aquesta manera, no acaben mai per tenir un final. Ni l’u d’octubre ni mai.

 

(Publicat a La Vanguardia el 23 de setembre del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s