Una cursa d’obstacles

Després del ‘Brexit’ vindrà un altre ensurt. I després encara un altre. Si algú sap cap on anem, que ho expliqui ràpid…

Si algú els diu que fa anys que no es veia tant nerviosisme en els mitjans financers internacionals com el que provoca el ‘Brexit’, la possibilitat que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, somriuran. Diran que això ja ho han escoltat altres vegades. Des de la crisi financera del 2007, vostès s’han acostumat a aquests sobresalts. Pel risc de fallida dels bancs, l’enfonsament de les hipoteques als Estats Units, la crisi de Grècia, la frenada de la Xina, la caiguda dels preus del petroli, la implosió de Síria i l’Estat Islàmic…
Però és cert. Mai els mitjans financers no havien pronosticat tantes calamitats en el cas que guanyin els partidaris d’abandonar la UE. Als britànics els espera més pobresa, més impostos i el declivi de la City de Londres. A Europa, el camí de la desintegració. I per a tothom, més inestabilitat. Però els partidaris del ‘Brexit’ són immunes a aquests arguments. Al·leguen raons de sobirania. En realitat, encara que no ho diguin, el que més els motiva és el rebuig (la por) a la immigració. I la sensació, que comparteixen amb molts altres col·lectius a molts altres països, que la política no els protegeix.
Quan el món va despertar al segle XXI, en els primers 2000, la globalització era la gran oportunitat. Queien les barreres i tot semblava tan fàcil que si les coses anaven malament en un extrem del planeta, la bonança a una altra banda ho compensava. Ara sembla tot el contrari. La interconnexió en les finances i la immediatesa que ofereixen les tecnologies de la comunicació faciliten que un incendi en un racó del planeta es propagui en segons a tot arreu.
Però el 2000 no tothom era optimista. Un acadèmic canadenc passat pel MIT, Thomas Homer Dixon, explicava en un llibre que les societats es tornen cada vegada més complexes, però que l’habilitat per gestionar-les no avança tan ràpid. Un esdeveniment inesperat (relacionat sovint amb l’escassetat de recursos) pot portar al col·lapse. Homer Dixon es va fer famós perquè els seus arguments van ser del grat de Robert Kagan, ideòleg dels “neocon” americans, que afirmava que el món anava a caure en l’anarquia en desaparèixer l’hegemonia dels Estats Units. Quan es va veure (o va semblar) que el món podia ser feliç sense la tutela americana, totes aquestes teories es van quedar guardades al calaix.
Homer Dixon ha tornat aquests dies. Per dir que la crisi de Síria és el resultat final d’una devastadora sequera iniciada el 2007. I afirmar que un fenomen meteorològic com El Niño pot ser el cop de gràcia definitiu per a Veneçuela. El clima i la pèrdua continuada de collites no són culpables de l’aparició de l’Estat Islàmic ni de la decadència del chavisme. Però són l’esdeveniment inesperat, impossible de gestionar, que porta a la violència i al col·lapse de societats ja per si mateix molt castigades. D’aqui a l’estat fallit. La selva, o el desert.
Els banquers de la City o de Frankfurt no deuen llegir Homer Dixon. Però estaria bé saber qui està al comandament de tot això. Si sap on anem. Perquè després del Brexit vindrà una altra cosa. I la capacitat per absorbir tant sobresalt s’esgota.

 

(Publicat a La Vanguardia el 18 de juny del 2016)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s