Barcelona no és Detroit

La ciutat ha reconduït amb èxit el pas de la industria al turisme, però n’ha pagat un preu: la cohesió social

 

L’any 2007, les classes mitjanes representaven el 58,5% de la població de Barcelona. El 2016, aquest percentatge havia baixat al 44,1%, segons l’Ajuntament. En paral·lel, en aquest mateix temps, les classes baixes quasi han doblat el seu pes, en passar del 21,7% al 39,2% del total. Com que el percentatge de classes altes ha restat inalterat, el raonable és pensar que l’augment en el pes de les classes baixes és el resultat de la degradació de les condiciones de vida de les antigues classes mitjanes.
De fet, les dades no són radicalment noves. Els percentatges són gairebé els mateixos des de fa quatre anys. El que és nou és la percepció que els canvis poden ser estructurals. Que són aquí per quedar-se un temps. Fa tres anys tampoc estava tan estès el neguit pel declivi de les classes mitjanes. Ara, les dades defineixen el “moment” que viu la ciutat. El 1992 Barcelona era molt poc coneguda fora. Avui la coneix tothom que la pot conèixer. Aleshores era una ciutat que els intel·lectuals del maragallisme exhibien com urbanísticament equilibrada i socialment cohesionada. Una ciutat de classes mitjanes.
De fa tres anys, Barcelona ja no és una ciutat de classes mitjanes. O ho és tant com de classes baixes. Una ciutat amb molta gent que viu amb salaris baixos. Ho ha estat amb en Xavier Trias d’alcalde. Ho és ara amb Ada Colau. I ho és perquè ha canviat l’escenari en què es mou la política local. El 1992, els que pensaven la ciutat creien que la dominaven, que sabien com fer-la anar, un mercat clos on actuar. Avui la ciutat és més global i la política local ja no la controla amb tanta facilitat.
La ciutat ha canviat de fesomia perquè ha canviat la seva economia. Podia haver estat pitjor. Hi ha ciutats que han deixat de ser industrials per ser un erm. Com Detroit. El 1992 Barcelona era un mix d’indústria i serveis. Però les forces que la modelen la van portar cap al turisme. També cap als serveis professionals o el món de la salut. Però sobretot cap al turisme. Perquè la ciutat podia. En aquells anys, un geògraf i consultor espavilat, Richard Florida, ho teoritzava com a sortida a la crisi per a moltes ciutats americanes. El futur, deia, és de les elits, les elits creatives. El turisme, la cultura, el disseny, la cuina…
No tothom pensava igual als Estats Units. Joel Kotkin era l’anti-Florida, un sociòleg i urbanista socialment conservador que teoritzava el contrari. Deia que el que fa les ciutats no són les elits creatives, sinó les classes mitjanes i les famílies. I que el turisme no paga bons salaris, com sí ho fa la indústria. En segons quines coses, tenia raó.
Podia haver estat d’una altra manera en tots aquests anys? Podia Barcelona haver evolucionat cap a un altre model de creixement, més equilibrat? No ho sabrem mai. Però una cosa ha de quedar clara: la ciutat creativa, la ciutat més hipster de totes les que es fan i desfan, és també una ciutat de baixos salaris. De vegades la globalització crea els seus propis miratges. Un d’aquests és pensar que en pots controlar els seus efectes. Però no és ben bé veritat. Les coses sempre tenen un preu.

 

(Publicat a La Vanguardia el 14 de gener del 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s