Neoliberalisme, finalment

Incendi a l’FMI: tres economistes de la casa constaten els danys que provoquen les seves polítiques

La revista interna de l’FMI acaba de publicar en l’edició del mes de juny un article de tres dels seus millors economistes on es diuen un parell de coses grosses. La primera: qualifica de “neoliberalisme” l’agenda de polítiques econòmiques que es van propagar al món a partir de la dècada dels 80 sota el padrinatge de Milton Friedman i que prenia com a base el “miracle xilè”. La segona, que els beneficis que sobre l’economia han tingut el nucli central d’aquestes polítiques –liberalització i obertura de mercats i reducció del paper de l’Estat– s’han exagerat.
Que els economistes de l’FMI qualifiquin de “neoliberals” les polítiques que la institució ha propagat és gairebé una revenja històrica. No saben vostès que malament s’ho prenien els economistes neoclàssics cada vegada que algú utilitzava el terme neoliberal. Dir “neoliberal” era fer servir l’etiqueta dels crítics, de l’esquerra més hostil. El correcte era dir liberal. Ara ja no. I fins aquí la broma intel·lectual.
La segona constatació és més transcendent. Els autors de l’estudi donen per bons els efectes positius que en termes generals han tingut aquestes polítiques: l’obertura de mercats, l’augment del comerç, la difusió de les noves tecnologies o la reducció de la pobresa en uns quants països. Però afegeixen que les seves conseqüències, en particular la consolidació fiscal (el que popularment es coneix com a austeritat) i la desigualtat, han rebaixat el creixement. Que era la raó última de l’agenda neoliberal. Acaben l’article amb una frase lapidària: “Els polítics i institucions com l’FMI no s’haurien de guiar per la fe sinó per les evidències”.
Dijous, Maurice Obstfeld, director economista de l’FMI, es deixava entrevistar per apagar l’incendi creat pels seus empleats. “L’important aquí és que els països han simplement de viure dels seus propis mitjans en el llarg termini… Això és un fet. No una posició ideo­lògica”.
És raonable res­ponsabilitzar aquesta agenda d’alguns dels mals que afecten l’economia des de l’esclat de la crisi financera del 2008. També de les hostils reaccions que està provocant en l’opinió pública. L’ascens de Trump als Estats Units, la possibilitat d’una sortida del Regne Unit de la UE, el gir cap al populisme –de dretes al centre i l’est d’Europa, d’esquerra al sud–, no neixen del no-res. Són una resposta a aquest malestar. Perquè es creix poc, perquè es creix malament, perquè la gent percep que és una mica més pobra i perquè se sent més insegura. El món de la política i de l’economia diran que el que fa falta és intensificar les reformes. Però els incendiaris economistes de l’FMI ho veuen d’una altra manera: “L’evidència del dany que provoca la desigualtat hauria de fer els polítics més oberts a la redistribució”. És a dir, més impostos, més repartits. Qui comprarà ara tot això?
L’article “Neoliberalism: oversold?” està signat pels economistes Jonathan D. Ostry, Prakash Loungani i Davide Furceri i és accessible a través d’internet.
(Publicat a La Vanguardia el 4 de juny de 2016)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s