El llarg viatge

La història de l’Anna: de la lluita de classes a la classe mitjana i tornar a començar

 

Del grup de joves que anava a la parròquia, l’Anna era la més desitjada. Atractiva i intel·ligent. Una mica particular, també: estar amb ella significava empassar-se tots els discos de Quilapayún, un grup xilè que cantava de les vagues a les mines. Et passaves la tarda fent que sí amb el cap i posant cara d’extrema gravetat. I després no passava res. Un dia, l’Anna ens va deixar. Va dir que volia realitzar-se com a persona i se n’anava a treballar d’obrera a una cadena de producció. Adéu.
Aleshores, a començaments dels 70, ser obrer estava de moda. Hi havia els obrers, els burgesos i la lluita de classes. Però anàvem amb retard: a Europa els experts parlaven ja de la victòria de les classes mitjanes, de l’aparició d’un gran matalàs de conformisme i d’estabilitat. De com els professionals i els salaris intermedis havien oblidat l’antagonisme de classe i s’“aburgesaven”. La solidaritat de classe s’afeblia i la gent començava a buscar la satisfacció en la vida privada o en el consum. I així vam acabar tots: a l’híper. Va ser un èxode massiu: va aplegar tota l’esquerra majoritària, que va oblidar el marxisme i es va instal·lar en una còmoda tercera via.
Però arriba l’electroshock del 2008, la crisi financera i l’augment de les desigualtats. Canvien de nou les regles del joc. Les elits són vistes una altra vegada amb recel i rebuig per la població. Les classes mitjanes es redueixen en nombre i s’empobreixen. Però ningú (o gairebé ningú) no vol tornar a la lluita de classes. Els antagonismes s’expressen d’altres maneres. Entre els que tenen feina fixa i segura (els insiders) i els que viuen en la nebulosa del treball precari. O s’organitzen al voltant d’altres identitats, sexuals, d’origen, nacionals… Per sentir-se, se senten encara classe mitjana. I els obrers (els que ho van ser) tenen més propensió a votar l’extrema dreta que a l’esquerra. A l’Europa del nord i del centre. O als Estats Units, on si ets blanc, pobre, i vas tenir un passat millor, votes Donald Trump.
El canvi d’escenari ha estat tan ràpid que dóna lloc a un corriment de terres en la política tradicional.Al Regne Unit, la nova primera ministra, Theresa May, recupera el llenguatge i, potser, les polítiques de l’esquerra econòmica més ortodoxa: regulació de l’economia, intervenció del sector públic, vedat a les multinacionals. Com Margaret Thatcher, però al revés.
A l’estat espanyol, les coses han estat una mica diferents. El descontentament ha omplert les urnes de vots de Podem, de la CUP, de sobiranistes. Però tot canvia i res no és permanent. En aquests dies de crisi profunda al PSOE (després dels xiulets i les escridassades a Felipe González), cert establishment polític i mediàtic se sent temptat de fer fora Podem de camp de joc. No sembla intel·ligent: el partit morat ha estat l’instrument que ha canalitzat aquest malestar a Espanya. El que ha evitat que sortís de mare. Però al vell sistema li costa de negociar: o bé t’expulsa o t’inhabilita.
A Anna, per cert, la vaig trobar l’altre dia. Va deixar la fàbrica i en va sortir estranyament traumatitzada. Es va casar, va tenir tres fills i és de dretes.

 

(Publicat a La Vanguardia el 22 d’octubre del 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s