Anar contra corrent

L’economista  Germà Bel recull una selecció  d’articles de  premsa dels últims vint-i-cinc anys

 

El dia que l’economista Germà Bel va arribar a Barcelona a meitat dels anys vuitanta –ell venia de la perifèria de la perifèria, les Cases d’Alcanar, a les Terres de l’Ebre– explica que es va trobar una ciutat grisa, amb barris impenetrables, la decadència de la qual era comparada amb el Titanic. Trenta anys després, la ciutat s’ha transformat i ho ha fet amb èxit. És la ciutat on tothom vol anar, on tothom vol ser, la capital de la innovació del sud d’Europa, de la qualitat de vida i de l’arquitectura.
I, malgrat tot, no tothom està content. La ciutat viu ara una epidèmia de turismofòbia, el rebuig d’una part de la població que no se sent còmode amb els canvis que provoca el turisme –però no només, també les noves tecnologies–. Bel considera que aquesta reacció, aquesta pulsió “nativista”, és fruit de la temptació de replegament, de la no acceptació dels canvis que porta el capitalisme, i ho compara amb el rebuig al maquinisme que fa dos-cents anys va suposar el luddisme.
L’obertura, i no el proteccionisme, raona Bel, és el que ens farà lliures. L’obertura és l’únic que garanteix l’èxit de les societats. I, per reblar el clau, no dubta a reciclar una afirmació extemporània de l’exministre espanyol José Manuel García Margallo per convidar els catalans a perdre la por, abraçar el risc i a “ser capaços de navegar per l’espai”.
Aquests arguments sobre el dilema a què s’enfronta ara Barcelona formen part del llibre Cabòries des d’una galàxia llunyana, que acaba de publicar l’economista, una recopilació dels seus articles en premsa dels darrers vint-i-cinc anys (molts dels quals en aquest mateix diari). Amb tot, com sol passar amb els discos recopilatoris de les estrelles del rock, aquesta anàlisi de Barcelona és en realitat un bonus track, un inèdit escrit per a la ocasió.
A més d’economista i d’escriure articles rigorosos i polèmics, Bel va fer carrera política al PSC, partit que va representar a Madrid com a diputat entre els anys 2000 i 2004. Allà va fer de portaveu econòmic del grup socialista. Amb els anys i l’experiència Bel es desencantà de les virtuts del federalisme fins a abraçar el sobiranisme. Ara és diputat de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya des del 2015.
Bel va saltar a un primer pla amb el llibre Espanya, capital París el 2011. Allà parlava d’infraestructures i de territoris. De com la política d’infraestructures dels governs espanyols menysté la lògica econòmica i condemna les perifèries perquè la seva prioritat es la centralització, la construcció de la nació espanyola. Dos anys més tard escrivia Anatomia d’un desengany, en què racionalitzava la seva crisi de fe –i la del PSC de Pasqual Maragall– en les possibilitats per reformar Espanya. La confiança mútua, raonava, s’havia malmès, fins al punt d’impossibilitar cap projecte comú futur.
Com es podrà comprovar en aquest llibre, Bel no només parla d’infraestructures i desamors territorials; també ha escrit de competència, de proteccionisme i globalització, del públic i el privat, de desigualtat… I, com es pot veure al títol del llibre –un particular homenatge a l’esmentat Margallo–, no perd mai el sentit de l’humor.

 

(Publicat a La Vanguardia el 21 de maig del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s