El misteri dels lèmmings

Són els economistes com el meteoròlegs? De com les masses insatisfetes són el més semblant al canvi climàtic

 

Un misteri recorre els departaments de prospectiva econòmica al Regne Unit. Les previsions que auguraven una recessió profunda i immediata després del Brexit, no s’han confirmat. Van fallar l’FMI i l’OCDE. Però a qui menys se li perdona l’error és al Banc d’Anglaterra, que els mitjans i polítics tracten avui gairebé com a meteoròlegs en vigílies d’un pont vacacional. Han passat sis mesos des de la consulta i el dilema és saber si aquella temible recessió està per arribar -“vam fallar en els terminis”, la qual cosa també pot ser probable- o si simplement es van equivocar.
Andrew Haldane, economista en cap del Banc d’Anglaterra, reconeixia ahir a The Guardian que els seus models de treball tenen un problema per calibrar “el comportament irracional en l’edat moderna”. Insòlitament i professionalment sincer, Haldane afirma que l’origen està en no haver vist venir la crisi del 2008 i culmina amb el mal calculat impacte del Brexit. “Però cal adaptar-se. Una cosa semblant va passar en la Gran Depressió i de tot allò en va sorgir Keynes i la nova macroeconomia”.
El descrèdit de què parla l’economista en cap del Banc d’Anglaterra és un problema greu. Perquè la pèrdua de confiança en els experts dóna ales a oportunistes que pensen que el món es governa a twitter, com fa Trump amb les empreses de cotxes.
Més difícil és saber si en aquesta successió d’errors ha influït la creixent prevenció d’experts i dirigents cap a les masses que van per lliure. Aquesta prevenció no és nova. Va ser molt intensa en la primera meitat del segle XX, i raonable en la generació de científics socials que havia vist créixer el nazisme. Avui impregna de nou moltes anàlisis. També entre els politòlegs. En els últims mesos, potser escaldats per tanta votació-sorpresa, s’ha començat a revisar la bondat de processos consultius i referèndums. De ser la màxima expressió de la democràcia fa només una dècada, les consultes han passat a ser un risc, una solució naïf i maniquea per resoldre els problemes de debò.
Cal tenir por de la gent que va per lliure? Bastant. Sobretot si està insatisfeta. Però no es precipitin. La realitat sempre és molt més complexa. Mirin, aquesta setmana la premsa recordava que els lèmmings, un tipus de rosegador que habita la tundra, no se suïcida en massa, com mostrava “Infern blanc”, un documental de la factoria Disney del 1958. En els cicles de sobrepoblació i fam, els lèmmings emigren de forma massiva. Però no es deixen caure estúpidament quan arriben al caire d’un penya-segat -com mostrava la pel·lícula. En realitat l’escena va ser un muntatge dels realitzadors, que van acorralar els lèmmings i els van forçar a ofegar-se. Aquella escena va poblar els malsons de la meva adolescència. Els petits rosegadors eren la perfecta metàfora de fins on pot arribar la humanitat en la seva estultícia! Del preu i les conseqüències de seguir estúpidament les masses… Però ja veuen. Tot era una bola.
Cal anar amb compte amb les metàfores rodones. Fins i tot els rosegadors famolencs saben virar a temps.

 

(Publicat a La Vanguardia el 7 de gener del 2017)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s