Viure de la inèrcia

L’economia creix malgrat l’absència de govern, però la inacció sempre acaba per passar factura

L’economia espanyola creix, i creix més del previst, malgrat portar sense govern 250 dies. No és una cosa nova. Bèlgica es va passar 541 dies sense govern durant els anys 2010 i 2011 i el resultat és que li va anar millor que la mitjana dels països de la zona euro. L’anterior rècord el tenia Cambodja, però no hi ha constància de si això va beneficiar els pobres khmer (la comparació, a més, és impossible amb un país sense gairebé sector públic). Aquesta classe de situacions conforten els que asseguren que arriba un moment en què l’economia aprèn a funcionar sense la política (sense les polítiques econòmiques) com Itàlia. Però no és veritat. Aquestes coses, amb el temps, passen factura. Itàlia es va acostumar durant dues dècades a una inestabilitat política permanent. Però el resultat va ser un país que encara avui arrossega llacunes en la modernització. I fins i tot els italians, més pessimistes, no dubten a utilitzar de vegades la paraula decadència.
L’economia creix sense govern. Però creix perquè està protegida. Perquè forma part de la Unió Europea i la seva política econòmica està molt més limitada i tutelada del que els orgulls nacionals permeten admetre. Està protegida pel Banc Central Europeu, que compra tot el deute possible i permet que l’Estat (com la resta d’estats europeus) es financi a preus que tenen poc a veure amb l’opinió que pugui merèixer aquesta economia als inversors.
Està protegida també per sota. Perquè té delegades determinades funcions en les comunitats autònomes. L’Estat pot asfixiar-les. Imposar-los un repartiment de càrregues injust durant la crisi, torpedinar-ne el funcionament (encara avui no tenen les dades que requereixen per elaborar els seus pressupostos). Però en les economies modernes, les polítiques de proximitat (polítiques micro) són molt importants. I malgrat tot això, continuen funcionant.
Finalment, l’economia espanyola està protegida per un entorn excepcionalment benigne en els preus del petroli i d’altres matèries primeres. Tots aquests factors sumen, i el resultat és aquesta inèrcia en la qual viu l’economia, la capacitat que tenen els cossos per continuar en moviment relatiu si no ensopeguen amb una resistència forta.
Però la inèrcia no és garantia de res. No és garantia de resiliència (saber sobre­posar-se a determinats traumes) quan s’acabin aquestes condicions favorables. Tampoc no garanteix la recuperació del temps perdut en termes de creació de riquesa. L’exemple més clar d’això són les infraestructures, que treballen sempre en el mig termini. Un termini prolongat d’inactivitat en la presa de decisions (250 dies ho són) paralitza tota la cadena de l’obra civil i suposa un menor creixement que s’acumula en el futur. Es pot calcular la pèrdua de riquesa futura per l’absència d’un corredor ferroviari mediterrani tantes vegades inaugurat i mai construït? Millor no pensar-hi.
(Publicat a La Vanguardia el 27 d’agost del 2016)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s