Una de robots

La idea de l’expulsió de l’home del mercat de treball, típica dels 70, s’obre pas entre els economistes

 

Primer la música. El 1970, Kraftwerk, uns alemanys de Düsseldorf van revolucionar el món del pop amb els ordinadors. Era gent de sòlida formació musical. Feien música electrònica, unes lletres molt simples i unes harmonies tan enganxoses que els van permetre conrear la vanguardia i alhora triomfar en els jingles de la publicitat televisiva.
Els de Kraftwerk eren gent que pensaven molt i volien que se’ls notés. El 1978 van treure un disc que es deia “Robots”. Quan el tocaven en directe, els quatre membres del grup abandonaven l’escenari i deixaven posat el play back. Perquè quedés clar que les màquines ho podien fer totes soles. Això quan no deixaven en el seu lloc quatre maniquins horribles amb la seva cara que es movien com els autòmats del parc d’atraccions del Tibidabo. Quan això passava, des del públic s’alçava un murmuri d’aprovació. La gent, aleshores, era molt ingènua.
Diuen que l’art sempre ha tingut certa capacitat per anticipar el futur. En especial la música i el cinema. En els 70 la música parlava ja que arribaria el dia en què les màquines anaven a substituir l’home. El cinema també, portava anys imaginant-ho. Fins i tot la sociologia començava a preocupar-se per un futur en què la feina hauria desaparegut (per bé i per malament). Tot i això, cada vegada que algú deia una cosa d’aquestes, els economistes somreien amb suficiència. Allò era ciència-ficció barata. I no era la primera vegada que passava. La veritat, raonaven, era que cada innovació tecnològica arribava sempre carregada d’aquesta classe de temors. Però, per fortuna, aquesta mateixa tecnologia provocava un augment de la productivitat, que al seu torn garantia a la gent més diners i més temps lliure, la qual cosa implicava el naixement de noves activitats. I així la roda girava i girava…
Ara, els economistes ja no semblen estar tan convençuts d’això. La idea d’una futura expulsió de l’home del mercat laboral per les màquines els continua semblant extemporània. Tampoc no conceben una societat en la qual una part significativa de la població quedi fora de joc perquè les seves habilitats ja no es valoren. Però el debat comença a obrir-se camí (i la millor mostra d’això n’és el suplement Diners que es publica demà en aquest diari).
Potser és perquè la velocitat d’implantació de les noves tecnologies sembla haver adquirit un ritme molt superior a la d’anteriors onades d’innovació. Potser és perquè l’avenç dels grans grups digitals nascuts a Silicon Valley sembla imparable. Però el cert és que ja se’n comença a parlar. Noms com Larry Summers o Jeffrey Sachs admeten que la hipòtesi no és tan forassenyada. De fet, és aquest temor d’una pèrdua generalitzada d’ocupació (o d’ocupació dignament retribuida) la que alimenta idees com la de la renda mínima universal. És a dir, el salari bàsic per a tothom que es va votar diumenge passat a Suïssa.
I si els freaks dels 70 tinguessin raó?

 

(Publicat a La Vanguardia l’11 de juny del 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s