Un país sense matemàtics

En la nova indústria, la que es crea i sobreviu, la caixa d’eines ha donat pas a l’ordinador 

Dius la paraula fàbrica i ràpidament visualitzes un espai ple de màquines, d’eines i de personatges trets de la memòria: el “chispas”, el soldador, el matricer, el contramestre… Dius la paraula indústria i el passat et torna a trair. Encara sents sonar la sirena i cues de senyors (i alguna senyora) vestits en granota i sortint de forma ordenada de la factoria. Però, en realitat, quan a un el porten de visita a alguna empresa industrial d’aquestes que exporta, que té producte i han sabut obrir mercat, freqüentment localitzada més enllà de Collserola, el que trobes són senyors en bata blanca envoltats d’ordinadors.
Portem ja dues dècades lamentant les deslocalitzacions i la fugida de la indústria. Més de deu anys somiant que algun dia aquesta indústria tornarà perquè les noves tecnologies permetran que el que es fabriqui aquí sigui tan competitiu en preu com el que arriba d’Àsia. Greu problema. Aquest discurs és en bona mesura fals. Involuntàriament fals. Aquella indústria ja no tornarà. No pot tornar perquè pràcticament ja no existeix. Perquè fins i tot en la hipòtesi més remota, la del retorn de les grans cadenes d’ensamblatge de la indústria de baix cost, aquestes han començat a desaparèixer fins i tot a Àsia, substituïdes per robots. És aleshores quan no queda més remei que reconèixer la veritat: la globalització es va emportar la indústria. Però ha estat l’automatització la que l’ha fet desaparèixer tal i com la imaginàvem.
“La nova caixa d’eines és ara l’ordinador” els agrada dir a la nova indústria. I això comença a ser un greu problema. La indústria de l’ensamblatge va permetre omplir les fàbriques dels anys 70, quan es va vorejar la plena ocupació i, fins i tot més enllà, fins a mitjans dels 80. Era una indústria per a la qual no feia falta estudiar gaire. En alguns casos la gent es feia aprenent (això va desaparèixer). Deixava l’institut a mitges. O fins i tot feia un parell de cursos d’FP. I ja n’hi havia prou. Ara no deu ser així, perquè moltes empreses comencen a queixar-se que no troben la gent que necessiten. Perquè no saben les coses més elementals que es requereixen per treballar a la indústria.
Fa falta gent d’enginyeries. Gent d’informàtica. Fan falta legions de gent que hagin anat a la universitat i sàpiguen resoldre problemes abstractes. Que sàpiguen el que són les matemàtiques. Però aquesta és una altra paradoxa. “Portem anys parlant de matemàtiques, de la importància que tenen, però cada vegada hi ha menys gent que sàpiga matemàtiques” explicava no fa tant Pere Casals, president d’una empresa de béns d’equipament, segurament un dels sectors que més pateix aquesta carestia de mà d’obra formada per als temps que corren. O això, o algú s’haurà de prendre seriosament això dels aprenents. Aprenents. No becaris. Perquè treballar, treballar de debò, requerirà cada dia més esforç. I a les empreses no els quedarà més remei que ensenyar-los de veritat.

 

(Publicat a La Vanguardia el 4 de febrer del 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s