Mira’m als ulls

Els banquers centrals són cada vegada més protagonistes de les grans decisions econòmiques

La kremlinologia era un dels mètodes d’anàlisi política més codificat de la dècada dels 60 i 70. El seu objectiu era descriure l’evolució de la Unió Soviètica. Com es tractava d’un règim hermètic, gran part del mètode consistia a analitzar les fotografies que arribaven de l’interior. Veure quins jerarques presidien les desfilades; qui hi era i qui no; el que posava més a prop del secretari general del partit comunista, quina era l’expressió del seu rostre… I així s’elaboraven munts d’anàlisis.
La política monetària actual s’assembla molt a la kremlinologia. Abans els analistes escrutaven els discursos dels banquers per determinar quina direcció podia prendre la política de tipus d’interès. En què posaven l’èmfasi i en què no. Des de fa uns anys s’entusiasmen amb el sentit exacte de les seves paraules. Això és així perquè els atribueixen un valor especial, gairebé sagrat. Quan el juliol del 2012 Mario Draghi, president del BCE, va dir que el banc “està preparat per fer el que sigui necessari per preservar l’euro”, l’italià va salvar a la moneda europea dels especuladors. N’hi va haver prou amb l’anunci de les seves intencions perquè els atacs a la divisa s’acabessin.
Els banquers centrals són gent brillant. De vegades cometen greus errors de perspectiva (Trichet, Greenspan), però són cervells dotats per a l’anàlisi i el sentit de l’oportunitat, bàsics per dirigir-se al gran ramat dels mercats financers. Tot i això, el seu actual protagonisme no obeeix que siguin unes ments excepcionals, sinó a la incapacitat de la resta d’actors per fer funcionar l’economia.
La crisi financera del 2008 ha aconseguit que la màquina de l’economia respongui cada vegada menys a les normes convencionals. Els tipus d’interès alts refredaven el creixement; els baixos o molt baixos, l’acceleraven. La crisi financera i bancària va ser tan profunda, que va obligar als bancs centrals a aplicar tipus zero o negatius i a assajar polítiques menys ortodoxes com inundar el mercat de liquiditat mitjançant grans compres de deute públic i privat.
Però la recuperació ha estat lenta, sense la força d’abans. Lleis que semblaven infal·libles (a més ocupació, més inflació) semblen obsoletes. Els preus no pugen, perquè entre altres coses no pugen els salaris. Els economistes expliquen l’anomalia en els canvis tecnològics i l’excés d’oferta d’ocupació de la globalització: els empresaris tenen avui moltes alternatives abans que apujar salaris. Larry Summers, exsecretari del Tresor dels EUA ha afirmat aquesta setmana que els treballadors s’han quedat sense capacitat de pressió.
L’economia no s’ha normalitzat. Però els bancs centrals tenen pressa per fer marxa enrere. Per retirar tants diners en circulació, que amenaça de provocar bombolles i fa anar de corcoll els bancs comercials. I saben que això és cada dia més difícil. No ens queda més remei que seguir atents als seus discursos, a les seves frases i a confiar, resignats, en la seva suposada infal·libilitat.

 

(Publicat a La Vanguardia el 9 de setembre del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s