La baguette de Le Pen

El comerç és el paisatge de cada dia, i sovint el millor  reflex dels canvis que poden venir, també dels polítics 

 

Els pobles i ciutats de la França veritable tenen sempre una catedral gòtica amb gàrgoles on hi fan el niu les gralles. La catedral sol estar al costat d’una plaça i no hi falten mai el cafè on prendre el sol a l’hivern i esmorzar un bon croissant, el forn on venen les millors baguettes del món, la carnisseria i un bistrot per fer un vi i un tros de formatge.
La ciutat francesa de províncies és molt diferent dels pobles de l’interior americà. No hi ha croissants, ni tampoc baguettes. No tenen una plaça central, però sí un carrer llarguíssim, la Main Street, que els travessa d’una punta a l’altra. És on s’arrengleren les botigues i es fan les desfilades dels soldats quan tornen de la guerra. A la ciutat francesa els pagesos de les rodalies omplen la plaça els dies de mercat amb el bestiar. A la ciutat americana, són els pagesos els que s’acosten al poble el cap de setmana a comprar.
Les ciutats de tota la vida de França i dels Estats Units són diferents. Ho són els edificis, les botigues. Però en el fons són molt semblants perquè són dues realitats d’un mateix passat idealitzat. La primera en caure va ser la Main Street americana, on les botigues van començar a tancar els anys 50 i 60 per l’expansió dels grans magatzems. Després, amb la crisi dels 80, quan molta feina se’n va anar a la Xina, els treballadors van perdre la feina i la Main Street va quedar deserta. A França, amb un món rural més protegit, el fenomen s’ha retardat. Però en els darrers deu anys s’ha viscut el tancament continuat de botigues al centre dels pobles i el desplaçament de les compres a les perifèries.
Quan Marine Le Pen parla de protegir la identitat francesa, la “francitude”, es fa també ressò de l’angoixa amb què molta gent viu la desertificació dels centres històrics de la França de províncies. I quan Donald Trump parla de fer reviure la Main Street, el que fa és utilitzar un símbol que sempre ha representat els valors de l’Amèrica tradicional, la dels petits contra els grans. Main Street contra Wall Street.
L’enyorança per un passat que sempre pensem que va ser millor és de vegades un arma política mortífera. I els populismes són hàbils en utilitzar aquests malentesos. Totes aquestes botigues, tots aquests negocis, van tancar perquè als propietaris no els sortien els comptes, superats per fórmules comercials més competitives. Van deixar de ser eficients. La ironia de tota aquesta història està ara en descobrir que allà on el petit comerç troba millors perspectives és en el turisme (la conversió dels centres històrics en parcs temàtics) i en els barris més benestants i exclusius (on els clients no pensen tant en el preu).
Però que l’economia tingui una lògica implacable no ha de fer perdre de vista la importància que té el comerç en el paisatge que envolta la gent. I que la seva desaparició implica, en part, la desaparició del món com la gent el viu i el coneix. Ara, que tot just acaba de començar el terratrèmol digital, caldrà tenir-ho en compte.

 

(Publicat a La Vanguardia el 29 d’abril del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s