Lloguers prohibitius

 

La crisi de l’habitatge va portar Colau a l’alcaldia, però pot acabar sent el gran problema del seu mandat
Llogar a Barcelona no és una cosa excepcional. Però podria ser-ho en molt poc temps si es manté l’actual escalada de preus. Pocs fets són tan cridaners en aquesta ciutat com que els lloguers hagin recuperat (en només tres anys de pujades!) tot el que havien perdut durant el llarg període de crisi immobiliària. Llogar avui a Barcelona ja és més car que el 2007, el dia abans de la punxada de la bombolla immobiliària.
Hi ha unes quantes raons que expliquen el que està passant. Una d’elles és que hi ha més ganes de llogar entre la ­clientela més jove ara que abans. S’atri­bueix aquesta demanda a un canvi cultural al qual ha col·laborat de forma intensa la transformació del mercat laboral. És a dir, hi continua havent encara un furor desmesurat per la propietat si es compara amb les preferències dels ciutadans d’altres països. El que no hi ha són salaris alts per pagar aquest habitatge ni un horitzó de treball estable que asseguri l’accés al ­finançament. El sector immobiliari va ­detectar aquest filó fa ja uns anys: hi havia una demanda de lloguers latent i no sa­tisfeta. Però no hi havia una oferta digna ni suficient. En aquesta discussió es trobava el sector quan el turisme va imposar la seva llei…
Des de la punxada de la bombolla, el mercat immobiliari s’ha fragmentat enormement. I el de Barcelona no és compa­rable al d’altres ciutats (a Madrid s’ha començat a detectar el mateix problema, però és lluny de la magnitud assolida aquí). Barcelona té una dinàmica cada vegada més condicionada per un turisme que paga millor que el que pot pagar el resident local. Paga per molt menys espai i per molt menys temps. Això ha portat molts propietaris cap als apartaments turístics. I ha tingut efectes col·laterals. Ha atret inversors (nacionals i internacionals) cap a la compra d’immobles per a la seva rehabilitació i trossejament. I ha consolidat les grans plataformes electròniques com Airbnb com actors incontrolats en el mercat de l’oferta.
Les solucions són complexes i limitades. Altres ciutats europees, amb menor pressió que la capital catalana, mitiguen aquests efectes a través de polítiques ­públiques d’habitatge social iniciades fa dècades. És a dir, encara que s’apliquin a Barcelona, trigaran a tenir efecte. Altres capitals han restringit, o ho faran, l’actuació de les grans plataformes internacionals de lloguer.
Barcelona en Comú, que governa l’Ajuntament barceloní, ha sabut atreure a l’opinió pública en la seva crítica cap al turisme, on ha comptat amb complicitats. Però ha posat massa l’accent en la construcció d’hotels i bastant menys en els apartaments turístics, els efectes dels quals en l’entorn dels districtes en què es localitzen són molt més corrosius. Paradoxes de la història: Ada Colau va arribar a l’alcaldia muntada en l’onada de protestes socials generades per la crisi de l’habitatge. Però pot ser l’habitatge –un ha­bitatge cada vegada menys assequible– el gran problema del seu mandat.
(Publicat a La Vanguardia el 21 de gener del 2017)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s