Llocs a on viatjar

La geopolítica ha fet de la   Mediterrània el millor destí turístic del món. Per a bé i per a mal

 

El turista de masses solia decidir els viatges mirant els aparadors de les agències i ràpides consultes als fòrums d’internet. Ara ha incorporat els butlletins de notícies. Mira on esclaten les bombes d’Estat Islàmic i decideix. Tant, que els que fan el viatge pel seu compte eviten fins i tot segons quins aeroports i determinades línies aèries perquè els perceben més arriscats. I últimament també alguna capital europea.
El turista de masses comptava amb quatre o cinc grans àrees de migració estival al planeta. Les de l’altre costat de l’Atlàntic (Mèxic o Dominicana) estan una mica tocades. Un s’escapa per unes hores del resort i es pot trobar sense voler enmig d’un capítol de Breaking Bad, amb trets i atracaments. Més a prop, el deteriorament de les societats del litoral sud de la Mediterrània ha estat vertiginós. Des dels dies esperançats de la Primavera Àrab, escapar-se a llocs com Susa, Luxor o Hammamet no sembla un consell recomanable.
El tràgic ara és Turquia s’ha afegit a la llista. El nou món visitable es podia classificar entre països amb democràcia liberal i estats semiautoritaris (amb una façana d’eleccions, certa llibertat d’expressió en els mitjans i ONGs tolerades). S’acceptava aquell peatge perquè garantia la pau social. Sobretot per al visitant. Turquia n’era el millor exemple d’aquest model. Ara és un país violent. Es comporta com una dictadura. I segurament ja ho és.
Tots aquests canvis han afavorit d’una manera inevitable el turisme mediterrani tradicional. L’europeu. Aquest estiu, Grècia té més turistes que mai (qui li havia de dir a Varufakis, ell que no volia pujar l’IVA turístic). A Portugal també li va bé. I, esclar, a Espanya.
L’economia espanyola es va acomiadar el 2008 d’anys de bonança angoixada per l’addicció que s’havia creat amb la construcció i el sector immobiliari. Aquella dependència compendiava els mals que afligien aquella societat: deute sense límits, corrupció en l’administració i en la política. Ara aquella mateixa economia ha tornat a dalt del cicle econòmic. De nou amb signes d’elevada dependència d’un altre sector, el turisme.
L’experiència diu que quan una cosa funciona, un ja pot posar-se pesat que, en general, ningú no escolta. Com en els 2000, quan s’alertava de la bombolla immobiliària (qui es volia moure, amb tant interès creat?). O ara, quan es parla de saturació en el model turístic. És veritat. No és el mateix. Però el turisme torna a ser un bon reflex del dolent que pot donar de si una economia. Dels costos que els no turistes paguem (Barcelona com a exemple, però no l’únic). De la precarització de la feina. Dels baixos sous, en un sector amb marges elevats. De la subocupació: quin mal que fa veure tants llicenciats desmotivats servint taules…
Val, val… Ningú no sacrificarà aquest tros de prosperitat, encara que estigui mal repartida. I els turistes tampoc no deixaran de venir. Perquè, quin altre lloc els queda? Però ja que hi som, per què no els hi fem pagar tot una mica més car?

 

(Publicat a la Vanguardia el 13 d’agost el 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s