El malestar viatja en tractor

Menjar és la nova moda, però molt poc del negoci que es genera al seu voltant acaba en els productors 

 

Trump ordena aixecar un mur amb Mèxic i dinamita el vell ordre liberal. L’extrema dreta avança a Europa. L’automatització curtcircuita el mercat laboral. La societat envelleix, però els vells es fortifiquen i les generacions joves paguen la factura. L’Antàrtida es fon… el món tremola. Però avui els tractors entraran a Barcelona per recordar que hi ha un altre univers. Que està aquí al costat i que d’ell en depenen l’hamburguesa, el rotllet o l’amanida que vostès s’acaben de menjar.
Els agricultors han sortit una altra vegada a la carretera, reclamen dignitat i un nou contracte social. Que es valori la seva activitat com productors de menjar i com jardiners a gran escala dels nostres caps de setmana. Demanen més diners, però també reconeixement. Es tracta d’un malestar difícil d’entendre des de la ciutat. Hi ha gent que encara veu el camp com un univers en extinció, un residu en un món global i liberalitzat que es mou en termes de subvenció. Com també n’hi ha que té una visió arcàdica d’aquest món. Gent que compra setmanalment capses de cartró plenes de verdura a productors locals. Jo soc d’aquests.
Mantinc relacions ocasionals amb un grup d’agricultors que treballa a l’interior d’un parc natural. Periòdicament, informen els seus associats de l’oferta: que si el bròquil “romanescu”, que si les peres d’hivern… Però també informen dels contratemps. És així com els he acabat per conèixer. M’emociona la batussa que tenen muntada amb els senglars, que sempre que poden envaeixen les collites. M’indigno cada vegada que un gos pixapins i mal educat persegueix les seves ovelles i les extravia. Comparteixo per les xarxes socials les fotos dels brots glaçats que em fan arribar. Art i naturalesa per a instagram; en realitat, una catàstrofe per a ells. En resum, són el més “cool” i autèntic que he conegut. Però també el més sofert. I quan veig els preus (baixos) que cobren pels seus productes i calculo les hores que hi han esmerçat, agraeixo que la meva feina no depengui dels cicles de la naturalesa.
Aquest és un món estrany i injust. Menjar bé s’agraeix cada dia més. Saber d’on surt el que menjaràs, provoca entusiasme entre els comensals. Les grans cadenes d’hipermercats ja fa anys que van entendre que el producte de proximitat motiva els clients. Forma part del màrqueting més elemental. El menjar és la nova moda. S’ha convertit en l’experiència definitiva. La que defineix l’estil. La gent perd hores en consultar a la xarxa sobre què menjarà. S’apunta a cursos de cuina…
El que sorprèn és que tota la riquesa que es genera entorn del menjar, tot el negoci, reverteixi tan poc en els productors. Que la seva renda continuï baixant. Que la major part de tot aquest valor afegit sigui capturat per la gran indústria d’intermediació i distribució. Tot això, segur, fa més comprensible aquest profund malestar que avui s’expressa en forma de tractor.

 

(Publicat a La Vanguardia el 28 de gener del 2017)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s