La rebel·lió dels ‘losers’

Els referèndums tenen una cosa especial i terrorífica: tothom pensa que s’hi juga molt i ningú es queda a casa

 

Hi havia poques motivacions racionals per defensar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Sobretot si vius a Londres, treballes a la City o ets un jove professional connectat al món. Les pors i les angoixes que han facilitat la victòria del sí (la immigració o la pèrdua de poder adquisitiu per a l’antiga classe obrera britànica) no desapareixeran quan abandonin la UE. Perquè les mines no tornaran a obrir, com tampoc no ho farà la vella indústria. Tampoc no tornarà l’imperi.
Però és l’opció que ha pres la gent gran, la que se sent més pobra, la que pensa que la història li ha anat a la contra. En resum, els perdedors del procés de mundialització. Tota aquesta generació de losers de la qual en va plena la ficció britànica dels últims anys: dels politoxicòmans del Trainspotting d’Irving Welsh, als descol·locats de l’entranyable The Full Monty.
Les democràcies de veritat tenen això. Que tothom vota. Encara que es pugui equivocar. I els referèndums tenen alguna cosa d’especial i terrorífic: la gent pensa que s’hi juga tantes coses que s’ho acaba prenent seriosament. Ningú no es queda a casa.
L’economia ajuda a explicar aquesta atracció per l’abisme. Perquè la liberalització redueix la base de la indústria manufacturera local. Impossibilita els alts salaris dels treballadors poc qualificats. Els condemna a elegir entre l’atur i la protecció social o les feines barates al sector serveis, on competeixen amb els nouvinguts… I no hi ha res com el ressentiment i el que es percep com una humiliació per alimentar la rebel·lió.
Pensaran que tot això és retò­rica esquerrana. Però no ho és. És un avís a les elits. A com han ­gestionat els canvis que portava la mundialització. A com han menyspreat algunes nocions bàsiques sobre la redistribució.
Perquè els britànics no només han votat per tocar el dos de la UE. Han fet una cosa bastat més corrosiva. Han trencat amb la narrativa amb què tots treba­llàvem des de fa dècades sobre la irreversibilitat de la mundialit­zació. Sobre el seu caràcter ine­vitable. També sobre el futur d’Europa. Fa tan sols deu anys, Europa, la integració de les economies europees, era vista com la solució. Des del vot de dijous passat, això sembla menys segur. Europa és ja, per a alguns, el problema. Queda marge per maniobrar? Cada vegada menys.

 

(Publicat a La Vanguardia el 25 de juny del 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s