Futurs imperfectes

La por als robots és irracional, però l’angoixa per com la tecnologia ens canvia la feina, és universal i durarà temps

 

Diuen que els xinesos estalvien molt perquè tenen la memòria atapeïda de revolucions, de fams i de canvis sobtats de règim. Són prudents a l’hora de gastar perquè han viscut cent anys moguts en els que la percepció de seguretat en la vida ha estat mínima. Però els occidentals no són tan diferents. La gent sempre en surt escaldada de les grans crisis. Va passar després del Crack del 29 i de la Recessió dels 30. En els vint anys que van venir a continuació, la borsa va pujar unes quantes vegades i les bones notícies van sovintejar. Però la gent sempre va recordar els mals tràngols de la infància i va trigar temps en canviar els patrons de consum. La veritable alegria consumista, de fet, va haver d’esperar fins l’arribada d’una generació que no havia viscut la crisi, la del ‘baby boom’.
Ara mateix l’economia creix arreu i la recuperació està en marxa a molts països. Però no trobaran gaire gent que n’estigui molt satisfeta. Des que va esclatar la crisi financera del 2007-2009, el consum no s’ha refet i encara menys ha tornat a l’alegria d’abans. Per què? Alguns economistes ho expliquen dient que vivim temps excepcionals. Per exemple, Lawrence Summers, que parla de “secular stagnation”, de llarg estancament. Aquest pessimisme, el temor a un esdeveniment inesperat explicaria, entre altres coses, que els inversors informats acceptin rendibilitats de només el 0,5% quan inverteixen en deute públic per un període de deu anys.
La cautela a l’hora de comprar podria ser raonable també entre els joves que van néixer en la dècada dels 80, el que ara en diuen ‘millenials’. Perquè es van fer grans en plena recessió. I perquè s’han emancipat de la família en un món de salaris baixos i feines intermitents. Per tant, gasten poc i estalvien més. Però, perquè la resta de gent també es comporta així?
Aquesta setmana, un altre economista prestigiós, Robert Shiller, ha atribuït la fragilitat del consum a temors indefinits sobre el futur (ell parla de “vague fears”). En concret, a l’angoixa que li provoca a la gent saber que un dia perdrà la feina per culpa de les màquines.
Pot semblar exagerat. Però potser no ho sigui tant. Un extens estudi tot just publicat per la consultora Mckinsey explica que el nombre de llocs de treball que poden ser completament automatitzats és de menys del 5%. Però afegeix que en el 60% dels actuals llocs de treball hi ha un 30% d’activitats que sí poden ser automatitzades en el curt termini de deu anys! És a dir, els robots no vindran a mitja nit a robar-nos l’ànima. Però per a la gran majoria, les feines que fan ara sí que canviaran en molts aspectes. Molt de pressa. I amb moltes possibilitats que el valor d’aquest treball es devaluï.
La hipòtesi de Shiller té a veure amb la confiança en el futur (que és el motor del consum). I també té a veure en com les autoritats gestionen aquesta confiança. Però el neguit i l’angoixa que descriu no semblen una cosa que es pugui arreglar en uns mesos. Pot formar part de les nostres vides i la dels nostres fills per molt de temps.

 

(Publicat a La Vanguardia el 3 de juny del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s