Més pobre que el pare

Els que venen darrera teu ja no tenen perquè viure millor que tu

Més pobres que els pares”. El titular de la investigació publicada a finals de juliol per McKinsey sembla un atac a la correcció política. Perquè trenca amb una convenció que ha estat massivament compartida al món ric durant dècades. Que qui ve darrere teu ho tindrà millor. Viurà millor que tu. Però ­això pot no ser exactament així en els propers anys. Almenys per a una part significativa de la gent. La consultora tem que per a més del 50% de la població, en especial entre les classes mitjanes dels països rics, els ingressos baixin.
En la tradició, el pare (o la mare) portava el fill al cim de la muntanya i, mirant la vall, li deia: “Mira, tot això serà teu”. I el que el fill veia era un pis en propietat, un automòbil de segona mà, la ­segona residència (a Platja d’Aro si eres de Terrassa; a Palamós si de Sabadell), una llibreta a la caixa i un lloc de treball. El guió ja s’havia deteriorat en els últims anys. Perquè ja feia temps que el pare s’estava menjant els estalvis o s’endeutava perquè el fill visqués una mica ­millor. I perquè en aquella llibreta hi ha menys saldo i moltes comissions. Però el que s’ha posat malament de debò és la feina. O almenys una feina amb pers­pectives d’estar més ben retribuïda que la teva.
El fill més mal situat que el pare? Que no ha estat capaç d’agafar l’ascensor a temps? Si a algú li passava una cosa així, abans, ho vivia com una mena de fracàs personal. Ara amenaça de convertir-se en un fet generalitzable en àmplies capes de la població dels països rics.
Hi ha raons demogràfiques que expliquen aquest escenari imprevist. Algunes són demogràfiques. Com l’envelliment de la societat. En aquest país, la gent del baby boom tindrà l’honor d’haver aixecat un Estat del benestar, però pot emportar-se’l amb ella a la tomba, atesos els amplis recursos que absor­birà. Tot en una generació. Però la causa central sembla estar en la pèrdua de productivitat d’aquestes economies i en el descens continuat dels ingressos de les famílies. És el que ha constatat McKinsey a 25 països: que entre els anys 2005 i el 2014 els ingressos del 70% de les famílies o s’han estancat o han baixat. Si això continua, els mals auguris s’acabaran complint.
És sostenible una societat amb una perspectiva d’aquest tipus? No ho sap ningú. En tot cas és inèdita en la nostra memòria. I també és corrosiva per a les conviccions de la gent. Provoca mal ­rotllo. Desencadena tota classe de reaccions i rebutjos cap als factors que estan darrere dels canvis que ens han portat fins aquí: el lliure comerç, la tecnologia i les migracions. És una perspectiva, a més, difícil de gestionar. No es un ­problema que es trobi a l’agenda dels polítics. Ho estava el control de la in­flació. Ho està la creació d’ocupació. ­Però ningú no parla de quin tipus de ­feines. No és una prioritat. I això sí que serà un problema.
(Publicat a La Vanguardia el 6 d’agost del 2016)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s