Aventures sota control

La indústria recupera el sentit del viatge com a aventura, convertida ara en “experiència” programada

 

El viatge és un succedani de la revolució. Això ho va escriure algú en els temps dels grans viatgers. En els anys en què gent acomodada com Bruce Chatwin o Robert Byron es perdia en racons llunyans, els canviava la perspectiva de la vida i tornaven, sovint, amb un projecte de llibre sota el braç.

Amb l’arribada de la societat de masses, el viatge es va democratitzar. Però es va convertir en una cosa molt diferent. Res d’aventures. Viatjar era ficar la gent en autobusos (després també en creuers), organitzar-los parades més o menys curtes davant monuments per fotografiar (més tard fer-se selfies) i donar-los a provar el fast food local. Com a opció més arriscada, la possibilitat de muntar-se en camell i observar un parell de dunes…
Viatjar (que no és el mateix que fer vacances) ha estat de les poques coses a les que les classes mitjanes no han renunciat durant la crisi. Ara que es coneixen les previsions de despesa per a aquestes pròximes festes de Nadal, se sap ja que la gent gastarà més o menys el mateix en regals i una mica més en alimentació, però bastant més en viatjar. D’aquest somni, el del viatge que potser et canvia la vida, s’alimenta el turisme, sector que ha demostrat una gran capacitat de creixement en les últimes dècades.
I en ple auge del turisme ha reaparegut el desig d’aventura. Encara que ara sigui molt més modesta i se l’anomeni “experiència”. La gent viatja, vol conèixer ciutats o països. I vol viure “noves experiències”. Però ja que no queden mons per descobrir (i els que en algun moment ho semblaven, com Islàndia, amenacen de quedar obsolets per saturació), sempre existeix el recurs d’anar on va tothom, però veure-ho d’una altra manera. Pensar que veus el món no com un turista, sinó com ho veuen els locals (com diu la publicitat d’Airbnb).
El descobriment ja no queda en mans del grup o de la parella que es perd a Amsterdam o a Berlín guia en mà a la recerca de barris poc freqüentats. És la mateixa indústria la que ho ofereix. Emparada en l’eclosió de l’economia col·laborativa (en realitat economia informal camuflada), arriba ja l’eclosió de tota classe de propostes. Avui la gent ja no ve a Barcelona per “veure” la ciutat. Se la recorre amb bicicleta, se l’observa des del Tibidabo després de dues hores de senderisme. Se sopa a casa d’una senyora de l’Eixample amb les millors receptes de la cuina local. Es practica el birdwatching al Besòs o es passa l’estona en un taller de ceràmica dirigit per algú que diu haver estudiat molt Gaudí.
Airbnb, el gegant de l’allotjament compartit ha anunciat que entrarà amb força soroll en aquest món de l’“experiència”. I en proposa ja algunes de tan exòtiques com participar en un taller d’espasa d’un mestre samurai o anar-se’n a la Toscana a buscar tòfones, gos inclòs. O fins i tot treballar per la cara amb una ong. Està clar que pensen en tot.
No està clar si tanta experiència li canviarà la vida a algú. De moment, el que promet és cansar-lo.

 

(Publicat a La Vanguardia el 19 de novembre del 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s