Fer-se valer

Entre el tsunami digital i la creixent concentració, el comerç tradicional està obligat a reinventar-se

 

Durant molt de temps, quan es preguntava al comerç tradicional com havien anat les vendes de l’any o les últimes rebaixes, la resposta dels representants oficials, la Confederació del Comerç de Catalunya (CCC), era sempre la mateixa. I enigmàticament sintètica. Tant, que recordava la tècnica de Manuel Fraga i les xifres oficials del turisme durant el boom dels anys 60. Expliquen que davant la impossibilitat de calcular el flux de turistes, un alt funcionari va consultar el ministre de Franco i aquest li va respondre: “Quan li preguntin, vostè digui que ha pujat un 5%!”. I així es va fer any rere any.
Durant les tres dècades de vida de la CCC, el comerç tradicional va haver de competir amb les grans superfícies. El comerç tradicional (el petit comerç) tenia una carta al seu favor, el seu paper com a dinamitzador del teixit urbà. Però tenia davant a empreses financerament molt poderoses amb unes economies d’escala brutals que els permetien oferir més diversitat de productes i més barats. I tenia un important dèficit d’imatge: mai no va es poder treure del damunt l’etiqueta de sector clientelar de l’administració i caçador d’ajuts. L’abrupte final de la CCC, el setembre del 2016, en fallida, amb un forat comptable de 2,6 milions d’euros i denúncies a la gestió de Miguel Ángel Fraile, el secretari general durant tan llarg període, va ser l’ajustat epíleg a aquella història.
Però el temps corre molt de pressa. I al comerç tradicional paren de sortir-li enemics. Els grans grups s’han fet encara més grans. Hi ha segments en els quals el que es coneix ja com a “efecte Zara” -un model de producció i comercialització infal·lible, armat amb eines tecnològiques com la intel·ligència artificial, poc accessibles als més petits-, està fent la competència cada vegada més difícil. I després hi ha el tsunami digital. Si hi ha un sector en el qual la digitalització ha canviat de forma radical les regles del joc, és el del comerç. És la tirania de l’economia de xarxes: si no estàs a segons quins espais, en segons quins circuits, no existeixes.
Quina estratègia li queda al comerç tradicional davant enemics tan poderosos? Segurament, organitzar-se millor i reconstruir la seva presència pública. Saber en quins segments pot competir i en quins té la batalla perduda per endavant (probablement en els més degradats, allà on es competeix només en molt baixos costos). Ha de jugar més que mai a la marca i a construir un relat emotiu de la seva acció comercial. Ha de fer entendre a les administracions que pot ser el millor aliat per revitalitzar l’espai urbà. I que una ciutat abandonada a la logística salvatge de les grans plataformes electròniques no és un futur desitjable. Han de fer valer també la seva contribució a la cohesió social. Perquè paguen millors sous. I perquè és aquí on aquest comerç paga els impostos, en contrast amb la borrosa teranyina contributiva de les plataformes electròniques. Han de fer tot això menys tornar als vicis del passat.

 

(Publicat a La Vanguardia el 20 de maig del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s