Malson d’estiu

Va mirar el televisor i va veure un senyor amb calça curta que caminava de pressa fent veure que corria

El juliol passat vaig anar a una xerrada sobre el món digital i els nous models de negoci. Era un dissabte al matí i el format era relaxat. De manera que un dels ponents, Genís Roca, va deixar per una estona la feina de consultor i va explicar que competir s’ha tornat difícil. Entre el públic hi havia algun empresari que imaginava que el futur consisteix a seguir fent el que feia però venent-ho per internet. Roca li va aixafar la guitarra. Amb la tecnologia no n’hi ha prou, va dir. La revolució tecnològica ja l’han feta uns altres, i difícilment ens posarem a l’alçada d’empreses com Amazon en eficiència. El que ara ve és un canvi cultural (més transparència, més valors) i la clau és saber-se diferenciar amb idees trencadores.
Dos dies després vaig participar en una taula rodona a la Universitat de Barcelona sobre el futur del taxi. L’ambient era menys relaxat. Els taxistes ho estan passant malament per la competència d’Uber i altres. A més, molts són autònoms. Autònoms de veritat. Això vol dir que cada taxista és un món i pensa que té la fórmula única per sobreviure. Però a molts els costa entendre els canvis. Que en la nova cultura, el client mana més que mai. Que quan vol un taxi, el vol en aquell moment. I que si a més el tracten més que bé, millor. No es van acabar de posar d’acord.
I ara un sopar d’agost. Amb molta gent. Un sopar d’aquells que s’allarguen parlant de tot. La frase de la nit se la va endur un senyor enèrgic que li va etzibar a un mestre: “Vosaltres el que heu de fer és ensenyar als nanos a espavilar-se per als oficis que han de venir!”. Ho devia haver llegit en algun lloc. Però va fer tant d’efecte que el mestre va quedar mut. Prou difícil deu ser ensenyar les matèries d’ara, no em puc imaginar què deu ser ensenyar el que vindrà i que no saps encara què és.
Aquella nit vaig tenir un malson. Vaig imaginar un món impossible. On no paga la pena fer previsions a llarg termini. On no pots saber de què treballaràs, quant de temps et durarà la feina, com et guanyaràs la vida i (ha!) com serà la teva vellesa. On l’únic que pots fer és adaptar-te constantment i canviar, dia rere dia, córrer i no
parar…
Em vaig despertar angoixat. Vaig posar el televisor. Va aparèixer un senyor amb pantalons curts que caminava de pressa per fer veure que corria. Però no corria. Vaig pensar que continuava el malson. Però aquell home no se’l veia angoixat. De fet somreia. L’endemà, Mariano Rajoy es va reunir amb el comitè executiu del PP, però quan va acabar la reunió, va dir que no havien parlat de les propostes per formar govern tot i que fa dos-cents no sé quants dies que està en funcions. Vint-i-quatre hores després, posava data per a la seva investidura i amenaçava amb convocar unes terceres eleccions el dia de Nadal si no el triaven a ell.
Vaig pensar en l’empresari, el mestre, els taxistes i en tots els que pensen que el món se’ls mou sota els peus. I vaig tornar a veure Rajoy caminant de pressa per fer veure que corria.
(Publicat a La Vanguardia el 20 d’agost del 2016)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s