Matèria reservada

L’elevada competència en la indústria obliga a revisar el caràcter estratègic de determinades activitats

 

Alemanya ha endurit les regles sobre inversió estrangera per protegir empreses estratègiques de compradors de fora de la Unió Europea, en particular de la Xina. Alemanya ha estat sempre una economia oberta. El 2006 va posar mala cara, però va deixar fer, quan l’espanyola ACS (una companyia endeutada d’un país endeutat, segons la seva manera de veure-ho) es va quedar amb la constructora Hochtief. Però fa un any es van encendre les alarmes quan el primer fabricant xinès d’electrodomèstics, Midea, va comprar Kuka, empresa d’alta robòtica, orgull de la innovació alemanya.
Per defensar-se, Alemanya ha ampliat el caràcter d’estratègica -sobre les quals l’Estat hi té la darrera paraula- a activitats com la prestació de serveis o la fabricació de software per a sectors com les xarxes elèctriques, les nuclears, l’abastament d’aigua, les xarxes de telecomunicacions, els hospitals o els aeroports.
No és fàcil determinar avui què és una activitat estratègica. La indústria ja no es mou en compartiments tancats. Les empreses capdavanteres, més encara si operen en l’àmbit digital, salten d’un sector a un altre amb facilitat. Són a més el fruit d’ecosistemes (formació, ajuts públics, infraestructures) que han estat finançats amb impostos. Té sentit que tota aquesta inversió s’esvaeixi de sobte quan les empreses es venen?
França sempre ha estat reticent que les seves empreses caiguin a mans estrangeres. El Regne Unit dona totes les facilitats, condicionat per la City (on tota transacció és negoci). L’Alemanya més industrial comença a protegir-se. I al sud, al contrari, Espanya, Grècia i Portugal -almenys fins ara- no volen sentir parlar de restriccions a la venda d’empreses. I menys als xinesos. Els esperen amb les mans obertes.
La realitat més propera, molt internacionalitzada, mostra la complexitat de la qüestió. El 2007 Catalunya “va perdre” Ecotècnia, pionera de l’energia eòlica, que va passar a mans de la francesa Alstom. Vist en perspectiva, Ecotècnia no hauria pogut sobreviure sola en un entorn tan especialitzat i intensiu en capital. Va poder mantenir la seu, i els llocs de treball (però només durant uns anys). El rellevant, aleshores, va ser que el capitalisme local (madur, poc donat als riscos) la va deixar escapar.
El 2015, un grup estatal xinès, Bright Food, va comprar Miquel Alimentació, empresa familiar. Com ara un fons britànic, BC Partners, acaba de comprar Pronovias, una altra de familiar. Però ni l’alimentació ni la moda no poden qualificar-se d’estratègics (almenys aparentment). El 2015, Panasonic va prendre el control de Ficosa, també d’origen familiar. L’administració catalana hi va mantenir una participació en el capital, i amb lògica: l’electrònica de l’automoció és un sector molt competitiu i dels que més innova. Però si una empresa aspira a l’adjectiu d’estratègica, aquesta és Abertis. Gestora d’autopistes de peatge, empresa que garanteix els accessos a Barcelona, els accionistes, Criteria Caixa, es disposen a vendre-la a un grup italià.
Ningú no podrà dir que aquesta no és una economia oberta…

 

(Publicat a La Vanguardia el 15 de juliol del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s