Aquell maldecap

La indústria està inquieta perquè s’ha de digitalitzar. Això és tan fàcil de dir com difícil d’implantar

Hi ha termes que amb el pas del temps perden la capacitat descriptiva perquè el fenomen a què es refereixen es fa tan gran, tan estructural, que ha deixat de servir. Dir globalització fa uns anys era com parlar de l’arribada dels bàrbars i només esmentar-ho notaves que el terra començava a tremolar. Avui és un concepte normalitzat en el qual hi cap tot. La globalització és el principi i el final. L’origen de tots els mals i la mare de totes les oportunitats. El paisatge que ens envolta.
Amb la digitalització comença a passar una cosa semblant. En essència, el concepte pren cos en un informe lliurat per la indústria a la cancellera alemanya Angela Merkel el 2013. En aquell document es parlava d’una quarta revolució industrial -Indústria 4.0- que s’associava amb la connectivitat. L’argument era que Internet anava a canviar les empreses de dalt a a baix i a accelerar la implantació d’una dotzena de tecnologies trencadores (el big data, la intel·ligència artificial, la robòtica, l’Internet de les coses…).
Des d’aleshores s’han escrit milers d’articles sobre transformació digital. La gran consultoria ha trobat un nou filó. I la inquietud s’ha instal·lat a la comunitat industrial. Es podia percebre aquesta setmana en una trobada organitzada per la indústria exportadora (Amec) a Barcelona. D’una banda hi havia els ordenats discursos dels gurus de la digitalització. De l’altra, l’experiència dels que s’han aventurat ja en aquest camí. Els primers, hàbils a descriure el nou escenari: “Si vostè no canvia, el canviaran. I no serà divertit”. Els altres, esbossant una realitat que, vista a distància, recorda una mica al salvatge Oest.
La realitat. El primer gran problema ara és conèixer de primera mà a qui es venen les coses. Barallar-te, trencar amb (o rendir-te a) els teus distribuïdors, perquè amb freqüència retenen la informació sobre els clients. Perquè, com en el comerç, també a la indústria Amazon ha marcat un abans i un després. Un altre problema: canviar la manera de funcionar de l’empresa, en la qual es dispara la logística i els departaments comercials perden presència física -“estem deixant d’anar a les fires”- i es passen el dia a les xarxes socials. Més problemes: la reputació del producte, que algunes companyies defensen a cop de click i de comentaris a les enquestes sobre satisfacció del client (gairebé, gairebé com si fossin restaurants al Trip Advisor). Tot en un entorn en el qual el que va més de pressa confessa que “la tecnologia que vaig implantar fa un any, ja em sembla antiga”.
Queda la possibilitat de pensar que això no és més que una tempesta en un vas d’aigua. Que al final, tanta innovació acabi convertida en commodity. Com els webs, que abans semblaven obra d’un arquitecte renaixentista i avui te’ls fa el veí. Però no sembla que hagi de ser així. No de moment. Els mals de cap acaben de començar.

 

(Publicat a La Vanguardia l’1 de juliol del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s