Que s’acabi

Els polítics menteixen, més que mai, i cada dia és més difícil consensuar la realitat 

 

Vostè què pensa que passarà amb el Govern? Últimament, totes les converses comencen així. I acaben de la mateixa manera. Confessant que ningú no sap exactament què passarà amb el govern, amb el futur d’un sistema que sembla bloquejat, amb la política econòmica. Ningú no sap res perquè les posicions estan tan allunyades i els missatges, i el to amb què s’utilitzen, són tan diferents que sembla impossible que puguin convergir en un lloc comú. Hi ha dificultats per designar la realitat. Però no és un problema exclusivament local. Sembla una malaltia estesa i té a veure tant amb el que es diu, amb el com es diu i amb els conductes pels quals arriba al públic.
Dos articles apareguts les últimes setmanes ho il·lustren. A The Economist parlen de “The post-truth world” (El món de la postveritat). Els polítics menteixen, diuen. Com mai ho havien fet. El que semblava un flagell de les dictadures, s’ha estès a les grans democràcies. Als Estats Units, Donald Trump assegura que Barak Obama ha fundat l’Estat Islàmic (amb l’ajuda de Hillary Clinton). Un cop dit, l’afirmació comença a córrer i córrer… El conservadorisme americà va assajar amb èxit aquesta estratègia en els 90 quan combatia l’evidència del canvi climàtic. Semblava una acusació absurda. Però de tant repetir-la, avui la meitat de l’electorat republicà als Estats Units pensa que el canvi climàtic és una conspiració dels científics. Tot això no seria possible sense la pèrdua de confiança en les institucions. Ni tampoc sense les xarxes socials, que en sol cinc anys s’han convertit en una de les autopistes per les quals circula avui la informació que arriba a una opinió pública cada vegada més fragmentada.
En paral·lel, a The Guardian parlen d’un món on cadascú pensa tenir la seva pròpia veritat. En com la tecnologia ha alterat aquesta veritat (How the technology disrupted the truth titulen l’article). El que va alarmar els seus autors van ser molts dels arguments (no verificats) que van utilitzar els partidaris del brexit. I de manera més àmplia, en la cada vegada més tènue frontera que existeix entre el fet i el rumor, en la velocitat amb què es propaguen notícies que no s’han confirmat o són veritats a mitges… Informació que escapa a tot control gràcies a la lògica dels algoritmes que ordenen la informació (i a l’obsessió pels clicks dels mitjans).
La política espanyola pateix dels mateixos mals. Viu instal·lada en un bucle. Però la inacció de Mariano Rajoy és només aparent. Les forces i els missatges que alimenten les veritats dels diferents bàndols circulen sense arribar a un consens sobre els problemes, que s’agreugen. És una estratègia rudimentària. Però és efectiva per als seus interessos immediats. Els del president. No tant per a la resta. Ni tan sols per al seu entorn més proper, pel que s’ha pogut comprovar aquesta setmana. Ningú no sap com acabarà tot això. Però que acabi algun dia.

 

(Publicat el 17 de setembre del 2016)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s