Cinquanta anys

De l’estiu de l’amor de San Francisco a la Barcelona del Sónar, de les flors al “big data”

 

Fa ara exactament 50 anys del Summer of Love, l’estiu de l’amor, en el qual milers de joves es van desplaçar fins a San Francisco per escoltar música, provar drogues, viure en comunitat i protestar contra la guerra del Vietnam. A Barcelona, només una desena de llestos se’n van assabentar. La resta ho vam veure, ho vam llegir o ho vam escoltar en diferit. Perquè l’estiu de l’amor va durar només uns mesos. Però el rastre és encara perceptible al nostre voltant. En la música, que és el més identificable, en la publicitat, al menjar, en la sexualitat, la roba, l’espiritualitat… La perspectiva del temps interpreta aquell estiu com un moment de suprema ingenuïtat. Un període en què tot semblava possible gràcies a una economia que anava a tot gas i creava bons llocs de treball, que és la condició indispensable perquè el futur es vegi amb optimisme (però això és una cosa que s’aprèn amb l’edat).
Després va arribar Charles Manson, l’heroïna, el punk, la crisi del petroli i, al final, la inflació i el final de les polítiques keynesianes. El món civilitzat ho va intentar dissimular amb deute. Però al final la bombolla va punxar.
El del 2017 és l’estiu de la calor. Summer of Heat. I l’epicentre és a Barcelona (com tantes coses últimament). L’economia es recupera, però ningú no diria ara que la gent mira cap a les estrelles i proclama pau i amor. El 1967 la gent es llançava sobre l’herba i començava a somiar. Ara, en un festival com el Sónar, l’única herba és la gespa plastificada i la gent té pressa per absorbir-ho tot. Fa mig segle a San Francisco van passar moltes coses de cop i es va trigar molt de temps a digerir-ho. Al Sónar la gent té pressa per absorbir el que veu perquè sap que tot té data de caducitat.
Fa mig segle, la música servia per llançar un missatge: no ens agrada el sistema. Marxem. Al Sónar es percep tot el contrari: estimem el sistema. El Sónar és un festival de música electrònica que va arrencar el 1994. No va ser fàcil. Barcelona no s’havia acostumat encara que la ciutat s’omplís de gent rara, i les administracions desconfiaven d’aquest tipus de trobades. Els consultors locals desconeixien encara el que havien d’escriure els gurus que parlaven de les classes creatives i de la seva importància per a l’economia (Richard Florida el que més). I a punt va estar el Sónar que l’expulsessin a les tenebres de la perifèria.
Avui no. Avui la ciutat celebra el Sónar i ho considera una manera de presentar-se davant del món. Empresaris i executius fan visites guiades al Sónar i n’hi ha que fins i tot s’aventuren a patrocir alguns dels salons. Ells també volen ser-hi (perquè tenen la sensació d’estar perdent-se alguna cosa). Aquesta setmana, parlar del Sónar ha estat parlar de Bjork. Però també de start-ups, d’economia col·laborativa, d’intel·ligència artificial, de big data, de Google i de “machine learning”.
Cinquanta anys no passen debades.

 

(Publicat a La Vanguardia el 17 de juny del 2017)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s