Terratrèmol al Penedès

Vint anys després de la guerra del cava, l’aposta pel low cost obliga ara al sector a prendre decisions

 

Vint anys. Hi ha ones expansives que viatgen amb gran rapidesa. Però la que va provocar la guerra del cava ha impactat amb tota la intensitat dues dècades després. Les hostilitats es van desencadenar en la segona meitat dels anys 90, quan Freixenet i Codorniu es van creuar demandes i acusacions als tribunals. L’enfrontament estava tenyit del morbo que provoquen aquests conflictes quan tenen lloc en societats tradicionals amb un fort pes del factor familiar. Però allò va ser una guerra per l’estratègia. Entre els que ho apostaven gairebé tot a créixer amb un producte a baix preu (els primers) i els que no. Al final, la fascinació pel low cost va seduir la majoria. I ara arriben els problemes de sobrecapacitat i s’acumula la caiguda en els marges de les empreses. L’ERO que negocia ara Codorniu, que té un 20% de l’activitat vinculada a l’elaboració de cava barat per a marca blanca, n’és un primer símptoma. L’arribada dels nous temps.
El que sorprèn és que aquesta decisió, i les que segurament vindran, hagin trigat tant a prendre’s. Hi ha factors que poden explicar-ho. Els consultors externs parlen de la petrificació de les estructures gerencials del cava. Amb prou feines hi ha gestors externs a les famílies en un món en el qual termes com el de fusió no són acceptables. Un altre factor que ajuda a explicar tanta mandra és que els cellers paguin als recol·lectors de raïm uns tristos 30-40 cèntims per quilo, molt lluny dels 2-3 euros que paguen els elaboradors de ‘spumanti’ italians o dels 5 euros que paguen els de champagne. Amb aquests preus -amb aquest raïm- és molt complicat convèncer els teus clients que fas un producte de qualitat. El que sí que permet és practicar una política de baixos preus. Encara que al final la ironia és que en aquesta guerra cruel que és el low cost t’acabi guanyant un intrús que ningú no esperava (García Carrión-Jaume Serra) que al final ha sabut fer cava encara més barat.
Però l’estratègia low cost nascuda del conflicte dels 90 tampoc ha pogut compensar el canvi de cultura al mercat del consum local. Amb factors tan rellevants com el triomf del vi en espais rituals que li eren reservats al cava, gràcies a l’arribada de noves generacions d’enòlegs als cellers petits. O com les campanyes de boicot al cava llançades des de determinats mitjans. Tot això i la crisi del consum iniciada el 2007 van erosionar irreversiblement el que era el tradicional matalàs de seguretat del sector: el mercat local.
No seria veritat dir que el cava no s’ha mogut en aquests vint anys. Hi ha marques (Raventós Blanc, Albet i Noya, per exemple) que han abandonat la Denominació d’Origen cava perquè sospitaven que els aniria millor a la intempèrie. O firmes de mida mitjana (Parxet o Torelló, per donar sol alguns noms) que s’han aventurat amb èxit en un segment més alt. Però la discussió iniciada en els anys 90 sota forma de conflicte (què fer i com fer-ho) torna amb tota la urgència. Arriben temps de canvis al Penedès.

 

(Publicat a La Vanguardia el 6 de maig del 2017)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s