Maleït dilema

Què és més urgent? Accelerar l’entrada dels joves al mercat laboral o retardar la marxa dels més grans?
La indústria de Barcelona jubilarà els propers deu anys 53.000 persones. Ho acaba d’explicar la Cambra de Comerç, que per calcular-ne la xifra té en compte el nombre de treballadors que ara tenen més de 55 anys. També detalla els sectors més “envellits”. I entre aquests hi ha els mecànics de precisió, els ceramistes, els vidriers, les arts gràfiques, la confecció de roba… Les feines que ara ocupen, en alguns casos, desapareixeran pel canvi tecnològic. En d’altres, requeriran substituts amb cert grau de ­formació.
Els estudis sobre l’envelliment laboral proliferen. És el que té ser una societat envellida. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, Catalunya va començar a ser-ho cap al 2000. Aquell any, el nombre de persones de més de 64 anys va començar a superar el dels joves de menys de 16. El 2016 aquest percentatge havia augmentat al 112% (112 persones grans per cada cent joves). El problema de les societats envellides és que els més joves estan condemnats a augmentar la productivitat si volen mantenir els més grans. Però hi ha altres maneres de veure-ho. Segons el PwC Golden Age Index, a Suècia el 22% de les persones de més de 65 anys treballen. A Espanya, aquest percentatge és només del 5%. Els de PwC calculen que si Espanya es posés al nivell de Suècia, el PIB podria créixer un 9,9% addicional. I té tota la lògica pensar així: l’esperança mitjana de vida d’una persona que ara fa els 60 és de 23 anys per als homes i de 27 anys per a les dones. Molta, molta vida al davant. I molta, molta despesa social i sanitària també.
Hi ha gent que és molt feliç quan la jubilen abans d’hora. I n’hi ha que no. Sobretot si la feina que fan els agrada. Hi ha empreses que et donen una xapa quan plegues després de 30 anys. O que et conviden a dinar per Nadal. Però, per norma general, rarament els que se’n van se senten reconeguts. I tenen, a més, una recança. Pensen que els que venen al darrere no faran la feina tan bé com ells. Que tot es fa pitjor. Aquesta percepció, que ha anat en augment els darrers anys, s’ha intensificat ara que el canvi tecnològic ha guanyat en velocitat. Però en això estan equivocats. Simplement les coses es fan d’una altra manera.
Té sentit recuperar laboralment, encara que sigui de manera parcial, aquesta població gran? Sí, molt. Perquè d’això depèn la fortalesa de l’Estat de benestar. De fet, són els països més desenvolupats els que tenen percentatges de població gran més elevats al mercat laboral. El problema és que aquest és un missatge difícil de vendre a les economies mediterrànies, on les taxes d’atur entre els més joves són excepcionalment elevades. La prioritat per incorporar els joves té també tota la lògica: com més tarden en entrar al mercat laboral, més els condi­ciona (en sentit negatiu) la vida futura.
Tornant a les 53.000 persones que es jubilaran en la indústria barcelonina els propers deu anys. El que és segur és que els substituts cobraran sous més baixos. I és que, com ha demostrat aquesta recuperació, el “rejoveniment”de les plantilles ha estat també una estra­tègia per rebaixar els salaris.
(Publicat a La Vanguardia el 8 de j uny del 2017)
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s