On són els homes?

El declivi de la indústria tradicional ha devaluat el valor dels homes en el mercat del matrimoni

 

Fa uns anys, el món cabia dins d’un bar. Els diumenges, els homes es veien per fer el vermut i tornaven eufòrics a casa. Arribaven tard a dinar. Dormien tota la tarda i es despertaven quan arribaven els resultats del futbol. Tot girava al seu voltant. I això era així perquè els homes treballaven en feines pesades. Hores seguides davant una màquina amb tasques repetitives. Dins de naus a altes temperatures, envoltats de màquines tallants. Penjats d’una bastida o a centenars de metres sota terra, com els talps. Pensaran que és una sort que la divisió internacional del treball hagi acabat amb aquell món. Però n’ha quedat la nostàlgia. Pels temps en què un home amb la cara tacada de carbó era el símbol de la solidaritat sindical. Els temps en què la imatge del desig era un tipus d’espatlles amples i samarreta “imperio” suada. Enyorança? Fetitxisme? Bé. Això i alguna cosa més: en aquell món els homes cobraven bastant més que les dones (les que treballaven). I això els donava un alt valor en el mercat nupcial.
Hauria de ser una sort que els canvis en l’economia hagin provocat la desaparició d’aquestes feines. Però la seva pèrdua és percebuda com un drama per molts homes, sobretot per als que tenen menys estudis. I aquest ressentiment és tan gran que nodreix en part l’èxit dels populismes.
Han perdut les dones l’interès pels homes? No exactament. Però un estudi relaciona de forma directa la caiguda en el nombre de matrimonis als Estats Units (i potser també de la fertilitat i l’augment de les famílies monoparentals) amb la pèrdua de llocs de treball en els sectors industrials tradicionals com a conseqüència de la competència xinesa. Entre el 1979 i el 2008, els matrimonis de les dones d’entre 25 i 39 anys van baixar un 10% (entre les que tenen un més alt nivell d’educació) i s’enfila fins a un 20% entre les menys formades. On eren els homes? Una primera resposta la va donar el premi nobel Angus Deaton en un treball del 2015: la pèrdua d’ocupació en aquells sectors havia conduït a l’increment de conductes de risc (drogues, alcohol) entre els homes. I en alguns casos a l presó, o fins i tot a la mort.
Ara, David Autor, David Dorn i Gordon Hanson (en un assaig publicat aquesta setmana pel CEPR) documenten de forma estadística que les dones americanes es casen menys perquè el valor dels homes al mercat del matrimoni s’ha devaluat. I l’argument que hi troben és el següent: el diferencial de salaris entre home i dones en la indústria era elevat, i això justificava una predisposició més gran pel matrimoni. En els serveis (sobretot en els serveis de baix cost), on molts d’aquells homes han trobat feina en els últims anys, aquest diferencial és molt més baix (i fins i tot desapareix). En resum, la desaparició del component físic en els nous treballs ha devaluat el paper dels homes en el mercat. També en el nupcial. Atribuir la crisi de la família tradicional als canvis en l’economia i culpar-ne la Xina pot semblar exagerat. Però ajuda a explicar bona part del que està passant.
On són els homes? Són aquí. La majoria. Però han perdut lluentor.

 

(Publicat a La Vanguardia el 4 de març del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s