Un món més hostil

La fase d’expansió global iniciada el 1989 pot estar acabant, i això obliga els més petits a espavilar

 

A mitjans dels anys 80, l’esquerra catalana provocava un incendi cada vegada que descobria que el govern de Jordi Pujol donava suport a una deslocalització empresarial. Deu anys després, aquella mateixa esquerra, defensava aquell procés com inevitable en un nou ordre econòmic en el qual la manufactura estava condemnada a marxar a Àsia i al primer món se li reservaven activitats més sofisticades. Aquell canvi en la manera de veure les coses era conseqüència del clima creat amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989, un esdeveniment que obria una fase d’exaltació del lliure comerç com a motor del creixement mundial.
Pot ser que aquest període hagi acabat. Es va esgotar amb la gran recessió del 2008, que va accentuar els danys col·laterals de la política practicada: augment de la desigualtat, endeutament, accelerament tecnològic i pèrdua d’indústries. El Brexit i la victòria de Trump són en part obra dels perdedors de tot aquest procés. L’antiga classe treballadora que abans votava l’esquerra, es decanta per la dreta populista. I no hauria de ser tan estrany. En tots aquells anys, l’esquerra majoritària va desarmar el seu discurs, es va entregar al nou consens liberal i a la cultura que emanava de les àrees urbanes més dinàmiques i més ben connectades.
Donald Trump o Theresa May han dit als perdedors el que a l’esquerra li ha costat temps admetre. Que aquest procés els ha empobrit. Però dir-ho per guanyar vots és una cosa. I fer marxa enrere, una altra. Perquè la globalització és avui tan complexa (el que s’acobla a la Xina, es dissenya a Barcelona i tributa després a Dublín) que no n’hi ha prou amb denunciar un parell de tractats internacionals i posar tanques a la immigració. Però el que és segur és que la terra no serà tan “plana” com escrivia el 2005 el periodista Thomas Friedman en una comercial metàfora que li servia per descriure l’escenari nascut amb la fi de la guerra freda i l’obertura global dels mercats.
Hi haurà sobresalts. Europa imposarà quotes a la immigració i restringirà el reagrupament familiar. La distància cultural i política entre les grans ciutats (més innovadores, amb més llocs de treball informals) i la resta de territoris s’aguditzarà. Potser veurem processos de desintegració parcial (la zona euro entre elles). Les economies petites, que s’han aprofitat d’aquesta etapa d’obertura, queden més desprotegides. Hi haurà més barreres. Més regulacions. No està clar quantes ni en quina intensitat. Però l’enuig dels perdedors durarà.
El març del 2007, abans de la gran recessió, els empresaris catalans es van reunir en un acte massiu per demanar el millor aeroport possible per a Barcelona. Va ser un moment d’insòlita unitat que no s’ha tornat a repetir. Pensaven que el seu mercat era el món i no s’ho volien perdre. Volien un país connectat i volien la clau que els assegurava aquella connexió. Deu anys després, com en altres coses (començant per aquest quarto del darrere ruïnós que és el servei ferroviari de rodalies), Catalunya continua sense tenir el joc de claus que li permeti operar en condicions. Canvien els temps i l’escenari. Creixen les urgències.

 

(Publicat a La Vanguardia el 26 de novembre del 2016)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s