Història d’un aeroport

La crisi de seguretat a l’aeroport del Prat condensa tots els errors de gestió d’Aena
El del Prat és alguna cosa més que un aeroport amb dues terminals. És també el termòmetre més precís per prendre la temperatura de les relacions entre Catalunya i Espanya. Tant, que la crisi en els controls de seguretat dels últims dies tanca un període d’onze anys d’història que reflecteix dues maneres d’entendre l’economia, la política i el funcionament d’un Estat modern.
El Prat es fa major d’edat el 2006. Aquell any, Iberia decideix deixar de volar des de l’aeròdrom barceloní. I aquell any, José Luis Rodríguez Zapatero es compromet verbalment amb Pasqual Maragall per traspassar-li la gestió a la Generalitat. El compromís va durar només unes hores, el temps que van trigar els alts funcionaris de l’Estat a entrar en pànic i a transmetre al PSOE el que consideraven que era un terrible error.
Un aeroport és la manera com un territori es presenta al món. El circuit físic que alimenta l’economia i els negocis. El sistema aeroportuari espanyol era un artefacte en xarxa comandat des d’un complex empresarial-ministerial que contrastava amb el model de gestió local vigent en la major part d’economies. Aquella percepció, i la sensació d’aïllament que deixava l’adéu d’Iberia, va ser suficient per omplir d’empresaris l’Iese el 2007. En un acte que va marcar el zenit de les aspiracions de la societat civil barcelonina, van demanar vols intercontinentals i la gestió de la infraestructura. No s’havien atrevit mai a tant.
Però Iberia se’n va anar. En la seva visió, com en la d’Aena, el Prat va quedar relegat al paper d’aeròdrom destinat a alimentar el gran hub de Madrid-Barajas. Però de vegades el mercat trenca amb les previsions que es fan des dels despatxos. Sobretot si estan molt lluny. Barcelona es va disparar com a destinació turística. Les low cost van ocupar tot l’espai possible. I el Prat es va convertir en un dels actius més valuosos d’Aena. I el més rendible, segons els comptes del 2014. Encara que a partir d’aquell any, es produeix l’“apagada” informativa. Des d’aquell dia és impossible conèixer els comptes d’explotació individualitzats de cada aeroport. Saber qui guanya i quant en guanya.
Un any després, Aena es privatitza i l’Estat reté un 51% del capital. D’allà sorgeix una cultura empresarial híbrida, crucial per entendre què ha passat al Prat. En la seva ànima d’Ibex, Aena necessita mostrar avenços a borsa, reduir costos i externalitzar activitats. També la seguretat. En la seva ànima ministerial, és un paquiderm sense sensors per saber què passa sobre el terreny. Per saber com ha canviat el seu mercat. Per això triga quinze dies a reaccionar a la crisi i propicia l’error inicial de Foment: minimitzar el que passa. Agitin la mescla i li afegeixen un grup d’empleats amb salaris baixos, que treballen sota forta pressió i que potser tenen serioses dificultats per saber quines són les seves cartes a jugar. La bomba.
Durant aquests dies, i amb la proximitat de la convocatòria de l’1-O hi ha qui ha vist tot el que ha passat al Prat com el resultat d’una conspiració.
Francament, no ha fet falta.
(Publicat a La Vanguardia el 12 d’agost del 2017)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s