Dominar el vertigen

Volem més polítics com Margrethe Vestager, font d’orgull, i menys Jean Claude Junckers, dels que ens avergonyim

 

La globalització, paraula que ens ha acompanyat durant dues dècades per descriure la interconnexió creixent entre tots els racons del planeta (encara que el procés vingui de més enrere) i que tant ha canviat les nostres condicions de vida, perd gas. Es parla de desglobalització, de l’inici de la marxa enrere. Si fa un any els haguessin dit que al Regne Unit poden acabar obligant les empreses a publicar llistes d’empleats estrangers, no s’ho haurien cregut. Com tampoc ningú no imaginava que un personatge tan grotesc i intencions tan imprevisibles com Donald Trump (el més semblant a un Ruiz Mateos global) hagi posat en estat d’alerta a les grans institucions mundials perquè pot guanyar les eleccions als EUA.

Les institucions que diuen governar el món els ha agafat plaer per propagar la por. I exageren. Internet garanteix, per exemple, que l’intercanvi de fluxos no s’aturarà. Però també és veritat que hi ha símptomes del contrari. La progressió del comerç mundial s’ha aturat. La intensa competència internacional ha empobrit les classes mitjanes i les ha fet molt irascibles. Això, i el sisme de la digitalització a les empreses porta a àmplies capes de la població a desconfiar del que vingui dels seus governs. Els veuen més preocupats per les grans corporacions que per les seves condicions de vida. Pot ser que l’elit mundial tingui raó. Que tot acabi en un món millor. Però, els hem de creure? Sobretot quan és obvi que aquest camí també és dolorós per a molts. I que governs i institucions semblen mirar cap a un altre costat.

Es pot mirar el vas mig buit o mig ple. Economistes com Dani Rodrik ho veu com una oportunitat. Porta anys avisant que la tensió entre els interessos globals del capital i les sobiranies nacionals era ja insuportable. I que ha arribat l’hora que els països recuperin autonomia política. Que han d’aplicar polítiques econòmiques raonables encara que no siguin del grat de les grans corporacions. Que han de convèncer a les seves opinions públiques de què se n’ocupen. És a dir. Volem més Margrethe Vestager, de qui ens sentim orgullosos per enfrontar-se a Apple i a l’elusió d’impostos que practica; i menys Jean Claude Juncker, del que ens avergonyim per l’ambigüitat de la seva relació amb els poderosos.

Però per a aquest gir fa falta sang freda. Una virtut que no abunda en situacions com aquesta. I mirar-se les coses amb distància. Pensar més en el bé comú (que estrany sona avui això) i una mica menys en l’eficiència al límit (això encara sona pitjor). “Les ambicions econòmiques són bones serventes, però males senyores” va escriure R. H. Tawney, un poc conegut historiador i socialista fabià de qui Elba Editorial acaba de recuperar “La sociedad adquisitiva” el seu millor llibre. El va escriure el 1920, en uns anys en què el món sentia la mateixa sensació de vertigen que avui. El seu discurs moral no va poder aturar el que va venir després, la gran crisi i la guerra. Esperem que aquests paral·lelismes s’aturin aquí.

 

(Publicat a La Vanguardia el 8 d’octubre del 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s