Kafka a la Barceloneta

La senyora Martínez s’ha convertit en l’ocupa inesperada del seu propi pis

 

La senyora Martínez lloga el pis de la Barceloneta per 950 euros al mes a un jove de presència impecable anomenat Timur. Diu que treballa com a assessor financer per a un grup britànic i té la voluntat d’instal·lar-se a la ciutat. Mesos després, descobreix que el pis es relloga a turistes a través d’Airbnb per 250 euros la nit. La senyora Martínez no té mecanismes per recuperar el pis. Envia missatges a Timur, però aquest no respon. Els mossos rebutgen la denúncia: si no hi ha impagament, no hi ha tema penal. Airbnb també se’n desentén. Ells només fan de mitjancers. El seu advocat li adverteix que per la via civil trigarà almenys un any a recuperar-lo. Al final, la senyora Martínez ocupa el seu propi pis i canvia el pany.
El pis ha estat publicitat a través d’Airbnb per diferents amfitrions (nom que la plataforma dona als que s’ofereixen a través del web). L’empresa acaba per retirar l’anunci, però descarrega qualsevol responsabilitat en l’amfitrió. L’Ajuntament de Barcelona anuncia que obre un expedient sancionador. Hi envia tres inspectors. L’opinió pública se solidaritza amb la senyora Martínez després que els fets es publiquin en aquest diari. Però la senyora Martínez està en fals. El que ha fet, diuen els advocats, no és legal. Kafka a la Barceloneta.
El cas de la senyora Martínez podria ser una metàfora del desordre que molta gent percep al seu voltant. La realitat és que sempre hi ha hagut rellogats. Sempre hi ha hagut estafadors. El que ha canviat és la magnitud dels fets. En part, gràcies a la tecnologia. També ha augmentat l’escala dels esdeveniments. Però així són les ciutats que s’internacionalitzen molt de pressa. La complexitat defineix una societat que canvia i de la qual el turisme n’és el vector més vistós. Però és realment el turisme el causant de tot aquest malestar? O és l’excusa que tenim més a mà?
L’economia global millora. Es recupera. Amb l’excepció que encara hi ha molt atur. Però des del que va passar el 2008, flota la percepció que alguna cosa no xuta. De què la societat sorgida dels canvis no acaba d’agradar. La veiem més desigual. Amb uns serveis públics amenaçats. Amb una feina que indueix al pessimisme sobre com treballarem. I, sobretot, perquè sembla que ens hem quedat sense regles amb què imaginar com serà aquest futur. El futur sempre és l’extrapolació del que hem viscut. Potser per això ara s’ha tornat impredictible. Per als analistes financers, amb uns models matemàtics obsolets. Per als polítics, sorpresos a cada elecció per les decisions dels seus votants. I també per a la senyora Martínez, ocupa inesperada del seu propi habitatge.

 

(Publicat a La Vanguardia el 24 de juny del 2017)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s