Les vacances dels veïns

Les migracions han estat la millor manera de resoldre la pobresa al món, però cada vegada s’aixequen més tanques per frenar-les

 

Aquesta és la història d’un veí que, tot just començar la dècada dels 70 va tocar el dos amb la família a Suïssa. Treballava a la indústria tèxtil. Faltaven encara quatre o cinc anys per a la reconversió del sector i les ocupacions de fàbriques. O sigui, que el veí se’n va anar perquè a Suïssa pagaven més per la mateixa feina que feia aquí. Quan va arribar l’estiu, el veí va tornar per passar les vacances. Ho va fer en un Toyota, que era un cotxe que en aquells anys aquí no es veia gaire. I que era la prova definitiva que a Suïssa lligaven els gossos amb llonganissa. I el fill es presentava cada tarda a casa carregat amb els discos de David Bowie, un tipus amb la cara pintada. Però no era tan feliç com el pare. Deia que els suïssos no el tractaven bé i que eren tan rars que necessitaria molts anys abans de tenir la nacionalitat. La història es va repetir diversos estius. Fins que un dia el fill va deixar de venir. S’havia fet suís. Els pares ho van lamentar. Però sempre els va quedar el Toyota. I amb els anys, un parell de pensions que eren l’enveja del veïnat.
El que sol ser normal és que els ingressos que un rebrà en vida depenguin del lloc en el que treballa o que li ha tocat néixer. Si al país del costat paguen més, la gent fa el càlcul i s’arrisca. Per a què trigar vint anys a comprar-se el cotxe si al costat pots fer-ho només en un? Aquest era moltes vegades el càlcul de les migracions en els 60 i 70. Algú pot trobar avui que explicar-ho així és ofensiu. Perquè ens hem acostumat a pensar que la gent va als països rics perquè fuig de la fam i de les guerres. I perquè la retina se’ns ha omplert de pasteres i de gent que s’ofega per travessar la Mediterrània.
Però el detonant de les migracions, per causes més o menys dramàtiques, és la desigualtat. El gap de riquesa entre països. Com explica Branco Milanovic (exdirector econòmic del Banc Mundial), les migracions són el factor que més ha fet per la reducció de la pobresa i la desigualtat al món. L’inconvenient és que aquesta immigració amenaça de reduir el nivell de vida dels ciutadans dels països rics. I així ho perceben. Sobretot si els que arriben, ho fan amb la perspectiva de gaudir de tots els serveis de la societat que els acull.
Milanovic ha provocat aquesta setmana la polèmica en destacar al Financial Times que com més s’insisteixi a garantir als nouvinguts els plens drets com ciutadans, més gran serà la resistència dels autòctons a acceptar-los. I que una de les maneres de reconciliar la reducció de la pobresa al món i fer acceptables aquestes migracions és crear diversos graus de ciutadania (és a dir, no una ciutadania plena). A Milanovic, un home honradament inquiet per les desigualtats, l’han acusat d’haver reinventat l’apartheid.
La manera de raonar de Milanovic ens resulta avui inacceptable. Però atenció. Vegin que poc que ha trigat en modificar les seves conviccions el més postmodern i ràpid dels polítics europeus, Angela Merkel. Va obrir les portes del paradís per l’impacte de la fotografia d’Aylan Kurdi (el nen ofegat al mar Egeu). Però les va tancar setmanes després amb els successos de l’estació de Colònia. Potser Milanovic no fa més que anticipar el que ve.

 

(Publicat a la Vanguardia el 23 d’abril del 2016)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s