Poderosos i indolents

Qui va matar el Banc de Barcelona? Els directius, incapaços i desinteressats per adaptar-se als canvis

 

Qui va matar el Banc de Barcelona? La història econòmica és plena de misteris. I alguns, com aquest, condensen tota una època. Generen al seu voltant lectures borroses, incompletes, interessades. I al final es converteixen en tòpics que amb el pas dels anys semblen veritats intocables.


El Banc de Barcelona el va crear la burgesia comercial i financera de la ciutat el 1844. Va ser el mirall dels seus millors moments, en la segona meitat del segle XIX. Quan es va enriquir amb la banca, els transports, el ferrocarril, les assegurances… Fins a la fallida, l’any 1920. La seva mort va ser considerada la prova del cotó de la incapacitat dels catalans per crear una banca pròpia. L’evidència que aquell era un banc massa gran per a una indústria massa petita. I també va estendre la sospita que el Banc d’Espanya l’havia traït en les seves últimes hores.


Quin interès té l’autòpsia d’una institució que va florir al llarg del segle XIX? Més ara, quan ni aquella gran burgesia (convertida en un altre tòpic indestructible) no existeix i la realitat social és molt diferent? Bé. La història serveix per posar el passat al seu lloc. Si a més la resposta al misteri té paral·lelismes inquietants amb el present, la cosa té més interès. Sobretot si l’agent causant de la mort van ser les persones. El que ara anomenaríem un problema de governança.


Ara sabem que al banc li van anar bé les coses durant molt de temps. Va ser capaç de sobreviure a dues grans crisis i en va sortir reforçat. Una longevitat que indica que tan incapaços no havien de ser. El problema és que les coses els hi van anar tan bé que es van adormir. A partir del 1874 van deixar d’entrar en nous negocis. No van veure arribar una nova onada de canvis tecnològics i van rebutjar finançar noves activitats. Quan va arribar la competència, la de bancs més petits que pagaven pels dipòsits, ells s’hi van negar. No van voler obrir sucursals. Quan alguns accionistes es van queixar, van mirar cap a un altre costat.


Els directius es perpetuaven en el càrrec i es jubilaven quan morien. Anaven a les juntes d’accionistes gairebé per divertiment. I el que és pitjor, era gent sense coneixement ni ganes de tenir-ne. El món canviava a gran velocitat, però ells continuaven allà, aliens a tot. Van badar tant que la majoria dels membres del consell d’administració es va assabentar que anaven a fer fallida només unes setmanes abans de fer-ho…


El desenllaç sobre el misteri del Banc de Barcelona es troba a les més de mil pàgines que han escrit Carles Sudrià i Yolanda Blasco (les consideracions que aquí es fan són dels dos autors). Per aconseguir-ho, s’han passat moltes hores llegint les actes de la institució. Més de mil pàgines contemplades des del món d’internet i de la veritat absoluta que conté un sol tuit ha de sonar molt antic. Però la història s’escriu així.

 

(Publicat a la Vanguardia el 10 de setembre del 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s