Inadaptats

La disrupció, el canvi profund i sobtat, no només afecta les empreses. També a partits i sindicats

Les Kellys, per l’abreviatura en castellà de “las que limpian”, han decidit organitzar-se pel seu compte. Pensen que els sindicats no els fan gaire cas i que no les defensen prou. Les Kellys són la cara amagada de l’èxit del sector turístic. Dones que netegen una habitació d’hotel per 2,5 euros a ritmes de treball suportables amb antiinflamatoris.
Els moviments socials tendeixen sovint a organitzar-se al marge de les institucions tradicionals. Ada Colau, per exemple, és una dona catapultada a la política des d’una plataforma contra els desnonaments. Però amb les Kellys, els sindicats deixen escapar un conflicte massiu i emergent en un sector que fa molts diners. Podien fer altrament? La feina de les Kellys escapa als convenis del sector (gràcies a pràctiques d’externalització tolerades fins i tot per les administracions). Els sindicats no han pogut, no han sabut o no han volgut aturar-ho.
Els grans canvis posen en qüestió els interessos creats. Fan col·lisionar la comoditat dels uns amb les necessitats dels altres. Poden ser laborals, culturals, demogràfics. I de vegades envien les organitzacions tradicionals a la paperera de la història (ara que està de moda dir-ho). Hi ha dades que expliquen les coses per elles soles. Aquests dies, amb la celebració de les primàries al PSC s’ha difós que l’edat mitjana del seu votant és de 59 anys. I que l’edat mitjana de la militància és de 62 anys. Esborronador, oi? Qui és capaç de capgirar una davallada com aquesta?
Els papers (els powerpoints) ho aguanten tot. Com en el món de l’empresa, el de la política està ple de consultors i de tècnics que omplen pàgines de gràfics on parlen d’obertura al món nou i de canvi de llenguatge per rejovenir les organitzacions. Però de la mateixa manera que és difícil canviar les rutines en una empresa, també ho és en les organitzacions socials i polítiques. El PSOE, per exemple, podrà abstenir-se i fer president a Rajoy. Però ho faci o no, res no el salvarà del declivi per haver-se quedat out of order. No ho tenia fàcil. Perquè el partit sembla condensar tot el que és vell. Per la crisi del model de socialdemocràcia practicat per l’esquerra durant la crisi. O per Catalunya. Perquè no hi ha res més disruptiu com Catalunya per capgirar totes les lògiques de la política i l’economia espanyola. Sense Catalunya (i els recels que desperta) els ports estarien ja liberalitzats. Com també els aeroports. Potser no s’haurien fet tantes línies d’AVE… Sense Catalunya, Ciutadans seria un partit capaç d’apuntalar una agenda liberal. I així tot…
Les disrupcions, els canvis sobtats i profunds, de vegades també són culturals. No saps com, un bon dia esclaten i s’escampen. La generació del baby boom, quan era jove, tenia un lema tan benintencionat com ingenu a ulls d’ara: “Volem les coses i les volem ara”. Els joves actuals són del mateix parer. Però quan ho ­diuen, no només pensen en valors elevadíssims. També pensen en el consum. Quan volen una cosa, la volen ara. I quan fan una comanda, volen que el repartidor els truqui a la porta amb el que han demanat només mitja hora abans. Ja sigui un mòbil, unes sabates o un videojoc. El món va de pressa. Molt de pressa. Reaccionar a temps cada cop és més difícil.
(Publicat a La Vanguardia el 15 d’octubre del 2016)
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s